També volem església!

Ha estat  llei de vida, a mesura que van  anar apareixent nous nuclis de població a l’extensa parròquia de Sant Genís de Palafolls 1, els seus veïns demanaven poder disposar de tan volgut i necessitat servei, tenir una església al seu veïnat, i més endavant van acabar erigint-se en noves parròquies. El  territori original de la parròquia mare  anava de la riera de Blanes, actual Rambla Joaquim Ruyra,  fins a la parròquia de Pineda, aproximadament l’antic  rierot de can Gelat, i del mar fins a la parròquia de Tordera.  A excepció del veïnat de Santa Susanna que pertanyia  a les parròquies de Santa Maria de Pineda i Sant Pere de Riu el seu territori era similar al del Terme del Castell de Palafolls. 

Ja ben aviat, amb el desenvolupament  de la Vilanova de Palafolls com a centre polític i econòmic del Terme del Castell de Palafolls, feien la seva reclamació.  Com a nucli destacat del terme de Palafolls i amb més població que la cellera de Sant Genís, al segle XIV els seus habitants ja demanaven disposar de serveis religiosos. 

Fons can Borrell. ACM71-38-T2-98.

El 17 de març de 1374 Guillem de Palafolls aconseguia llicència del bisbe de Girona,  Jaume de Trilla, perquè al temple,  dedicat a Sant Antoni, s’hi poguessin fer oficis religiosos, però el bisbe va anar més enllà, també va concedir el trasllat de la seu parroquial al nou temple.  Posteriorment, el 16 de maig,  una comissió formada per Salvador de Jerp, prevere de Capítol, i Pere Miró, prevere beneficiat de l’església de Girona visiten la nova església confirmant que  era digne d’acollir la nova seu parroquial, a partir d’aquest moment el trasllat és ja oficial. El nou temple i cementiri fou consagrat i beneït pel bisbe de Cunàvia, ja que en aquell moment el càrrec de bisbe era bacant. Però davant el rebuig dels veïns de Sant Genís a tal decisió, al·legant que la nova seu quedava indefensa davant els sarraïns, que era aixecada sobre la sorra de la platja on els seus  murs eren fets de tàpia, que el veïnat constava tan sols de vint-i-tres ànimes, que no tenien capella per Nostramo, que eren amenaçats per les crescudes de la Tordera i el mar era a tocar, el bisbe Bertran de Mont-rodon retornava  el 10 de setembre de 1382 a Sant Genís la capitalitat parroquial de nou, restant l’església de la Vilanova  com a capella dedicada a Sant Antoni i Sant Nicolau, sembla que els veïns havien erigit el temple sota l’advocació de Sant Nicolau, acordant amb el bisbe que el temple fos dedicat a tots dos sants 2.

 

I així va restar la capella de la Vilanova com a sufragània de la parròquia de Sant Genís fins al 24 d’octubre de 1563, quan es fa efectiva la separació en dues parròquies.  Uns anys abans, l’any 1560, se sol·licita erigir-se en parròquia 3, i el 1561 es redacta una concòrdia entre les dues parts per acordar els termes de la separació, transcrit per mossèn Fèlix Paradeda,  4:

“ Sia en nom de Jesucrist Nostre Senyor, de la gloriosa Verge Maria, de Sant Antoni i Sant Nicolau, patrons de la nova iglesia fundadora. Amén.

Per entre els magnífics senyors,  mossèn Antic de Cartellà, ardiaca de Besalú, procurador en aquestes i altres coses, amb lliure i general administració, ensems amb altres i insolidum, constituit i ordenat pel reverent mossèn Pere de Cartellà, domer de l’iglesia parroquial de Sant Genís de Palafolls, ara resident en la Cort de Roma, com consta de dita procura amb acte públic del degà Pere Garbí, notari de Girona, en març de 1599; misser Antòn Negrell, oficial eclesiàstic pel senyor bisbe de Girona, com a procurador del vernerable mossèn Grau Gibert, avui resident a la vila d’Hostalrich , com consta en poder del notari reial de dita vila; Antòn Pagès, domer de la mateixa iglesia de Sant Genís de Palafolls, i Marc Mas, mestre d’aixa, de la mateixa vila, síndics, actors i procuradors en aquestes i altres coses, llegítimaments constituits i ordenats per l’Universitat i singulars persones de la Vilanova com consta per acte públic de sindicat firmat en poder dels notari baix escrit, als sis del prop-passat mes d’octubre, sobre la nova erecció i fundació de l’iglesia parroquial faedora en dita Vilanova, i separació de la de Sant Genís, de part altra; es estada feta la concòrdia , pactes i avinences, per autoritat emperò apostòlica, després impetradora. 

Primerament: per quant dita Vilanova es troba situada a la ribera de la mar i a  mitja llegua de l’iglesia de Sant Genís, de la qual dita Universitat i singular són parroquians; i el camí per a anar-hi és quasi tot montanyós, boscós, mal pla i atravessat son terme per la riera, la qual precisa badejar tres o quatre voltes amb grans perills en temps de pluges, atés també que la vila romàn sola, i els maures podríen fàcilment saquejar i destruir, i que per la gran distancia del camí podríen alguns de sos habitants morir sense rebre els sagraments, com de fet ha succeït, per ço i per altres poderoses raoms els dits dos domers en dits nomes donen facultat i llicencia a l’Universitat i singulars d’aquell, i consenten que ambdós, obtingua llicencia del papa Pius IV o de la Santa Seu Apostòlica, es separin de la parroquia de Sant Genís, i, a llurs despeses i dels poblats, en ella facin de nou  i erigeixen una nova iglesia parroquial per ells dotadora, amb totes les insignies de tal, i fer totes i sengles altres coses necessaries i oportunes, contingudes en les Lletres Apostòliques con s’és dit després impetradores.

Item: Per a no perjudicar als beneficis de les dues domes a les quals pertany i ha pertangut la cura d’ànimes de tota dita parroquia i Vilanova, es concorda entre les dues parts, que la nova iglesia parroquial sia en tot temps anexa, unida i agregada a les dues domes de l’iglesia parroquial de Sant Genís, de tal manera que’ls que ara són i per temps seràn domersde l’iglesia de Sant Genís, siguin també per tot temps rectors de la nova iglesia parroquial fundadora, i personalment o per vicaris idonis i suficients facin i hagin de fer la servitut i cura necessaria en la nova iglesia fundadora.

Item: És concordat entre dites parts de l’Universitat de la Vilanova de Palafolls, per raó dels drets parroquials cedits pels dos domers, com també per donació i fundació de la nova iglesia , dongui als dits domers en recompensa i doti la nova iglesia amb duescentes seixanta lliures barceloneses.

Fundada que sia la nova iglesia, es comprometen a vendre a dits domers, insimul i no insolidum, i a llurs successors, doscents seixant sòus de pensió anyal amb carta de gracia, qual recompensaarbitren i afirmen ésser justa i suficient per raó de disminució dels emoluments i per dotació de la nova iglesia.

En cas de lluició, volen les parts contractants que les duescentes seixanta llires siguin depositades a la caixa de tresorería de la Seu de Girona, i que sols puguin d’allí ésser extretes per esmerç fet en lloc segur i sempre amb decret dels senyor Bisbe de Girona o de son Vicari General. 

Ademés de les duescentes lliures, percebràn els dits dos rectors i sos successors en la Vilanova les ofrenes, obvencions, absoltes, drets de menjar, vigilies, sepultures i altres drets acostumats tocant a curats, exceptuant les parts i proporcions que de dites coses pertanyen al benefici de la Clau, instituit en Sant Genís, i això tant d’aniversaris, trentenaris i misses, com cera, mabesada, confessions, blat de vigilies, extremauncions, terratges, dret de campanes, novenes, nupcies, albats, novenals i caps-d’any; quals drets es reserva l’Universitat de la Vilanova per fer instituir en la nova iglesia beneficis, causes pies, ornaments i especialment per subvencionar al beneficiat clauari de l’iglesia vella. 

Els delmes , censos i censals que, tant per raó d’aninversaris com altrament, acostumen a rebre de la Vilanova i de sos habitants, resten, com abans, dels domers que són i seràn de Sant Genís de Palafolls, en atenció a dita iglesia vella. 

Item. És concordat entre les parts que’ls dits rectors o els vicaris qui per aquells faràn la servitut i cura d’ànimes, estiguin obligats a celebrar missa alta cada diumenge i dues baixes dintre la setmana; una de cantada en les festes anyals, festa de la Verge María, festa dels Apòstols, dels quatre Evangelistes, de Sant Telm, Sant Antoni i Sant Nicolau, el les quals hi perdràn part dits rectors i beneficiat de la Clau, anticipant o posposant les misses baixes que en Sant Genís celebrin, i això encara que en les cantades de la Vilanova hi facin presencia com per consuetut del bisbat hi vénen obligats els benficiats i adscrits. 

Dits rectors tindràn de pagar i soportar els càrrecs ordinaris i extraordinaris  de l’iglesia, exceptuants el salari de visista episcopal , que, segons costum de la diòcesis , l’obra de l’eglesia en paga la meitat; ja per això, a més de les duescentes seixanta lliures espressades, se’ls hi concedeixen els drets d’ofrenes, aniversaris, etc., amb les excepcions exposades.

L’universitat també es compromet, per a residencia del que faci la servitut o cura de la nova iglesia, a edificar  o comprar una casa bona, idonian i suficient, aprop d’ella, en la que còmodament pugui habitar, i serà anomenada rectoria. Mentres aqueixa no sigui comprada o de nou bastida, a despeses de l’Universitat, se n’hi facilitarà una d’idonia. 

Item: és concordat que si en algún temps es seguís qüestió entre els domers o rector respecte quin dels dos prestarà servitut en la nova iglesia parroquial fundafora, s’atengui a lo que decreti sobre el particular el senyor Bisbe de Girona o son Vicari General. 

Item: s’és concordat entre parts i prometen els domers o rectors de l’iglesia fundadora, que, si per no residir ells en ella, han d’arrencar i encomenar son servei a altre sacerdot, ho facin, preu per preu, a un sacerdot idoni, fill de la mateixa vila, si es troba, lo qual observant perpetuament serà vist amb agrado de l’Universitat i singulars de la vila. 

Item: és concordat entre les parts que en totes les exequies o altres divinals oficis que’s facin en l’iglesia de Sant Genís, en les que s’hauràn de cridar i aplegar altres sacerdots ademés dels allí residents, siguin preferits i cridats el rector, vicari i demés sacerdots de l’iglesia nova per participar dels corresponents emoluments; i viceversa es farà lo mateix en la Vilanova al presentar-se igual cas. 

Item: és concordat que la nova iglesia fundadora de la Vilanova de Palafolls sia sots invocació dels gloriosos Sant Antoni i Sant Nicolau, amb obligació d’anar continuant fent Festa Major el dia de Sant Genís. 

Item: s’és concordat i volen les parts que la present capitulació i concordia sia presentada al papa Pius IV perquè tingui la seva aprobació i autorització, tot per a major seguretat d’ambdúes parts, no oblidant fer constar que obren sense cap fi ni pacte que sàpiga a simonía, frau o il·licitut; i si era així, que no ho creien, la declaració de sotsmetre’s a la decisió de la Seu Apostòlica. 

Item: s’és concordat entre dites parts que tota la sobredita Vilanova, hospital, torre i forteresa i tot el terreny avall fins a la mar, del camí reial, des del terme de Pineda al de Blanes, sia territori de la nova iglesia  fundadora en la meritada vila. 

L’autorització apostòlica a que fa menció l’anterior escriptura no tingué lloc, per haver convingut les dues parts contractants que sols s’hi interposésl’autoritat episcopal i que valgués per l’Apostòlica, com consta en acta feta un diumenge, 26 de setembre de 1563, pel notari Pere Garbí.

L’autorització episcopal dou donada, segons escrit que obra en l’arxiu parroquial de Palafolls, inaugurant-se, per consegüent, dita iglesia i jurisdicció el 24 d’octubre  de 1563, delegant els domers de Sant Genís al vicari Rvnt. Narcís Noguera per fer la cura o servitut de la nova iglesia fundada. 

Havent-se tingut de destruir la Capella de Sant Antoni per a l’edificació en el mateix lloc de la nova iglesia parroquia, els habitants i regidors de la vila demanaren llicencia al senyor Marquès d’Aitona per edificar altra nova capella baix la mateixa advocació de Sant Antoni, la qual els hi fou concedia, accendint el senyor Marquès en que l’edifiquessin en el castell vell, donant això ocasió de que més tard s’entautessin competencies molt series entre l’Universitat de Malgrat i els administradors, obrers i hospitaler de l’hospital de Sant  Genís, sobre si aquests devíen fer les prestacions a Sant Genís o a Malgrat. 

El beneficiat de la Clau, de Sant Genís, continuà durant alguns anys fent sevituts a la nova parròquia de Malgrat mitjançant un contracte amb la seva Universitat. “

I així fou com els vilatans de la Vilanova obtingueren la independència que els restava de Sant Genís.  D'ençà de l’any 1466 ja tenien el privilegi, atorgat per Berenguer de Cabrera, de formar Universitat separada de la de Sant Genís. Només els restava en comú la pertinença al Terme del Castell de Palafolls, formant una unitat política de la qual també n’era part el comú de Santa Susanna. 

Però el desmembrament  de la parròquia no havia tocat fi, just encetat el segle XVII, el 14 de novembre de 1603, el marquès d’Aitona i vescomte de Cabrera, Gastó II de Montcada i de Gralla, definia el riu com a límits entre Blanes i el Terme del Castell de Palafolls, el bisbat per la seva part unificava els límits de les dues parròquies amb el del terme.  En aquesta part de l’antic terme de Palafolls, anomenat el veïnat de Traslaigua, hi havia a tocar les muralles de Blanes la capella de Santa Maria de la Riera que va passar a dependre de la parròquia de Blanes. Tot aquell veïnat de l’altra banda del riu ja feia temps que reclamaven la pertinença a Blanes, la seu parroquial quedava molt lluny i la influència de la vila de Blanes havia instal·lat molts veïns prop de la muralla però dins el terme i parròquia de Palafolls.  

A la concòrdia de separació amb la Vilanova on es definia els límits amb la parròquia de Blanes no esmentava la capella de Santa Maria de la Riera, per tant, se’ns obren dubtes si realment la nova parroquial de Malgrat arribava realment fins a tocar la riera de Blanes, límit parroquial, o va restar ja d’un principi al riu. 

L'any 1893 Sant Genís va sofrir una nova pèrdua de feligresos, la parròquia de Sant Nicolau de Malgrat va igualar el seu territori, per decret del bisbe Tomàs Sivilla 5,  al del terme municipal establert a mitjans d’aquell segle. La parròquia s’ampliava  per sobre la línia establerta l'any 1563, agafant ara com a límits la línia que aniria del Turó de Montagut, Turó d’en Serra i la carretera de Blanes a Malgrat aproximadament.  

Però una altra segregació es va començar a gestar en un dels veïnats de la Universitat i parròquia de Sant Genís, el de les Ferreries, a partir de la instal·lació d’una ferreria a peu de camí ral.  De manera lenta a partir d’aquell moment es va anar generant  al voltant  d'aquella  via un nucli molt més gran que el de Sant Genís, que al segle XIX demanava també la seva església. Amb la creació dels municipis  moderns ja s’hi havia instal·lat la seu del consistori a l’antiga taverna de la plaça Major d’aquell veïnat, i a mitjans d’aquell segle sorgien  peticions per tenir església al veïnat. Entre 1865 i 1875 es van iniciar les obres,  durant el rectorat de mossèn Jordà, que no van passar dels fonaments per mancances econòmiques. Però amb l’arribada d’un nou rector, mossèn Pere Vila,  es van reprendre les obres el 1896 i inaugurant-la el 9 de setembre de 1908,  consagrant el temple  sota l’advocació de Santa Maria de les Ferreries. Però no serà fins al gener de 1929 que no serà erigida en parròquia. Segons fons orals es va esperar que mossèn Pere deixés de ser rector de Sant Genís perquè no hagués de deixar de ser rector de Santa Maria, església a la qual tants esforços havia dedicat per acabar-la. Així el municipi de Palafolls passava a tenir dues parròquies, restant per a Sant Genís el que era el territori del veïnat de Sant Genís i Vallplana, i per Santa Maria els veïnats de  Casanons, Castell i Ferreries,  per  Santa Maria. La línia divisòria es va establir aproximadament a la carretera Nacional. Els veïns de la nova parròquia van haver de seguir anant fins a Sant Genís per enterrar els seus difunts fins a la creació del cementiri municipal l'any 1933, aixecat just als límits de les dues parròquies com a solució salomònica, quedant a un quilòmetre de cada nucli. 

I actualment es dona una situació paradoxal, totes aquelles parròquies que es van segregar de  Sant Genís;  Sant Nicolau de Malgrat de Mar i Santa Maria de les Ferreries, comparteixen ara de nou amb ella el rector, mantenint, però,  la seva autonomina parroquial. La falta de vocacions ha provocat la “unió” de les parròquies sota un mateix rector.  Si l’objectiu de les segregacions fou que els feligresos tinguessin els serveis religiosos vora casa i no s’haguessin de desplaçar, ara la solució recau en el rector qui  ha de desplaçar-se d’una església a altra.  

Xevi Salicrú. 

1. El Terme del Castell de Palafolls no compartia els mateixos límits territorials que la parròquia de Sant Genís de Palafolls, el veïnat de Santa Susanna tot i pertànyer al terme de Palafolls els seus veïns eren parroquians de Santa Maria de Pineda els de la part baixa  i de Sant Pere de Riu els de la part alta. 

2. Piña Pedemonte, Joan (2021): “El naixement de la parròquia de Malgrat i el conflicte amb la de Sant Genís de Palafolls”, Vilelles, recerca i difusió del patrimoni de Palafolls, núm. 2. Palafolls: Ajuntament de Palafolls, p. 26-35.

3. Piña Pedemonte, Joan (2021): “El naixement de la parròquia de Malgrat i el conflicte amb la de Sant Genís de Palafolls”, Vilelles, recerca i difusió del patrimoni de Palafolls, núm. 2. Palafolls: Ajuntament de Palafolls, p. 34.

4. Paradeda Robert, Fèlix (1915): La Vila de Malgrat i sos contorns. Blanes. R. Roig Impressor, p. 55. 

5. Paradeda Robert, Fèlix (1915): La Vila de Malgrat i sos contorns. Blanes. R. Roig Impressor, p. 62.

El misteriós Ball del Gall de Palafolls.

Són molts els llocs web  que parlen del Ball del Gall que es ballava a Palafolls, i fins i tot algunes fonts sorprenentment arriben a dir que encara es balla avui en dia 1…  

 “ ...és tradició d’aquest dia [carnestoltes]  celebrar el Ball del Gall, un ball de tipus carnestoltenc que protagonitza un home disfressat de gall i que balla al voltant d’una rotllana.”

També d’altres afirmen que per la festivitat del vuit d’agost també es balla 2.

 “... També és tradició d'aquest dia [Festa Major de Palafolls] celebrar el Ball del Gall, un ball de tipus carnestoltenc...”

A la pàgina web de l’Agrupament d’Esbarts Dansaires també fan referència a aquesta expressió festiva de Palafolls, com una dansa que algun dels socis de l’agrupació tenen al seu repertori, cal dir, però que no he estat capaç de trobar en xarxa cap reproducció amb fotografia o vídeo on es pugui observar dit ball 3.  

Però el que és ben cert és que no hi ha cap memòria oral a Palafolls que faci esment d'aquesta dansa. Fent una mica de recerca sembla que la primera notícia  sobre aquest ball és al Costumari Català de l’etnòleg i folklorista Joan Amades. En aquesta publicació dels anys cinquanta, fruit de la recerca i recopilació de moltes dades al llarg de molts anys, Amades el cita  a Palafolls en dos moments, per Carnestoltes i al que ell anomena a l’Aplec de la Mare de Déu de Palafolls el vuit d’agost, actual Festa Major de Palafolls (Amades 2005: 126). Recordem que la festivitat d’aquest dia no va ser coneguda com a Festa Major de Palafolls o les Ferreries fins als anys vint del passat segle, fins llavors era la festa del patronatge de l’església de Santa Maria i anteriorment havia estat una festa assenyalada de la parròquia de Sant Genís celebrada ja  de segles enrere.

Les dues referències esdevenen una mica dubtoses, Amades ubica Palafolls a les Gavarres en algun moment i en d’altres al Montnegre. No hi ha cap lloc més enllà del nostre Palafolls on compartim topònim, tan sols l’eminent filòleg Joan Coromines  ens documenta un al segle X un lloc a la comarca del Lluçanès,  on segons un document de l’any 909 diu: “in Ausona, in loco dicto Holosti, in ipsa Eulosa [Sta. Creu de Joglars] et affinai in - -- domum Sti. Geralli et in Palafols --- rivo de Luzanés --- rivo de Ornolins…”. Per tant, l’error d’Amades sembla que no és confondre el nostre territori amb un altre Palafolls sinó que erra en ubicar-lo (Coromines 1994). Amades no ens documenta qui va ser la seva font d’informació ni si mai va visitar el nostre poble.

Costumari Català. Volum 13. Pàg. 127

La descripció  d’Amades ens detalla l’evolució de la dansa i fins i tot ens aporta una partitura amb lletra. El folklorista ens diu que el 8 de setembre té lloc l’Aplec de la Mare de Déu de Palafolls on havia estat típic i tradicional el Ball del Gall, de característiques semblants al que pel Carnestoltes també ballaven a les Ferreries. Aquí ens distingeix Sant Genís de Palafolls, Palafolls  i Ferreries, quan una cosa és part de l’altra, qui sap si tenia més d’un informant i es referien diferent al lloc o que quan es referís a Palafolls volgués dir Sant Genís, no és pas estrany que al ser cap parroquial moltes vegades en diferents documents es posi el centre de Palafolls a Sant Genís en aquell moment i anteriorment. Per tant, com amb la comarca, hi ha una mica de disbauxa en situar la dansa. 

El ball consistia en “...un home [en altre moment diu un nen]  amb una barretina endegada de manera que semblava una cresta, cobert amb una mena de jupa cosida de plomes i amb un gros plomall al darrere que volia figurar la cua, feia mil galindaines i saltirons. De tant en tant cantava imitant el cant del gall. Venia a ser l’amo de la població. Empaitava les dones i les podia tocar amb llibertat mentre fos al carrer. Tenia dret d’entrar per les cases que volia, menjar el que trobava, obrir caixes i calaixeres i àdhuc posar-se al llit si li plaïa. Ningú no el podia treure, esquivar ni protestar si es permetia besar i tustar alguna dona parenta.” (Amades 2005: 89). A la descripció del mateix ball del vuit de setembre ens diu que el Ball del Gall es realitzava enmig del ball rodó sense agafar les formes més grotesques de fer el boig per cases i carrers sense impunitat.

Aquest apunt de gresca del ball per carnestoltes, amb la llicència d’entrar per les cases fent el boig,  és un relat que sí que tenim documentat, no en aquest ball però sí en el nostre contrapàs. Aquest com a dansa que es realitzava enmig de la gresca del Carnestoltes ens ha arribat de tradició oral que quan la festa era ben desfermada els balladors marxaven de la plaça i en algunes ocasions s’havia  entrat en alguna casa tot ballant-lo, amb aquest punt d’impunitat que se li permetia al ballador del Ball del Gall.

Segons la partitura d’Amades la lletra diu:

 

Paga-li Joan a la Marieta

paga-li Joan un va noi un ram

Com li pagaré si no tinc cap pesseta?

Com li pagaré si no tinc cap diner?

 

Si havíem ballat el Ball del  Gall o no a Palafolls, més enllà del que diu Amades, no en sabem res, la nostra tradició oral, si havia estat així, ho ha oblidat. Qui sap si el folklorista va rebre la informació ja del record llunyà d’un informant que va ser l’última baula d’una cadena de transmissió que va arribar fins ell, només ens podem aferrar a la coincidència d’aquesta impunitat de poder entrar a ballar per dins les cases, on el relat del ball ens coincideix amb el del Contrapàs. 

Després de l'exposat se'ns obre més d'una pregunta: realment hem perdut el Ball del Gall de la nostra memòria col·lectiva?, i si es va ballar mai només ens ha  quedat una part de la seva expressió en el Contrapàs?, era tradicional fos quin fos el ball gaudir d'impunitat per entrar per les cases en temps de Carnestoltes?, o Amades anava errat i un dels seus informants es va confondre de lloc i mai s’ha ballat el Ball del Gall a Palafolls?

Xevi Salicrú

1.http://www.festes.org/directori.php?id=97

2.http://www.festes.org/directori.php?id=581

3.https://esbarts.cat/sites/default/files/pagines/relacio_de_gravacions.pdf

   https://www.animadedansa.com/directori-balls-i-danses/

 

Bibliografia:

Amades, Joan. Costumari Català. Carnestoltes -I. Volum 4. Barcelona. Edicions 62, 2005. Pàg. 89-90.

Amades, Joan. Costumari Català. Setembre. L’inici de la tardor. Volum 13. Barcelona. Edicions 62,       2005. Pàg. 126-128.

Coromines, Joan. Onomasticon Cataloniae. Els noms de lloc de persona de totes les terres de Llengua Catalana.    Barcelona: Curial Edicions Catalanes. Caixa d’Estalvis i Pensions de Barcelona “La Caixa”. 1994. <https://oncat.iec.cat/veuredoc.asp?id=30044> [Consulta: 16 agost 2024].

En record d'en Jordi.

Hi ha moments que al llarg de la vida et creues amb gent que et deixa empremta, una d’aquestes persones ha estat per mi en Jordi Ballbé,  traspassat aquest passat mes de febrer. Quan va morir era fora uns dies i em va quedar aquell regust de no haver-me acomiadat  d’ell com calia. Ara amb aquesta entrada al bloc m’agradaria fer-li un petit homenatge, puix que moltes de les coses que he estat i he fet han estat causades segurament per haver-lo conegut.

 

En Jordi, tot i haver nascut a Barcelona, era un santgenissenc de primera divisió. Ell sempre explicava que havia anat a petar a Sant Genís de pura casualitat allà l’entorn de 1968.  Vivint i treballant a Barcelona, i amb l’interès de trobar alguna finca rústica lluny de la ciutat,  freqüentava un bar on anava a esmorzar on li van dir que un dia a la setmana hi feia cap un propietari rural que tenia peces per vendre. Va fer via per conèixer-lo i  van quedar per anar un dissabte a esmorzar a Tordera on li ensenyaria  alguna de les finques. Aquest pagès hisendat era en Cabreta de Sant Genís, en Josep Alsina, propietari de can Cabreta i de tot un gran nombre de finques a Sant Genís i més enllà. Li va acabar fent pes a en Jordi una peça al Turó Rodó a Sant Genís, terres  provinents del mas Rabassa, finca que s’havia unit per matrimoni al  llegat de la família Alsina.

 

En Jordi amb veïns i amics de Sant Genís a la primera sortida de l'Associació a la Font del Bolet.
15-4-2007.

De mica en mica en Jordi va anar integrant-se a la vida social de Sant Genís, primer venint els caps de setmana i més endavant establint-hi  la seva residència. Va formar part de seguida  de la Comissió de Festes, entitat  que organitzava la Festa Major i la Festa de Sant Sebastià,  i que amb la seva col·laboració va tornar a agafar embranzida. Qui no recorda les caixes de bricolatge de la seva empresa, uns dels premis habituals als  sorteigs que es feien per sufragar la festa, en un moment que l’aportació de l’Ajuntament era força minsa. Amb aquest esperit de treballar per Sant Genís  va ser el president fundador de l’Associació de veïns del poble de Sant Genís   l’any 1994, esperonat per mossèn Miquel Gallart. El Miquel fou l’últim rector titular  que va viure a la rectoria de Sant Genís, a partir d’ell compatiríem sempre més capellà amb Malgrat i Palafolls. Sempre vaig pensar que mossèn Miquel era un home amb grans inquietuds i capacitats culturals per una parròquia tan petita, hi havia qui deia que fou un retir imposat per les seves desavinences amb la cúria…

 

Aquell any va coincidir també amb el meu trasllat a Sant Genís. Amb ganes de ser un veí més entrava l’any següent a la junta de l’associació esperonat per en Jordi,  a la primera assemblea que vaig anar em va captar de seguida. Recordo perfectament aquell dia, que acompanyat de la meva àvia vam assistir a la reunió, ell se’m va adreçar en públic com a en Reig, el motiu de casa, la meva àvia va contestar de seguit, es diu Xavier, crec que aquell dia em va guanyar el cor.  També recordo un moment posterior a aquell dia, amb les primeres actuacions de la junta, quan un dia l’alcalde de llavors, en Valentí Agustí,  ens va definir com a militants santgenissencs, ens unia la passió per Sant Genís.

 

Amb l’entrada a l’entitat feia el meu primer pas al món associatiu a Palafolls,  a partir d’aquí he estat i segueixo estant a altres entitats. Del pas per l’associació recordo un moment de molta il·lusió amb ell quan es feu l’ampliació del local social de l’antiga escola, fruit d’aquells anomenats “Plans Zapatero” per reactivar l’economia. Una obra feta amb molt bon criteri i on en Jordi va fer desinteressadament, com a mestre fuster que era, una barra de fusta que presideix encara el local, o com uns anys abans havia fet els trons dels reis i cada any se segueixen muntant.

 

La meva entrada a la junta, però,  va coincidir amb la sortida temporal d’en Jordi, ja que passava a ser regidor amb la  premissa que per treballar per Sant Genís s’havia de fer des de l’Ajuntament. Així el 1995 era nomenat regidor d’urbanisme. Un dels projectes que va encapçalar fou la recuperació de Sant Pere de Vivelles, per iniciativa seva es va signar un conveni entre bisbat i ajuntament l’any 1999, un projecte que no ha arribat a desenvolupar-se tot i la seva insistència encara fora del govern. Així amb ell descobria Sant Pere de Vivelles, un enclavament imprescindible per explicar la nostra història.  Anys més tard  vaig cofundar una entitat cultural anomenant-la  Vivelles,  encara activa, posant en rellevància el  topònim i seguir tenint present aquest espai tan malmès. Per tant, un segon aspecte que em va transmetre,  l’estima per Sant Pere.

 

Aquell 1999 en Jordi encapçalava una nova candidatura a Palafolls, després de no continuar amb l’equip per al qual havia estat elegit regidor. I de nou em va cridar a acompanyar-lo en aquest projecte de política local que liderava.  El 2003 ell no va repetir  a la candidatura, jo, en canvi, vint-i-cinc anys més tard, encara segueixo formant part activament d’aquell grup, un altre aspecte per mi molt important, la política local, que en vaig fer el primer pas amb ell.

 

Aquesta és la petjada que em deixa en Jordi, el meu inici a l’associacionisme i a la política local, més la seva  amistat i infinites converses al llarg dels anys, aspectes que m’han marcat profundament i que sense en Jordi qui sap si haurien estat així, però més enllà de l’aspecte personal en Jordi ens va ensenyar a treballar desinteressadament per tot allò que ens ajuda a ser i formar comunitat i veïnatge.

 

 

 

Xevi Salicrú 

També caldrà preservar-ho.

Fa uns mesos feia una entrada en aquest bloc 1 posant en valor el que representava la donació en vida de can Gibert a l’Ajuntament de Palafolls. Tot feia pensar que la donació no s’executaria fins d'aquí a uns anys, però les adversitats han fet que els seus propietaris, la Montse i l’Obduli, ens hagin deixat més aviat del que hauríem desitjat tots. Tots tenim clar que el patrimoni històric i natural  de can Gibert, del que en donava unes pinzellades a l’entrada de l’article que esmentava a l'inici d’aquest  és l’eix principal que cal preservar, bastir un bon projecte serà ara tot un repte per qui està al capdavant de l’Ajuntament. Però cal més coses a conservar. 

Revista "El 3 de Vuit" 15-9-1995.

Serà important que el futur no oblidi qui va fer aquesta deixa a Palafolls, qui foren les persones  que fruit de la trajectòria que havien portat al llarg de la seva vida els va fer arribar a aquesta decisió. 

L’Obduli, en Duli com li dèiem molts, va entrar de gendre a la casa, casant-se amb la Montserrat, qui el destí, tot i ser la petita de les germanes, l’havia portat a ser la pubilla del mas. De mica en mica van anar bastint un projecte de vida entorn del mas amb el restaurant com a eix. La inauguració de l’ermita de la Verge Miraculosa l’any 1949 vora la font, més la posterior creació d’una zona de lleure, amb la construcció de taules d’obra al seu entorn on s’oferia servei als qui s’acostaven a fer pícnic seria l’origen del futur restaurant. 

Els pares de la Montserrat, en Xico i la Rita, començaren a servir dins la masia algun arròs o rostit als qui s’acostaven a la font, i on també van començar a organitzar àpats als primers “tours” de turistes alemanys que visitaven el Maresme als anys seixanta i arribaven a can Gibert. Amb l’arribada de l’Obduli,  a partir del 1967, es va començar a bastir el  restaurant,  ja elaborant una carta, però mai va deixar perdre la família aquell racó al voltant de l’ermita obert a tothom, on poder anar a passejar i a fer un àpat a l’aire lliure. Mantenir aquell espai ja era tota una declaració d’intencions, per ells dos sempre va prevaldre estimar i protegir aquell espai natural que tenien, fent-ne pedagogia i compartint-lo, qui no recorda aquells rètols dissenyats per ells mateixos de respecte a la natura al llarg de la finca. 

Sempre em deia l’Obduli que quan va voler dotar la finca d’una protecció, qui el va atendre a la Generalitat  li va dir que normalment els propietaris li venien a demanar tot el contrari. El 23 de novembre de 1994 es declarava  la finca refugi de fauna salvatge per la Generalitat i el 2008 se signava  un acord de custòdia de territori amb l’Obra Social de Caixa de Catalunya amb la redacció d’un pla de gestió de la finca, especialment de l’aulet, amb unes característiques especials per la seva orientació. L'acord de custòdia va identificar també cada espècie de l’arborètum creat per la parella, tot museïtzant-lo.

Durant les vacances l’Obduli feia sempre un gran viatge a terres llunyanes, llocs llavors poc comuns. Recordo com cada any per la Festa Major de Sant Genís una de les activitats era la pel·lícula i diapositives del viatge de l’any anterior, llocs inimaginables per la gran majoria dels  veïns del poble en aquella època, viatges que ens feien somiar a la canalla de llavors. 

L’Obduli va editar també dos llibres, un centrat en la història dels set-cents anys del  mas i l’altre en les Jornades de la Patata, ja una declaració de fets per  preservar el llegat. 

La Montse estigué dedicada tota la vida  a la cuina amb cos i ànima, amb aquells plats tradicionals de sempre; com l’ànec amb peres, collides d’aquells perers especials de peres de coure que hi havia a can Gibert, o els flams gegants, més tots aquells plats elaborats a base de patata a les Jornades de la Patata que es van fer durant disset anys, uns menús que omplien de prestigi la cuina de la casa, on cada any s’editava un opuscle amb totes les receptes del menú exclusiu fet amb plats que contenien patata, cada any s’innovava. Unes jornades que eren tota una explosió de cultura al voltant de la patata dedicades cada any a un tema, amb la presència de convidats rellevants.

Ella era coneixedora  de moltes herbes remeieres  i plantes de l’entorn, allà on es feien i quan era el millor moment de collir-les, algunes d’elles plantades darrere l’eixida de la casa. Va anar reunint una extensa col·lecció de llibres de plantes remeieres i receptes de cuina. Recordo una vegada que varen sortir al marge de casa, sobre el corriol de can Gibert,  unes anomenades flors de plata, Lunnuaria annua, una planta bianual molt maca per decorar un cop seques, em va dir no les tallis que l’any que ve floriran, ara en neixen arreu. 

El llegat de la Montse i l’Obduli és gran, caldrà que el projecte que es faci a can Gibert preservi un espai pel record de la parella. Es fa difícil dir com ha de ser i què hi ha d’haver, si s’han de guardar tots els llibres de cuina i les receptes de la Montse, o tots els records dels sis continents, o llibres d’història natural, les col·leccions de segells de tot el món, o les pel·lícules de tots els viatges de l’Obduli, i tantes i tantes coses que atresoraven que ajuden a entendre com es gesta una vida que acaba amb la  decisió de deixar tot el seu llegat als palafollencs. 

Xevi Salicrú

1. http://valldebossagay.blogspot.com/2023/04/preservar-un-llegat-de-set-cents-anys.html, 

La Festa Petita de Palafolls, més de cent anys de festa.

Els dies de Setmana Santa  són unes diades carregades de tradicions; tortells, palmes i palmons, bunyols, el salpàs antigament, processons i misses omplen i omplien  els dies que es tanquen  amb l’eclosió de la Pasqua. Aquesta última, que es celebra arreu d’una forma semblant, té a Palafolls un tret distintiu quan celebrem també la Festa Petita.

 

Tots hem tingut sempre ben clar que aquesta festa és per Pasqua, que per ser correctes l’hauríem d’anomenar  Festa Petita de les Ferreries, tot i que és acceptat i extès  que ara és reconeguda com la Festa Petita de Palafolls  (hem de recordar que una part de Palafolls, la parròquia de Sant Genís,  té una altra Festa Petita) o també Festa Major Petita de Palafolls, que és una incongruència doncs o és petita o és major... però a banda de la nomenclatura i de quan la celebrem, el que no hem tingut massa clar és el perquè de celebrar-la en aquest moment.

Palafolls ha estat un poble eminenment agrícola històricament, encara avui però la pagesia segueix estant  present al nostre paisatge, així com també  la petjada que ha deixat a la història del municipi. Un exemple és el complex Teatre-cafè, un equipament aixecat pels pagesos l’any 1948 i que encara és vigent avui. I és amb aquest pedigrí arrelat a la pagesia on hem de buscar l’origen de la festa que ens ocupa avui.

 

Entre 1880 i 1888 es va crear la Societat de Socors Mutus de Sant Antoni Abat (Anglada, 2023: 29) , coneguda popularment com a Germandat de Sant Antoni Abat. El seu objectiu era donar aixopluc als socis en cas de malaltia, tot i que també dedicaven molt d’esforç a dinamitzar la vida social dels seus membres. Així en  un poble com Palafolls dinamitzar els seus socis volia dir també dinamitzar la vida de tot un poble.

 

La germandat tot i estar sota l’advocació de Sant Antoni Abat celebrava la seva festa el Dimarts de Pasqua. La primera vegada que trobem  documentada la festa és al 1916, quan s’anuncia dies abans que la junta de la germandat, sota la presidència de Pere Martí, ha acordat celebrar ofici amb sermó del rector de Salt al matí, i a la tarda rosari i sis sardanes a la plaça. També ens diu que han contractat l’orquesta Els Serafins del Baix Montseny per amenitzar els actes 1. Passada la festa tenim la crònica de com va anar, segons la nota a  La Costa Llevant, on ens diu que fou un goig veure “...els vuitanta-nou socis endiumenjats en uns actes esplendorosos...” 2.

 

A l’any 1918 seguim tenint notícies de la festivitat. Aquell any es beneeix un altar dedicat al Sagrat Cor de Jesús, la imatge de Sant Antoni Abat i dos àngels destinats per l’altar major, també durant l’ofici es va comptar amb la presència d’un cor de capellans de la zona,  i amb un sermó a càrrec del rector de Salt, Joan Alabau. A la tarda es van cantar els goigs en honor del patró i rosari. Tots els actes van ser acompanyats per l’orquesta La Principal de Santa Coloma de Farners 3. Al 1919 es repeteix el format de l’any anterior, amb la mateixa orquesta, celebrant l’ofici el beneficiat de Malgrat mossèn Fèlix Paradeda, acompanyat dels capellans Pere Sagrera, Francisco Monfulleda, Pere Figueras i Josep Masseguer i amb el cor dels preveres Pere Vila, rector de  Sant Genís i per tant també de la sufragània església de Santa Maria, Sebastià Regí i Felip Tenas. El sermó va anar a càrrec de mossèn Bonaventura Guardiola.

 

Però fins aquí encara no tenim dades que aquesta Festa de Dimarts de Pasqua sigui la nostra Festa Petita. Tot ja fa pensar que és la mateixa, però la minsa documentació a partir dels anys trenta i especialment passada la Guerra Civil, quan la festa és ben present a la memòria dels palafollencs no ens dona prou informació.  Es recorda especialment que venia també als anys cinquanta i seixanta La Principal de la Bisbal com ho feia per la Festa Major. Aquesta orquestra ha estat el referent per més d’una generació de palafollencs establint gran amistat amb els components de la formació, una època on molts feien els àpats a casa dels veïns. Però més enllà d’aquests records, explicats per molt palafollencs 4, tenim ben poques referències  documentals que facin referència a la festivitat.

 

En un ple de 1953 5 es situa el Dilluns de Pasqua com a festiu, explicitant que és festa local per tradició. Per tant, sabem que el Dilluns de Pasqua era festa a Palafolls en un moment on aquest dia no era festiu arreu del país com ho és ara. Al 1970 6 també a partir de l’acta d’un ple tenim la sol·licitud de Rafael Crus Pueyo per a la instal·lació d’una atracció d’autos de xoc per a la  Festa de Pasqua i  Festa Major.

 

Tot i que en aquests documents no es parla de Festa Petita sinó de Festa de  Pasqua entenem que és  la mateixa festa, recolzant-nos en la tradició oral que ens ha arribat. I és a partir d’un document concret, que podem afirmar que és la continuació de la Festa de la Germandat de Sant Antoni Abat, documentada almenys  ja a la segona dècada  del segle XX.

 

El document que ens ho rebla tot, i ens dona aquesta continuïtat en el temps, és la troballa aquests dies d’una nova nota a La Costa de Llevant  del 18 d’abril de 1920, on més enllà de descriure’ns els actes de la festa, amb la participació de l’orquesta Els Montgrins i la primera vegada que hi documentem ball de nit, ens diu que “[l]a festa del dimarts de Pasqua, festa de la Germandat Socors Mutus baix la advocació de Sant Antoni Abat y festa petita de la població...” 6. Doncs sí en teníem alguna sospita,  aquesta nota de la revist, és la clau per poder-ho afirmar. Fixem-nos també que si s’anomenava Petita és que hi havia una Major, per tant la festivitat del 8 de setembre ja era considerada Festa Major tot i no ser encara l’església elevada a parròquia, cosa que no va passar fins al 1929, i que creiem que havia estat a partir de llavors quan s’havia començat a anomenar Major, cosa errònia. Però, ens queda encara algun serrell per esclarir, i és que en quin moment la festa va passar de celebrar-se el dilluns en comptes del dimarts i es va desvincular  de la Germandat. No ho tenim massa clar però jo personalment em decantaria a pensar, sent tan sols  només una proposta, que podríem situar-ho passada la Guerra Civil. La República i la Guerra van provocar molts canvis a la societat en general tranformant i canviant moltes coses, i la nostra Festa Petita en va ser, possiblement, una més.  

La Costa de Llevant. 18-4-1920

La festa a partir dels anys vuitanta va entrar en forta crisis, arribant a passar quasi desapercebuda. A la primera dècada del segle XX es va tornar a promocionar des de l’Ajuntament, tot i que també amb alts i baixos. Enguany s’ha programat amb nous actes, i per fer-la més lluïda s’han inclós els actes propis de la Setmana Santa, actes que per la seva naturalesa religiosa recordant la mort de Jesús mai es poden considerar actes festius a diferència de la Pasqua, que sí que és un moment de joia. En tenim diversos exemples de com des de l’Ajuntament, en els plens que esmentàvem anteriorment , separaven molt bé l’assistència de les autoritats a dits actes, esmentant específicament que assistien als actes de Setmana Santa i als de Pasqua, per tant dues coses diferents 8.  Més enllà d’això, actualment és evident que els actes es viuen com a societat d’una forma molt diferent, i penso que s’ha volgut englobar tot els actes d’aquesta  setmana de vacances sota el paraigües de la Festa Petita,  tot i que ortodoxament no sigui del tot correcte.  

 

Xevi Salicrú

 

 

1. “Les Ferreries (Palafolls)”. La Costa de Llevant, 26 de març de 1916. Any XXIII núm. 13. Canet. pàg. 6.

2. “Les Ferreries (Palafolls)”. La Costa de Llevant, 7 de maig de 1916. Any XXIII núm. 19. Canet. pàg. 7.

3. “Les Ferreries (Palafolls)”. La Costa de Llevant, 21 d’abril  de 1918. Any XXV núm. 14. Canet. pàg. 7.

4. Turón, Josep (1989): L’Estany Bufador. Palafolls: Edicions del Roig. Pàg. 78. 

5. Arxiu Municipal de Palafolls. Actes de ple. 16-3-53.

6. Arxiu Municipal de Palafolls. Actes de ple.  26-2-1970.

7. “Les Ferreries (Palafolls)”. La Costa de Llevant, 18 d’abril de 1920. Any XXVII núm. 15. Canet. pàg. 7.

8. Arxiu Municipal de Palafolls. Actes de ple. 7-4-1954.

 

Bibliografia:

 

Anglada, Anna Maria (2023): “Mn. Fèlis Paradeda, pioner en la història de Palafolls”, Vilelles, recerca i difusió del patrimoni de Palafolls, núm. 03. Palafolls: Ajuntament de Palafolls, p. 24-31.

La Costa de Llevant (1894-1922). Canet: Llevant Gràfic. Disponible a:  https://trencadis.diba.cat/dem/catalog/details/diba74880/document_list?type=Diaris-i-revistes&doc=197577&page=&query= [consulta: 22 de març de 2024].

Turón, Josep (1989): L’Estany Bufador. Palafolls: Edicions del Roig.  

 

 

 

 

 

 

Francisco Vilacrosa, un palafollenc a la Guerra de la Independència dels Estats Units.

La Guerra de la Independència dels Estats Units fou un conflicte que va enfrentar les colònies britàniques d’Amèrica del Nord amb la Gran Bretanya. França, eterna enemiga de la Gran Bretanya, es va posar de banda de les colònies, així com també Espanya.  Tot i que al llarg de la història la corona hispànica  s’havia enfrontat en diverses ocasions a la  francesa, en  aquell moment  compartien tenir totes dues un  membre de la Casa de Borbó al capdavant  del regne i  interessos contra la Gran Bretanya, fet que els convertia en aliats.  Per a  Espanya la recuperació  de Menorca i Gibraltar era un dels seus grans motius per a enfrontar-se als britànics, que d’ençà la Guerra de Successió eren a les seves mans. Espanya va donar  suport econòmic i militar a les colònies revoltades, a la que serà anomenada la Guerra Anglo-espanyola, contesa iniciada el 1779 i finalitzada el 1783, moment en que les colònies esdevindrien independents.

 

Davant aquesta guerra el rei espanyol Carles III va mobilitzar tropes cap a Amèrica per reforçar les seves possessions  i combatre a la zona britànica revoltada contra la metròpolis. I és aquí on comença la increïble història del nostre palafollenc en Francisco Vilacrosa, un mosso de la lleva del 1776 que es va veure immers, per la seva condició de soldat, a la Guerra Anglo-espanyola de 1779. Al Francisco l’esperaven vuit anys de servei a l’exèrcit,  però que a causa  de la guerra es veurien allargats uns quants més fora de casa, doncs al 1784, quan havia d’acabar el servei, es trobava encara al Regne del Perú.

Fons Can Borrell. Carta Francisco Vilacrosa. ACM71-38-T2-487.

Fons Can Borrell. Carta de Francisco Vilacrosa. ACM71-38-T2-487.

El relat de la seva història el sabem gràcies a la carta de quatre fulls escrits en castellà que va escriure el dia  trenta de juny de 1784 des de Lima a un prohom de Sant Genís, el Damià Borrell. La carta és un document conservat a can Borrell i que ara ha sortit a la llum després de la seva digitalització1. En Francisco demanava que es fes arribar i llegir als seus familiars.  Suposem que la seva família no sabia llegir ni escriure.  Tot i que disposem de moltes dades de qui eren els habitants de Palafolls durant aquells anys no he pogut localitzar de quina casa era, de fet ni ens  consta cap família que en aquell moment s’anomenés Vilacrosa. Aquest cognom era freqüent a Malgrat aquell final de segle XVIII, i potser era una família originària d’allà que es va estar un temps a Sant Genís, doncs no ens consta ni abans ni després d’aquells anys. La lletra, més enllà d’explicar les peripècies del seu servei militar, que detallarem més endavant, ens explica forces detalls per conèixer el seu vincle amb Sant Genís. El nostre protagonista demana al Damià que faci perquè es llegeixi la carta al seu pare, germà i germana, entenem que la seva mare és difunta. Més enllà de la família directe  també demanava "...no deje usted de escrivirme dandome razon de las niñas de casa Molas, y mis parientes de casa Freichas [2] si se han casado...", i especialment donava records a la jove de ca la Ferrereta i que li digui que té  amb molt bon  record l’excursió que van fer a la Mare de Déu del Coll 3. I dubtant del seu retorn, que tem sigui  llarg i perillós, li demana també que vetlli pel compliment del seu testament, demanant que es pagui el lluïsme de la vinya que té, es doni  la seva roba al seu germà, que recuperi  la fanga i el magall que té el ferrer Garau Hosta 4, i que es pagui al Ramon Pla, un mariner de Malgrat que va trobar a l’Havana al 1782, els quatre pesos fuertes (nom popular del ral de vuit de plata), que li va deixar per sortir-se d’una forta enfermetat que estava passant.

 

A la carta explica també tot el periple com a soldat, escrita al juny de 1784 inicia el relat  a partir de la seva mobilització a causa de la nova guerra el trenta de juny de 1779 quan estava destinat a León. El seu regiment va sortir cap al Camp de Gibraltar per a “...hacer  rendir las fuerzas enemigas...”. Al cap de quatre mesos arribaven a Algecires, a dues llegües del seu objectiu,  on va rebre la última carta de casa seva. Al març del 1780 el seu regiment va marxar cap a Cádiz per embarcar-se amb destí a Amèrica, moment que diu que va escriure una carta informant de la seva partida. El vint-i-vuit d’abril d’aquell any embarquen,  però no és  fins el vint-i-sis de juny que no arriben al port de La Habana. Aquí el seu regiment s’uniria a un exèrcit de 15000 homes d’infanteria.

 

Al mes de febrer de 1781 l’exèrcit  sortirà cap a Pensacola, Florida. Aquesta terra havia estat cedida per España a la Gran Bretanya a raó dels acords del Tractat de París de 1763. Allà s’hi lliurarà una batalla entre les forces espanyoles i britàniques que serà coneguda com la Batalla de Pensacola, on tota Florida quedaria de nou sota poder espanyol.  En Francisco ens diu que el nou de maig els britànics es van rendir,  i hi van deixar una guarnició tornant el gruix de l’exèrcit cap a La Habana.

 

Al mes de maig de 1782 va tornar a sortir part de l’exèrcit, ara cap a la illa de Guanahami, per combatre la pirateria que actuava sota  bandera britànica, els quals diu es van entregar de seguida i on s’hi va quedar una guarnició, i la resta tornaren de nou cap a La Habana, on allà diu que havia escrit varies cartes sense rebre cap resposta. Allà hi van arribar uns mariners vinguts de  Malgrat  a qui  els va preguntar per la salut del seus parents i amics, responent que quan havien sortit de la pàtria estaven tots bé.

 

Al mes de març de 1783 va sortir  amb tota la flota cap al port de Guarico, plaça francesa, per prendre les illes de Providència on hi havia ja la resta del exèrcit espanyol,  i on es van unir també a l’exèrcit francès. En aquell moment diu que estant a Guarico els va arribar “...el aviso de suspensin de Armas por virtud del tradtado de las Paces... ", el que coneixem ara com a Tractat de París. L’exèrcit espanyol va tornar cap a La Habana. En aquesta plaça van rebre l’ordre  que tot soldat que hagués complert el servei a finals de juny del 1783  havia de passar-se als regiments que partirien cap a Espanya, obtenint la llicència a la seva arribada a la península,  i els que no hauran d’unir-se als regiments que es queden a les amèriques.  Ell encara no havia complert els seus vuit anys i no va poder marxar amb el seu regiment,  i es va incorporar al regiment d’infanteria Extremadura que es quedava. El dotze de juliol de 1783 van sortir cap al Perú. Relata que va ser un llarg viatge, fent parada per habituallar-se  al port francès de Mur de Sant Nicolàs  i al port de Cartagena de Indias. A Portobello, a finals de setembre, van desembarcar, tornant els vaixells cap a l’Havana.

 

Al mes d’octubre van sortir a peu de Portovelo cap a la ciutat de Panamà, ell no ho diu però van travessar tot el istme per arribar a la costa del Pacífic. Després de cinc mesos, al febrer de 1784, van arribar al port de Panamà on hi havia un comboi d’embarcacions comercials que els portarien cap a la ciutat de Lima, capital del  Regne del Perú.

 

Fins el dinou de maig no van arribar a Lima. Aquí en Francisco ens descriu una ciutat que el deixa meravellat “...no se puede comparar acomparar con ninguna Ciudad de España...". Diu que és una ciutat de tres llegües de terra dins muralles,  on hi ha sis parròquies, quaranta convents de religiosos i trenta-un de religioses, tres grans hospitals de caritat, el de San Andrés per a la gent de color, el de Santa Ana per a indis i el de San Bartolomé,  magnífics palaus, com el del virrei o el  de l’arquebisbe, la casa de la Moneda on es sella i fabrica  tota la moneda  del Regne del Perú. Diu que és un país on tots els dies són iguals,  on la nit dura sis hores, que no hi plou mai i que només es mantenen amb la humitat de la nit,  i amb la neu que hi ha a la serra es reguen camps i horts. Descriu un clima atemperat que dóna abundants fruites com a Espanya. Es sorprèn que es fan dues collites de blat i crien  bestiar de tota mena. Ens parla de les seves dones, desitjoses per casar-se amb un espanyol. Afirma que és la millor terra del món que cap altre lloc la supera, i que ha estat la última a ser conquistada, però tot i això avui encara els pares caputxins van conquistant terres als bàrbars  que van convetint a la nostra llei.

 

Explica que li falten tan sols cinc mesos per acabar el servei militar, però no podrà tornar a Espanya i llicenciar-se fins que el seu regiment no sigui substituït per una nova lleva, i això no passarà els diuen fins l’any 1787 o 1788. Explica que li fa molt respecte tornar a creuar el “xarco”, una  ruta de sis mesos de navegació amb bon temps.

 

Com explicava a l’inici del article tota la informació que tenim d’en Francisco Vilacrosa és la carta. Més enllà d’això no sabem res més, ni sabem si va acabar tornant mai. El relat  d’aquest palafollenc de finals del segle XVIII, guardat curosament durant més de dos-cents anys pels descendents de qui la va rebre, ens explica la duresa del seu servei militar, el paper que jugaven els pocs que sabien escriure i els moviments de l’exèrcit en una de les tantes guerres del regne d’Espanya, que lliga fil per randa amb el que explica la història de les conquestes americanes, és un d’un gran valor.  

 

Aquest document és la prova que la gran història s’escriu a partir de la suma de les  petites històries del país, i és aquí on rau el valor de digitalitzar aquests fons particulars com el de can Borrell i d’altres del municipi, que no només expliquen  la seva història sinó que van més enllà. Una magnífica tasca que es duu a terme gràcies a l’Arxiu Municipal de Palafolls,  l’Arxiu Comarcal del Maresme i amb la mai prou agraïda col·laboració dels propietaris dels fons.  

 

Xevi Salicrú.

1.Document del fons de can Borrell. ACM71-38-T2-487. Consultable a https://arxiusenlinia.cultura.gencat.cat/#/cercaavancada/llistatCercaAvanc

2. Can Freixes és una casa situada vora l’església de Sant Genís.

3. La Mare de Déu del Coll és una església situada al nord de les Guilleries, actual municipi  d’Osor.

4. Garau Hosta era el motiu del ferrer de can Ferrerhosta  que es deia Garau Bonet, descendent dels Hosta.

 

 

 

Bibliografia:

 Gibernat, Antònia (2018): “Cabanesemporda”, Les quintes: el sistema de reclutament (s.XVIII).12 de desembre de 2018, < https://cabanesemporda.com/2018/12/23/quintes-xviii/> [Consulta: 1 març 2024].