No volem aquest batlle!

Al llarg dels centenars d’anys en què es nomenà un batlle per al terme del Castell de Palafolls, només hem trobat documentada una sola ocasió en què hi hagué disconformitat amb la decisió presa. Abans, però, d’exposar aquest cas excepcional —que probablement no fou l’únic, tot i la manca de registres—, explicarem què era la figura del batlle, qui foren els designats per ocupar aquest càrrec, com s’elegien i durant quant de temps va estar vigent aquesta institució a casa nostra.

Segons la definició de l’Enciclopèdia de Catalunya, a la Corona d’Aragó el batlle era un administrador al servei d’un senyor territorial, en nom del qual exercia una jurisdicció, fos baronial o reial. Quan gestionava drets econòmics, com ara els feudals o emfitèutics, rebia el nom de batlle de sac; en canvi, si exercia una jurisdicció baronial era anomenat batlle jurisdiccional, i si aquest càrrec era donat en propietat era anomenat batlle natural, com és també al nostre terme. Aquesta figura va existir a la Vilanova i al terme del Castell de Palafolls des de l’època medieval fins al final de l’època moderna, moment en què s’aboliren les senyories.

Amb l’arribada del sistema liberal al segle XIX, es va instaurar la figura de l’alcalde per a cadascun dels tres municipis sorgits del terme. Cal remarcar, però, que tant Malgrat, com Palafolls i Santa Susanna es configuraren a partir de les tres universitats històriques: la Vilanova de Palafolls, Sant Genís i Santa Susanna respectivament.

Els primers batlles rebien el càrrec directament del senyor del terme, primer de la nissaga dels Palafolls i, més endavant, dels Cabrera. En aquesta primera etapa, en què la batllia es concedia a canvi de diners, es documenten diversos batlles. L’any 1336, per exemple, es concedí la batllia a Bernat Estornell i a la seva muller Eulàlia o Llúcia per 240 lliures. També consta que ocupava el càrrec Bernat Jutglar l’any 1388 i, l’any següent, Guillem Desclapers. Aquest darrer rebé, l’any 1393, del procurador general del vescomte de Cabrera, la senyoria i jurisdicció de batlle natural perpètuament de la Vilanova i del terme del Castell de Palafolls, amb tots els drets i deures associats (Codina 2004: 41), convetint-se en batlle natural.

A partir d’aquell moment, el càrrec de batlle recaigué en la família Desclapers i els seus descendents. D’aquesta nova etapa, es documenten els següents batlles:

1429 Guillem des Clapers (Soldevila 2018. 166).

1462 Joan Desclapers (Massons 2010: 79).

1527-1529-1549-1550 Esteve Desclapers (Massons 2010: 60, 103).

1556 Esteve Desclapers fill (Codina 2004: 63).

1559 Guerau Estornell (Codina 2004: 63).

1575-1594 Pere Estornell (Massons 2010: 103).

 

A partir del 29 d’octubre de 1597, el càrrec de batlle deixà de ser hereditari. La mort del batlle natural, Pere Estornell, deixà el seu fill —encara menor d’edat— sota la tutela de la seva muller, Francina Estornell, juntament amb Genís Agustí i Joan Valldejuli de Vall. Aquests tutors decidiren vendre la vara de batlle, amb tota la batllia, la seva jurisdicció i els drets associats, a la Universitat de la Vilanova i Terme del Castell de Palafolls per 611 lliures.

A partir d’aquest moment, la tria del batlle esdevingué un procés participatiu i rotatiu. Cada tres anys, els representants de les tres universitats escollien una terna de candidats —és a dir, tres persones proposades per al càrrec— i la presentaven al representant del senyor del terme, que n’escollia un. El sistema utilitzat per seleccionar els noms era conegut com a insaculació: els noms de dotze candidats (tres de Santa Susanna, cinc de Sant Genís i quatre de la Vilanova) s’escrivien en rodolins de paper i es col·locaven dins un barret. Un infant n’extreia tres, i entre aquests, el representant dels marquesos d’Aytona —senyors del terme des que en compraren els drets als Cabrera el 1574— en triava un. Tradicionalment, l’elecció del batlle es feia al cementiri de l’església de Sant Nicolau i Sant Antoni de la Vilanova, durant el mes de març. No obstant això, es documenten alguns casos en què la terna es formalitzà a l’Hospital de Pobres de la Vilanova (1). 

Gràcies al treball d’Alfons Codina, recollit al seu llibre El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics (s. XVI–XX) (Codina, 2004: 64–66), disposem d’un llistat gairebé complet dels batlles del terme entre 1597 i 1796. Aquesta relació ha estat complementada amb algunes aportacions pròpies, que s’indiquen amb la corresponent referència de la font.

1598-1599 Francesc Tortós. (Sant Genís).

1600-1601 Antoni Puig de la Burgada. (Sant Genís).

1602-1603 Jaume Forest.

1604-1605  Jaume Forest.

1606-1607 Jaume Padrer.

1608 Pere Pruna.

1609-1610 Joan Moner.

1611-1613 Jaume Padrer.

1614-1616 Pau Antuny. (Sant Genís).

1617-1620  Pau Antuny. (Sant Genís).

1620-1623  Miquel Masrossell.

1624-1627 Sebastià Bosch.

1627-1630 Miquel Masrossell .

1630-1633 Joan Coll.

1633-1636 Jaume Puig.

1636-1638 Bernadí Creus.

 

Durant la guerra dels Segadors (1640-1652)  hi ha alguna irregularitat amb l’elecció, documentant més d’un batlle durant el mateix mandat.

 

1639 Jaume Mora / Francesc Valldejuli.

1640 Francesc Valldejuli.

1641 Francesc Valldejuli / Jaume Mora / Antoni Moner.

1642 Guillem Joher.

1643- 1646 Francesc Marimon.

1646-1649 Pere Jordà Moresch (Sant Genís).

 

L’any 1650 i 1653 documentem dues ternes de batlle sorgides a partir de la votació de tots els assistents al Consell General de les universitats del Terme.  Tots els presents a l’assemblea poden votar i poden ser votats. L’any 1650 els tres més votats foren Bernat Font i Aragall de la Vilanova amb 46 vots, Antoni Puig de Santa Susanna amb 34 vots i Francesc Borrell de Sant Genís amb 30 vots, sent nomenat batlle Francesc Borrell. L’any 1653 els més votats foren Antoni Moner de Sant Genís amb 48 vots, Bernat Font i Aragall de la Vilanova amb 25 vots i Antoni Puig de Santa Susanna amb 24 vots, sent nomenat Antoni Moner. Sorprèn que en les dues ocasions n’hi hagi un de cada universitat, observant que a les dues assemblees hi assisteixen vora 120 persones i d'aquestes només reben algun vot encara no la meitat. 

Recompte dels vots de la terna de 1650. 

1650-1652 Francesc Borrell (Sant Genís).

1653-1655 Antoni Moner  (Sant Genís) .

1655-1658  Bernat Font (Vilanova) .

1658-1662  Antoni Bohigas (Vilanova).

1662-1665  Joan Domènech.

1665-1668  Josep Puigvert.

1668-1671  Isidre Arquer Xirau.

1671-1674  Isidre Arquer Xirau.

1674-1677  Antoni Xurrich (Vilanova).

1677-1680  Francesc Domènech Moner (Sant Genís).

1680-1683  Jaume Fàbregas.

1683-1686  Jaume Estiu (Sant Genís).

1686-1689  Joan Domènech (Vilanova).

1689-1692  Josep Pradell (Sant Genís).

1692-1695  Antoni Puig de la Burgada (Sant Genís).

1695-1698  Rafel Bonet (Sant Genís) .

1698-1701 Francesc Gelat (Santa Susanna).

1701-1704 Antoni Puig de la Burgada (Sant Genís).

1704-1707 Pere Borrell (Sant Genís).

1707-1710 Josep Valldejuli (Sant Genís).

1710-1713 Francesc Reig (Sant Genís).

1713 Francesc Moner (Sant Genís).

1716-1717 Agustí Gibert Xurrich (Vilanova).

1725-1727 Pere Rabassa.

1729-1731 Francesc Creus (Vilanova) .

1731-1734 Francesc Moner (Sant Genís).

1739 Jaume Forest .

1741 Francesc Borrell (Sant Genís).

1745 Nicolau Martí.

1747 Pere Moner.

1752-1754 Pere Moner.

1755 Joan Bonet (Santa Susanna).

1760 Antoni Dalmau Rexach.

1761-1762 Joan Bonet (Santa Susanna).

1763 Joan Sagrera.

1765-1766 Cristòfol Puigvert. (Sant Genís).

1770 Joan Aymerich.

1772 Francesc Borrell Galter (Sant Genís).

1795-1798 Joan Roquet (Sant Genís).

 

Després de la guerra de Successió, amb l’aplicació del Decret de Nova Planta, és quan documentem la disconformitat amb el batlle elegit, obrint-se un conflicte entre els regidors (8) de les universitats del terme i les autoritats del vescomtat. Aquestes elegeixen l’any 1729 un nou batlle sense tenir en compte la tradició i el dret adquirit per les universitats quan nomenen batlle a Francesc Creus.  

Després d’aquest nomenament, el 12 de maig d’aquell mateix any, els regidors de les tres universitats es reuniren amb el governador dels vescomtats de Cabrera i Bas, Francesc Rovira i Piferrer. Hi assistiren, en representació de la parròquia de Sant Genís: Antoni Puig de la Burgada i Benet Pujol; per la Vilanova de Palafolls: Josep Masens i Francesc Pera (Ramon Buguet era el tercer jurat però hi fou absent per malaltia); i per la Vall de Sant Susanna: Joan Parera. La trobada tingué lloc a la casa de Francesc Palomeres, situada a la plaça Major de la Vilanova.

Acte notarial 12-3-1729

Durant la reunió, el notari de la Vilanova, Antoni Figuerola i Valldejuli, aixecà acta dels esdeveniments. En aquest context, Antoni Puig de la Burgada presentà al governador el document de venda de la vara de batlle a la Universitat de la Vilanova i del Terme de Palafolls, datat del 29 d’octubre de 1597. Explicà que, d’acord amb aquest acord històric, les universitats havien proposat una terna amb tres candidats: Francesc Pradell i Clavell, Jaume Ribas i Pau Puigvert. Cap d’ells era Francesc Creus, pagès de la Vilanova, i per això sol·licitaren que no se li jurés el càrrec de batlle, ja que des del 1597 sempre havia estat respectat el dret de les universitats a proposar la terna.

Tanmateix, el governador desestimà la petició dels jurats i nomenà Francesc Creus com a batlle, càrrec que ocupà fins a l’any 1731. Cal tenir en compte que, amb la promulgació del Decret de Nova Planta, s’abolí l’organització política pròpia de la Corona catalanoaragonesa i s’imposà el sistema administratiu castellà. És probable, per tant, que hi hagués altres casos en què no es respectés el dret tradicional de les universitats a presentar la terna de candidats per al càrrec de batlle.

Xevi Salicrú

1.  AHFF.Notarials Palafolls. Ll. 153.19-3-1674. Terna de batlle.

     AHFF. Notarials Palafolls. Ll 869. f. 40. 13-3-1706. Terna de batlle.

     AHFF. Notarials Palafolls. Ll. 867. f. 32. 16-3-1710. Terna de batlle.

     AHFF. Notarials Palafolls. Ll. 174. f. 211. 25-8-1713. Terna de batlle. 

2. AHFF. Notarials Palafolls. Ll 851. f. 60.

3. AHFF. Notarials Palafolls. LL 143. 13-3-1650. Terna de batlle.

    AHFF. Ll 144. 25-3-1653. Terna de batlle.

4. AHFF. Notarials Palafolls. LL 144. 10-12-1653.

5. AHFF. Notarials Palafolls. LL 145. 16-12-1655.

6. AHFF. Notarials Palafolls. Ll 171. 8-4-1696. 

7. A partir de la implantació del Decret de Nova Planta els jurats van passar a ser anomenats  “regidors”.

8. AHFF. Notarials Palafolls. Ll 896  f.128. 

Bibliografia:

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls.Apunts històrics. s. XV-XX. Palafolls. Edicions del Roig, 2004. 

Massons, Josep M. Història de la Vila de Malgrat de Mar. Malgrat: Ajuntament de Malgrat, 2010.

Martinez Giralt, Alejandro. Els vescomtes de Cabrera a la Baixa Edat Mitjana. Identitat familiar, dinàmica patrimonial i projecció socioeconòmica. Madrid. Consejo Superior de investigaciones Científicas, 2019. 

Soldevila Temporal,  Xavier. Entre el Capaspre i la Tordera. Orígens i primeres passes de Malgrat (segles X-XV). 11a Beca d'investigació Vila de Malgrat de Mar.  Malgrat: Ajuntament de Malgrat, 2018.   

https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/decrets-de-nova-planta

https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/batlle

La Flama arriba a Palafolls.

Dies enrere escoltava una conferència organitzada per la SCGHVN amb el títol  “La nit de Sant Joan”, a càrrec de l’Amadeu Carbó i Martorell. Aquest destacat folklorista i activista en el món festiu explicava que una expressió o una festa popular per ser tradició hi ha d’haver hagut transmissió generacional, per tant, seria molt agosarat dir que la rebuda de la Flama del Canigó és cap tradició a Palafolls, i és que ni tan sols podem dir que és costum, ja que tot just fa set anys, comptant aquest, que s’organitza a Palafolls. Abans de contar  el perquè de com es va gestar  l’arribada al nostre poble explicarem el que és aquesta flama que baixa del cim del Canigó.

L’any 1955 els nord-catalans Francesc Pujade (1903-1995)  i Josep Deloncle (1913-1990),  i el maresmenc Esteve Albert (1914-1990), inspirats pel poema èpic de mossèn Cinto Verdaguer Canigó, varen tenir la iniciativa d’encendre el  foc de Sant Joan al cim del Canigó, lligant la tradició de les fogueres de Sant Joan amb aquest cim. El 1963 Pujade, que seguia encenent la flama al cim del Canigó, s’aplega amb l’empordanès i fill de nord-catalans Joan Iglesias (1926-2021) per baixar el foc de la muntanya  per a encendre els foguerons del Rosselló, la Vall de Tet i el Vallespir, la Flama del Canigó neix en aquell moment.  La Flama es reservarà cada any al Castellet de Perpinyà, on la matinada del dia de la vigília de Sant Joan  serà pujada de nou al cim per renovar la flama i baixar-la de nou. 

Les relacions entre catalans del nord i del sud s’intensifiquen aquells anys, el dos d’abril de 1966 s'encén amb la flama del Castellet una foguera al coll d’Ares, un dels punts fronterers establerts al Tractat dels Pirineus del 1659, on el Principat va quedar partit en dos estats. El 23 de juny de 1967 la Flama del Canigó va travessar per primera vegada la frontera arribant a Vic i Barcelona. De mica en mica es va anar escampant com una taca d’oli per tots els territoris de parla catalana. Cinc anys més tard arribarà al País Valencià convertint-se en el símbol d’unitat de la llengua i germanor entre tots els territoris de parla catalana,  estenent-se des de Fraga a Maó i de Saldes a Guardamar. 

Al Maresme també hi va arribar  ben aviat, recordo de ben jovenet, als anys vuitanta, anar a rebre la Flama a Malgrat, on molts pobles de l’entorn anaven a buscar-la. Malgrat ha actuat des d'un bon principi com a punt de distribució del foc a la zona de la històrica de la Selva Marítima (Alt Maresme i la part marítima de la Selva). 

I així va arribar el juny del 2019 encara sense la flama a Palafolls. Òmnium Maresme es va posar aquells dies previs al solstici en contacte amb una sòcia  de l’entitat a Palafolls, la Neus Ballbé. L’entitat li va   proposar organitzar l’arribada de la Flama a Palafolls amb la tasca de  posar-se en contacte amb el teixit social de Palafolls per tirar endavant la proposta. La Neus em va demanar col·laboració per la meva vinculació en diverses entitats del poble, m’hi vaig afegir sense dubtar-ho, i vam convocar una reunió amb diversa gent del teixit associatiu del poble compromesa amb la llengua i el país. Ens vàrem trobar membres de les entitats  d’Òmnium, la Puput, La Roda de Palafolls  i la Colla Gegantera. D’aquesta primera trobada recordo al David Alenyà, Dolors Ribot Mateu, Marisa Ràmia, Judit Caimel, Neus Ballbé, Aurora Faus, Aleix Freixa, Aaron Pica i jo mateix Xevi Salicrú. Així s’inicien els passos, a correcuita, per organitzar l’acte, que tot i el temps molt just per enllestir els temes administratius tenim  la complicitat i el suport del nou govern municipal  que s’havia format aquells dies. S’organitza la rebuda de la Flama a la plaça de Valls d’Ax, amb la Flama anada a buscar a Malgrat, en un acte on el  nou alcalde de Palafolls, en un dels primers actes que presidirà, aquest ja ens acompanyarà tots els anys, on es llegirà el manifest, es farà un petit fogueró, una ballada de sardanes i es donarà coca i cava per a tancar l’acte.  

Fogueró 2019

Cartell 2019

La pandèmia no va aturar la Flama l’any següent, en  un acte minimalista el foc del cim del Canigó va arribar  a la sala de plens on va ser rebuda pel govern.  L'any 2021 amb l’organització sota el paraigua d’Òmnium, les entitats La Roda de Palafolls, La Puput, l’Assemblea més la col·laboració  de l’Ajuntament tornem a rebre la Flama a la plaça de Valls D’Ax. Manifest, coca i cava són els elements de la rebuda. L'any següent, 2022,  incorporem com a col·laboradors la Cobla Palafolls i els Diablesfolls, la ballada de sardanes i una tabalada amenitzen la rebuda a les Valls d’Ax d’aquell any. La Roda, Assemblea de Palafolls  Òmnium i la Puput segueixen al capdavant de la rebuda. El 2023 amb els mateixos col·laboradors i organitzadors de l’any anterior rebem consolidem  la rebuda. Aquell any el fogueró se substitueix per un peveter, la forta sequera que arrossegàvem  ho va fer necessari. 

Cartell 2021

L’any 2024 porta novetats s’organitza a la plaça de Poppi on els Maduixots de l’Alt Maresme i la Selva Marítima hi organitzen la revetlla. L’objectiu és unir esforços i concentrar la gent al mateix espai.  No només l’emplaçament serà l’únic canvi, s’hi afegeixen com organitzadors  la JERC i les sardanes hi  seran presents, però amb música gravada. 

I arribem a enguany, el que serà el setè any, on es rebrà la Flama a Poppi com a prèvia també de la revetlla organitzada pels castellers. L’organització seguirà recaient en les  tres entitats originàries i part amb  la mateixa gent que es va aplegar a aquella primera reunió del 2019 sota el paraigua d’Òmnium com a organitzadors arreu del  país. 

Xevi Salicrú. 

Flama 2022

Flama 2022

Flama 2022

Cartell 2025

Bibliografia:

https://www.vilaweb.cat/noticies/sha-mort-joan-iglesias-iniciador-de-la-tradicio-de-la-flama-del-canigo/

https://www.omnium.cat/ca/projectes/flama-canigo/

https://www.amadeucarbo.cat/qui-s%C3%B3c

A Palafolls pel Ram encara mirem cap a Girona.

 

Un dels costums que perdura a Palafolls, i a tot l’Alt Maresme, és la de regalar als fillols un tortell per la diada del Ram. Hem format tant històricament com culturalment part  de  les comarques gironines formades per  l’Alt i Baix Empordà,  la Garrotxa, el Gironès, el Ripollès, el Pla de l’Estany i la Selva on aquesta tradició també és seguida, així com a la barcelonina  comarca d’Osona, és a dir tot el nord-est de Catalunya. No és en va encara la pertinença de Malgrat fins a Arenys  al bisbat de Girona. La riera del Torrentbó d’Arenys separava fa mil anys el comtat de Girona amb el de Barcelona.  Aquesta vinculació amb Girona i el procés per formar part de la província de Barcelona el vaig detallar en un article d’aquest bloc, https://valldebossagay.blogspot.com/2020/08/palafolls-entre-girona-i-barcelona.html.

Benedicció dels rams, segons una auca del primer quart del segle XIX. 

El tortell ha estat un dels grans dolços tradicionals de Catalunya, unes postres que han estat presents a les taules dels diumenges durant diverses generacions, i no només aquest dia, sinó també per grans celebracions com per la Diada de Reis arreu del país, i fins no fa massa temps havia tingut molta tradició per Sant Antoni.  

D’un quant temps ençà m’he adonat que regalar el tortell del Ram és un costum en regressió a Palafolls,  i fins i tot part de la població ni tan sols en sap l'existència. Hi ha dos factors que han pogut dur-nos a aquest fet; el primer haver rebut  població desconeixedora d’aquesta tradició de més enllà de les comarques gironines, i el  segon és la ràpida expansió de la mona de Pasqua, una tradició molt similar on també el dolç és regalat pels padrins als fillols, i que actualment és un pastís coronat amb figuretes, xocolata i pollets grocs  que fan les delícies de la canalla, suposant  un contrincant difícil de superar per a un tortell  per bo i artesà que pugui ser.  Originàriament, sembla que la mona no diferia gaire d’un tortell, era un pastís de farina i sucre de diverses formes, algunes en forma de tortell,  on se li posaven al damunt  tants ous durs com anys tenia el fillol. La pastisseria Casa Massana, del carrer Ferran de  Barcelona, va  introduir a mitjans del segle XIX una figureta a sobre aquest pastís (Amades, 2005 vol. 6: 196-197) anant evolucionant cap a l’afegiment de  figures de xocolata i guarniments al segle XX. Qui sap si aquesta mona primigènia fos el mateix que el tortell, però hagués evolucionat en dia diferent segons la zona. 

Amades en el seu Costumari Català (1956), treball fet a partir de recerques dutes a terme durant els vint anys anteriors a la seva publicació, ens diu que la mona de Pasqua és un costum estès  arreu de Catalunya (Amades, 2005 vol. 6: 195), on també hi havia hagut  l’antic costum de penjar un tortell, regalat pel padrí, al ram que es duia a beneir,  i que si la padrina regalava la mona per Pasqua el padrí regalava el tortell pel Ram. Afegeix que aquest últim  costum encara perdura en alguns pobles rurals (Amades, 2025 vol. 5: 294). Però la nostra realitat sembla que no fou copsada per Amades, segons la nostra tradició oral ha estat d’obligat compliment, al nostre entorn, regalar al fillol o fillola  el tortell per part del padrí o padrina d'ençà d'almenys a principis del segle XX on ens arriba aquesta memòria oral. I res en diuen de les mones que ara són imprescindibles per Pasqua. 

De l’arribada de la mona al nostre poble no en tenim referències fins a partir dels anys seixanta  del segle passat,  quan les pastisseries de la comarca comencen a imitar a les  pastisseries de Barcelona oferint els mateixos productes davant d’un turisme interior que es desplaçava per aquestes dates. Si documentem casos anteriors són vinculats a famílies amb lligams  amb la capital.

Per tant, regalar la Mona de Pasqua és una tradició que no ens era pròpia a la nostra comarca i que hem adoptat en detriment del Tortell del Ram. Hi ha, però qui ha adoptat la Mona de Pasqua sense deixar el Tortell del Ram, el padrí regala una cosa i la padrina l’altra. Adoptar noves tradicions és una cosa que sabem fer molt bé, doncs ho apliquem per altres dates assenyales, sumar sempre és un bon signe d’una societat viva, però sense oblidar allò que ens defineix i ens posa el nostre accent en el conjunt del país. 

El Tortell del Ram és una prova més de tantes  de la vinculació social i cultural vers les comarques gironines a la que hem estat  units durant quasi mil anys.

 

Xevi Salicrú.

 

Bibliografia:

Amades, Joan. Costumari Català. Carnestoltes -II-Quaresma. Volum 5. Barcelona. Edicions 62.

Amades, Joan. Costumari Català. La Setmana Santa. Volum 6. Barcelona. Edicions 62.

Els Ferrari, una nissaga imprescindible.

Les primeres dades del cognom Ferrari són del segle XV quan documentem en Jaume Dolç, àlies Ferrari, a l’assemblea del sindicat remença feta el cinc de desembre de 1448 al Castell de Palafolls (1). La segona dada és del 1503, quan documentem una família ja, la Joana Reverter, vídua en primeres núpcies d’Antoni Ferrari, i el seu fill Gaspar Ferrari Banyuls capbreven  el mas Palau Banyuls (2). Aquest mas Palau Banyuls és capbrevat per Antoni Jubert l'any 1585 (3) perdent la pista d’aquests Ferrari aquí. Però l'any 1531 (4) localitzem al ferrer Salvador Ferrari com a propietari de la ferreria establerta al Pere Orench l’any 1501 (5)  pels vescomtes de Cabrera, situada a peu del camí ral, que va donar lloc a partir del seu establiment al nucli del veïnat de les Ferreries, anomenat en aquell moment veïnat de la Burgada.  El Salvador era també el propietari d’una casa amb terra i on la ferreria en formava part. Va tenir almenys tres  fills; la Caterina,  casada amb l’hereu del mas  Alemany des Prats del veïnat de Santa Susanna, l’Antoni que va heretar tota la finca amb la ferreria i que al capbreu de 1585 (6) ja consta  mort estant al capdavant de la ferreria  (l’actual Plaça 9) i la finca la seva dona la Leonor Ferrari, i el tercer fill el Francesc, dedicat també a l’ofici de ferrer.  La Leonor declara al capbreu  la ferreria i la casa amb sis jornals de terra plantats de vinya, l’actual can Serrats darrere l’Ajuntament, que havia format part del mas Boïgues. Les  afrontacions de la finca eren  a orient amb el camí reial (actual carrer i plaça Major), a  migdia amb el mas Xurrich i el camí d’anar a l’església (actual carrer  Camí de Sant Genís), a ponent amb peces del mas Boïgues (actual Rambla de les Ferreries) i al nord amb la quintana del mas Boïgues (actual Francesc Macià).

La casa i les terres van ser heretades posteriorment per en Montserrat Ferrari, fill de l’Antoni i la Leonor. Aquest les transmetrà al seu fill Jacint, habitant de Llagostera dedicat a la pagesia, que vendrà l'any 1650 (10) a  l’Isidre Tosell.

La  ferreria, segregada de la finca matriu a la mort de la Leonor, passarà de mares a filles durant dues generacions. La Leonor la deixarà a la seva filla Francisca Bayès, filla del seu segon matrimoni, i aquesta també a la seva filla Isabel Rabassa. Tres dones al capdavant d’una  ferreria, tot i que no ens consta que exercissin l’ofici de ferrer, però sí  que n’eren les propietàries.  Els fills de la Isabel, Jaume i Anna Rabassa, se la vendran l’any 1647 (7)  a la família Estolt. Aquesta família ja no faran de ferrers i compraran també la casa del costat, aixecada entre la ferreria i el cos. 

Al capbreu de l'any 1585 trobem també una altra ferreria  a l’actual carrer Major 42, amb el Pere Ferrari al capdavant, que havia heretat del seu pare, el Francesc, per tant, era net del Sebastià Ferrari. No ens consta que la botiga de ferrer (així s’anomenava a l’època la ferreria) tingués continuïtat després del Pere. L'any 1665 (8)  trobem a la casa la família Basach on ja no s’esmenta la botiga de ferrer. 

Capbreu de Pere Ferrari. 
AMS. Fons Cardona-Medinaceli. Llibre 5. Capbreu 1583-1585.f.146.

Retornant al cos que va deixar el Salvador Ferrari a la seva filla Caterina no ens hi  constarà cap casa fins a almenys l’any 1640 (9), quan el Pau Alemany des Prats Ferrari, fill de la Caterina, i resident al mas Alemany des Prats a Santa Susanna, deixa en herència la casa  al seu fill i hereu Francesc Alemany des Prats.

L’any 1651  Universitat i parròquia de Sant Genís llogaran la casa als Alemany des Prats per establir-hi la taverna,  el monopoli fou obtingut l’any 1650 i consistia en la venda de vi i aiguardent a la menuda i a l’engròs. Més endavant hi establiran també la gavella, és a dir la venda d’oli, espardenyes, peix salat, arròs i d’altres productes, i la fleca. Aquests monopolis s’arrendaran any rere any a l’encant obtenint la concessió de tots aquests productes dins la jurisdicció de la Universitat.   Però l’any 1697, els jurats de la Universitat compraran la casa al Gaspar Alemany des Prats. L’any 1701 s’efectuaran reformes a la casa, que a partir del Decret de Nova Planta passarà a acollir les reunions dels jurats, anomenats llavors ja regidors, assentant les bases de la futura Casa de la Vila (10).

És així com la decisió dels Alemany des Prats, com a descendents dels Ferrari, de construir i posteriorment llogar i vendre la casa als jurats va marcar la ubicació  de l’actual Casa de la Vila, però no només aquest fet sinó també és rellevant exposar que quan es va establir la ferreria l'any 1501 el veïnat era conegut com a veïnat de la Ferreria i que a partir de l’establiment de la segona ferreria es començarà a conèixer com a veïnat de les Ferreries, forma plural que ens ha arribat fins avui, i que més la venda dels solars que donaven a peu del camí ral, actual carrer Major,  començant a formar el nucli de les Ferreries converteix tot plegat els Ferrari com una família cabdal en la història del veïnat de les Ferreries, imprescindible per explicar la seva història.

Xevi Salicrú.

1. Homs i Brugaroles, M. Mercè. El sindicat remença de l’any 1448. Col·lecció Documents de l’Arxiu Municipal, 11. Edicions Ajuntament de Girona. 2005. 

2. Arxiu Municipal de Sils. Fons Cardona-Medinacelli. Llibre 1. f. 99. 12-2-1503. 

3. Arxiu Municipal de Sils. Fons Cardona-Medinacelli. Llibre 5. f. 86. 1585. 

4. Arxiu Municipal de Sils. Fons Cardona-Medinacelli. Llibre 7. f. 346. 

5. Salicrú Siscart, Xavier. La casa de la Universitat. Vall de Bossagay. Cròniques del passat de Palafolls, la seva gent i el seu territori. 17 de juny de 2018 [consulta: 12 de febrer de 2025]. Disponible a.  https://valldebossagay.blogspot.com/2018/06/la-casa-de-la-universitat.html

6. Arxiu Municipal de Sils. Fons Cardona-Medinacelli. Llibre 5. f. 83. 1585.

7. Arxiu Municipal de Sils. Fons Cardona-Medinacelli. Llibre 7. f. 302. 

8. Arxiu Municipal de Sils. Fons Cardona-Medinacelli. Llibre 7. f. 136.

9./10. Salicrú Siscart, Xavier. La casa de la Universitat. Vall de Bossagay. Cròniques del passat de Palafolls, la seva gent i el seu territori. 17 de juny de 2018 [consulta: 12 de febrer de 2025]. Disponible a.  https://valldebossagay.blogspot.com/2018/06/la-casa-de-la-universitat.html