Teixidors de lli i parroquians de Sant Genís

El  teixidor de lli és un menestral que fa  teixits de lli,  una tela teixida a partir de  fil  de lli,  una planta herbàcia de la família de les linàcies cultivada arreu del planeta. Segons la varietat  es pot utilitzar  per diferents usos,  d’alguna de la tija se n ‘extreu el fil, d’altres s’aprofita la llavor, de la qual també se’n pot extreure  l’oli de llinosa.

 El fil de lli s’extreu de la tija collida quan encara verdeja, a través de tot un procés molt laboriós, on s’han d’assecar les garbes per endurir les tiges,  després amarar-les amb aigua diversos dies per facilitar l’extracció del líber de la tija. Llavors es tornen a deixar assecar, es trinxen i es pentinen obtenint una fibra anomenada  bri i una de més basta anomenada estopa. I aquests dos materials es filen  obtenint dues qualitats de fil diferents. Tot aquest procés de confecció del fil el feien tradicionalment els pagesos que havien conreat el lli, i  era venut als teixidors , que amb els seus telers  confeccionaven el teixit, l’anomenada roba de fil, la més fresca per l’estiu i  del que es feien especialment llençols, per la seva textura suau.

No tinc notícia de cap  document on s’especifiqui cap collita de lli al nostre terme,  sí que en alguns documents es parla d’ell, com ara disposicions senyorials que gravaven  el seu cultiu, és de suposar doncs el seu conreu en un moment o altre. Però si que es van produir molts teixits de lli per les mans de  varis teixidors  documentats al llarg de varis segles, del  XVI al XIX, als veïnats de les Ferreries i de Sant Genís, a la parròquia de Sant Genís de Palafolls.

El primer que tenim localitzat és l’Antoni Puig a l’any  1583, en una casa al veïnat de les Ferreries, a peu del camí Reial, i molt a prop d’aquesta casa a  l’any 1676 hi localitzen un altre teixidor de lli, l’Antoni Vilar.

Molts d’aquets teixidors  acaben sent l’origen de nissagues dedicades a l’ofici durant varies generacions, on  a Sant Genís n’hi trobem tres.

La família Bussinyac, situats en una casa pròxima a l’actual carrer Nou, l’antic mas Antuny. Al 1656 hi tenim documentat al Miquel Bussinyac, al 1685 al seu fill, el Francesc Bussinyac, on al  inventari que fa la seva vídua dels seus bens, l’any  1688, ens hi consten dos telers que tenien instal·lats a l’entrada cuina de la casa.  A l’any 1746 encara la casa serà propietat d’un teixidor de lli, el Josep Villaret Bussinyac instal·lat però llavors a Vilobí.

La segona nissaga  és iniciada  pel Martí Aygües, vingut de Maçanet i  instal·lat a Sant Genís a mitjans del segle XVII, al 1665 hi tenim documentat a la mateixa casa al seu fill Jaume, que casarà la seva filla i hereva amb el Pau Reig de Sant Genís,  i aprendrà l’ofici  del sogre,  convertint-se amb teixidor de lli també. Quatre generacions més seguiran l’ofici, el Miquel Reig Aygües, el Miquel Reig Soler, el Joan Reig Planella i el Miquel Reig Rossell, nascut l’any 1799 i mort a l’entorn del 1890,  i últim d’aquesta nissaga de teixidors de lli. La néta d’aquest Miquel, la  Teresa Sensat Reig (1854-1943), la meva rebesàvia, encara recordava  els telers  i conservava peces de roba  amb tela de lli teixida a la casa.

I la tercera, documentada al segle XVIII, la família Font, instal·lats en una casa situada al que és a l’actualitat el carrer Nou. Al 1749  al Joan Font i al1788 al seu fill el Cristòfol Font.

El desenvolupament de la indústria tèxtil catalana  va acabar amb tots aquests menestrals arreu del país, i la globalització va enfonsar a la segona meitat del segle XX  aquesta indústria, i ara al segle XXI ressorgeixen nous petits menestrals de lli, valoritzant el producte fet mà, sostenible i de proximitat. Tot torna diuen......

Xevi Salicrú

Bibliografia:

Revista El Rec Clar, nº65. Els teixits de lli a Vidreres, segles XV-XIX. Josep Formiga i Bosch, pàg. 4. Ajuntament de Vidreres.2004.

Festa Major de Palafolls?

El 8 de setembre Palafolls celebra la seva Festa Major, aquesta afirmació que tothom accepta crec que no és pas ben certa, jo hi afegiria,  el 8 de setembre i el 25 d’agost Palafolls celebra les seves Festes Majors.

Per entendre tot això cal anar una mica enrera, Palafolls és un municipi amb dues parròquies, Santa Maria i Sant Genís de Palafolls, on cada una té la seva Festa Major, i cada una   la celebra el dia del seu patró. Quan només existia una parròquia per a tot el terme municipal, la Festa Major era el dia del patró de la parròquia, el 25 d’agost, tot i que ja de molt temps enrere el 8 de setembre era també una festa assenyalada. Aquest dia és la diada de les Verges Trobades, i havia llarga tradició  a Palafolls de celebrar-la.  La Verge que hi havia al Castell, i que va acabar a l’església de Sant Genís, passant per la capella de Sant Pere de Vivelles, era  homenatjada aquest dia. El Joan Amades, en el seu Costumari Català, ja en recull la seva celebració i on  parla del Ball del Gall que s’hi representava cada any, ball que la tradició oral a ben oblidat. Per tant, sempre el 8 de setembre havia estat una festa assenyalada a la parròquia, però no la seva Festa Major.

A l’any 1908 s’inaugura una nova església al veïnat de les Ferreries, el gruix de la població   ja feia temps que estava a aquest veïnat i era una demanda ben justificada. La nova església  serà anomenada  Santa Maria de Palafolls, i la verge que presidirà el temple serà dedicada al  8 de setembre, diada de les Verges Trobades. L’església es va inaugurar el 9 de setembre del 1908,  i el dia 8, el dia abans , la celebració de la festivitat del dia es va fer a l’església de Sant Genís, com s’havia fet sempre. A partir d’aquell moment el veïnat de les Ferreries ja tenia la seva patrona, per poder celebrar la seva Festa Major, tot i que no serà fins a l’any 1929 que  serà nomenada parròquia.

Una part del territori, segregat de l’antiga parròquia,  té una nova patrona, però la resta, el territori adscrit a la parròquia  de Sant Genís  seguia amb el seu patronatge. I ja tenim un municipi, Palafolls,  amb dues parròquies i dues Festes Majors.

Paral·lelament  a aquest afer religiós, es va començar a anomenar el nucli més poblat, les Ferreries , com a Palafolls, quan Palafolls és el tot, la part agafa el nom del tot.  Aquella nova Festa Major del municipi passa a  anomenar-se  Festa Major de Palafolls, quan no s’hauria d’haver deixat d’anomenar correctament, Festa Major de Santa Maria de Palafolls.

Encara no fa pas massa gaires anys, que el veïns de tot Palafolls  tenien clar que hi havia dues Festes Majors diferenciades i que cada territori adscrit a la seva  parròquia tenia la seva. Però actualment, potser d’una vintena o trentena  d’anys cap a aquí, segurament per desconeixement del gestors de l’Ajuntament, es dona el missatge com si aquesta mal anomenada Festa Major de Palafolls fos la Festa de tot el municipi, quan només és la Festa d’una part del territori i la parròquia de Sant Genís segueix tenim la seva de Festa Major.

A la difusió des de mitjans municipals, com ara la ràdio ,web i agenda, s’entén que la Festa comuna és el 8 de setembre i la resta de Festes són a un altre nivell, festes de veïnats, com  a avantsala de la  Festa Major comuna.

A aquest fet s’hi ha  arribat per la política de fets consumats, doncs no hi ha hagut pas cap acord on s’hagi dit que la Festa d’una part del territori seria la festa comuna de tot el municipi, el 8 de setembre és només la Festa Major d’aquell territori sota la jurisdicció de la parròquia de Santa Maria de Palafolls.

No és pas un conflicte  tot plegat, simplement és una qüestió de noms, com diu ja l’eminent santgenissenc i veí de Malgrat, el Joaquim Colomer, al programa de la Festa Major de Sant Maria de Palafolls de l’any 1965.

Tot i la laïcitat de les festes actuals  no podem pas oblidar la raó que tenen de ser. 

Bona Festa Major de Santa Maria de Palafolls!!

Xevi Salicrú.


Bibliografia:
Colomer i Alsina, Joaquim. Programa Festa Major de Palafolls 1965.

Festa Major del 61

Conservem a casa un programa   de Festa Major de Sant Genís de Palafolls de l’any 1961, guardat per  la meva àvia. Aquell any hi havia un acte especial,  amb  diferència dels altres programes que no s’han conservat. És fàcil de saber el motiu, hi havia una obra de teatre protagonitzada pel jovent del poble, entre ells, els seus dos fills.

Una obra escrita i dirigida pel rector de Sant Genís, mossèn Manel Pont, que va voler dinamitzar el jovent del poble amb diverses activitats. Una obra que van representar en dues ocasions, per la Festa Major i a Santa Pau. Era una comèdia dramàtica, segons diu el programa, titulada “Maria Clara” i interpretada per la “Agrupación teatral de San Ginés de Palafolls”. Els intèrprets eren tots joves del poble, que tenien entre 20 i 22 anys.

La programació de la Festa d’aquell any, era la mateixa que es feia per aquella època, a excepció de l’obra de teatre, que segons programa deia “como complemento y colofón a los actos de Fiesta mayor”. La resta d’actes eren ofici, sardanes, ball de tarda i de nit. Dos dies d’orquestra amb La Principal de Llagostera. Els músics, a l’hora dels àpats, es repartien per les cases del poble, del record de la meva àvia, em deia que sempre en venien tres a casa, sempre els mateixos, segons deien no volien pas canviar de casa, doncs diu que menjaven molt bé. S’hi  establia tota una amistat amb els músics.

Eren dos o tres dies de Festa, un format  que no era pas capriciós de l’organització, el fet de fer durar la Festa un o dos  dies més enllà del dia del sant patró, era una cosa comuna a totes les Festes Majors de molt pobles. I sempre el dia assenyalat, el dia de Festa Major, era el primer, cosa que es va mantenir per tot arreu fins als anys setanta o vuitanta, quan es van començar a aproximar la Festes al cap de setmana més proper, on a vegades el dia de la Festa podia ser l’últim dia de festeig.

Però tot plegat venia d’una tradició molt arrelada, podríem dir als Països Catalans, i de la que ens en queden varis rastres a Catalunya. Com ara la diada de Sant Esteve,  o el dilluns de Pasqua. Hi havia el costum d’allargar les grans festes, les més importants. Per Nadal i Pasqua, grans festes religioses n’hi afegien un dia més, i encara a molt pobles catalans  el dimarts de Pasqua  fan festa, com ara la  molt propera població de   Blanes,  que encara  manté el costum, i anys enrere també havia festa a Palafolls.  Moltes d’aquestes en format de sortides a alguna ermita o font  assenyalada per a la població.  Les  Festes Majors també entraven en  aquest format, com a grans festes locals, també allargaven les celebracions dos o tres dies,  depenent de les possibilitats de cada poble, però amb un tret comú, el tret de sortida era el dia principal de la festa.

Ara els ritmes de la societat son uns altres i les Festes es van transformant segons les noves  necessitats . Aquest any la Festa Major a Sant Genís es celebrarà  el cap de setmana més pròxim, el dia de Sant Genís és el dijous 25 i tots els actes es traslladen    al dissabte 27 i al diumenge 28, no deixant res pel 25, una petit acte   no hauria pas estat malament, al vespre tan sols, trobo que és ben trist que no hi hagi res de res, i encara més decebedor quan ja fa anys que el ple municipal va decretar el 25 d’agost festa local, juntament amb el 8 de setembre, Festa Major de Palafolls.

Quan ens treguin el dia de 25 de festa local llavors plorarem, però que haurem fet nosaltres per mantenir aquest dia, doncs res.

Xevi Salicrú

Foto dels intèrprets. Autor Poch

Ferrers de Ferreries

El Veïnat de les Ferreries és tot aquell  territori situat entre  el castell i  la carretera d’anar a Blanes, i entre el cementiri i el riu, aproximadament, limitant històricament al nord amb el veïnat del castell (actual castell i Sta. Maria) al sud amb el veïnat de Sant Julià (actual Sant Lluís), a ponent amb el veïnat  de Sant Genís i a llevant amb el riu.

Abans d’anomenar-se de les Ferreries, era anomenat de la Burgada. A la documentació de principis del segle XVI s’anomena encara veïnat de la Burgada. Al llarg dels segles XVI i  XVII  es fa servir majoritàriament la fórmula “veïnat de  la Ferraria sive de la Burgada”, En un principi el topònim era utilitzat amb la forma singular, “Ferraria”, al XVII es va pluralitzant, fins arribar al XVIII on ja es generalitza la forma plural “Ferraries”, i desapareix el “sive de la Burgada” perpetuant-se  la versió que ens ha arribat fins avui.

El primer topònim, Burgada, faria menció a un element geogràfic, el torrent o riera de la Burgada, documentat en èpoques ben reculades, al capbreu de l’any 1502 del Terme del Castell de Palafolls  ens hi situa moltes de les finques capbrevades, el seu significat el desconec, no apareix al diccionari de l’IEC , només hi surt la seva possible arrel “burg”, on ens diu que significa: barri a l’exterior d’una vila emmurallada, o una vila afranquida, segurament sense relació amb el nostre topònim. Curiosament on es forma aquesta  riera hi tenim localitzat el mas Burg o Burch, mas que ésl'origen del grup de cases anomnades de la Ciutadella, que tindria una certa similitud amb el significat que li dóna l’IEC. Amb tot això podríem sostenir la hipòtesi de que el nom de la riera podria venir donat pel nom del mas que la veu néixer. El segon topònim,  Ferreria , té dos possibles significats, relacionats amb el ferro, un seria l’obrador del ferrer i l’altre,  el lloc on es tracta el mineral per extreure’n el ferro. 

Moltes vegades algunes fonts relacionen l’origen del nom del veïnat,  amb la farga de destret del senyor del castell. La farga de destret era la obligació del pagès de comprar i reparar les eines a la farga del senyor. Jo personalment no trobo cap element que relacioni una cosa amb l’altre, els abusos dels senyors varen ser abolits abans que el topònim Ferraria hagués aparegut definint el veïnat.

S’ha de tenir ben present que l’ofici de ferrer és un element imprescindible al món rural, el primer ofici que s’instal·la  en  una  comunitat agrícola, per petita que sigui, és l’ofici de ferrer, imprescindible per les feines diàries del món pagès.

El veïnat de la Ferreria comença sent un veïnat de masies disperses, quan era anomenat de la Burgada. A la segona meitat del XVI, quan ja apareixen les primeres cases agrupades entre mitgeres, formant un petit carrer incipient,  el primer ofici  documentat és el de ferrer.  Curiosament en aquell moment és quan apareix el topònim Ferreria començant a substituir al de Burgada.

Capbreu  de Pere Ferrari, ferrer, 1583.Arxiu Municipal de Sils

Quan es comença a localitzar  el topònim Ferraria a l’any 1583  és quan ja hi  tenim ben consolidada una ferraria a l’incipient nucli de les Ferreries.  El primer ferrer documentat però al 1502 és el Pere Orenc  on capbreva una ferraria i casa instal·lada amb llicència senyorial tot just un any abans, la seva localització és incerta,  només sabem que era al veïnat de la Burgada. El primers ferrers documentats ja en l’incipient nucli, ja anomenat de la Ferraria, és  el Francesc Ferrari i l’Antoni Ferrari  al 1583 (8). Tots dos en aquell moment són morts, la ferraria del Francesc la regenta el seu fill i la del Antoni s’anomena la seva situació però no sabem si està en funcionament. Tampoc sabem ell parentiu de tots dos ferrers, si que sembla que la de l’Antoni no té continuïtat, podríem especular en que la ferraria es desplaces i una fos la continuació de l’altra.

La coincidència d  l’ofici amb el cognom és realment curiós, Ferrarii és el genitiu de Ferrarius, ferrer en llatí. En molts documents medievals, en llatí,  apareixen els cognoms en la seva forma llatina,  que hem de transcriure amb la seva  forma catalana, doncs aquella gent que esmenten ja no parlen pas llatí i eren coneguts amb la fórmula catalana, tot i que en aquests  documents  s’escrivia la forma llatina amb consonància  amb el document. Al capbreu del 1583,  redactat en llatí a excepció dels antropònims i  topònims que estan en català, només hi ha una  excepció en el cognom d’aquesta família, els Ferrari, que com he dit seria la versió llatina de ferrer, tot i que la versió exacta acabaria amb dues i..

Els cognoms feia entre dos i tres-cents anys que s’havien format, la coincidència és sorprenent, estaríem parlant d’una nissaga que mantenia l’ofici des de l’establiment  dels cognoms? Com si ara el que es cognomina Alemany fos encara de  nacionalitat alemanya o el que es diu Sastre, el seu ofici fos el de sastre. Els primers cognoms definien característiques, procedències, oficis...dels seus portadors i que en un moment donat es converteixen  en hereditaris, formant els cognoms tal com els coneixen ara.

El Francesc Ferrari deixa en herència la botiga de ferrer (ferreria) al seu fill Pere, documentat l’any 1583.  Aquesta botiga de ferrer estaria en un punt on hi havia ja quatre cases, part de l’actual carrer Major. No em consta que la nissaga continués a Palafolls i ni amb l’ofici.

 Al 1665 ens consta un altre ferrer, situat a la zona de l’actual carrer Passada, el Jaume Torres, iniciant una nova nissaga de ferrers. A principis del XVIII apareix una  nova ferreria diferent, la del Benet Vila, al costat d’on havien estat instal·lats els Ferrari, convivint dues ferreries, la de la família Torres i la del Benet Vila.  L’any 1749 segueixen havent   dos ferrers, l’Anton Torres i l’Anton Aboyer, gendre del Benet Vila.

En entrar al segle XIX l’ofici de ferrer s’ha desplaçat a la plaça, on hi consta la família Fontané i cap a finals d’aquest segle  la família Roure, a la mateixa plaça però en un altre habitatge. A l’any 1924 tenim dues ferreries, la de la família Roure, amb el ferrer  Josep Roure Gili,  que continua a la plaça i la del Lluís Amiel Payet, vingut del poble d’Albons i situat a la casa encara coneguda com a cal Ferrer, a la zona baixa del carrer Major, per on hi passen diferents ferrers, l’Alfonso Oliver Rosés i  en  Miquel Roca Vallmitjana, vingut de Constantins  i gendre del Lluís Amiel. En Miquel Roca coincideix,  en el temps, amb un altre ferrer  situat al carrer Major anomenat Pidemunt, a la cantonada del carreró peatonal que porta al carrer de les feixetes dels Leon.

A l’actualitat el terme, veïnat de les Ferreries, ha entrat en desús, però es manté el topònim anomenant una escola de Palafolls amb aquest  nom. També hi ha un element interessant,  una senyalització moderna de grans dimensions a la N II, a la rotonda de Sant Genís,  on ens assenyala una banda cap a Sant Genís i l’altre cap a Les Ferreries, doncs aquesta cruïlla de dita carretera parteix l’antic camí  per anar del veïnat de Sant Genís al veïnat de Les Ferreries, diria l’últim vestigi original del nom,  a vegades el Ministerio de Fomento  fa alguna cosa bé.

Xevi Salicrú