Forns de calç a Sant Genís

La calç ja ha estat utilitzada des dels temps dels ibers, ja era usada per adobar pell, emblanquinar parets i com a component del morter. Tot el Montnegre ha estat un territori ric en pedra calcaria,  anomenada així la que té més d’un 50% de carbonat calci, element que han aprofitat els seus habitants al llarg dels temps, i  que  combinada  amb la massa forestal, com a combustible, s’ha obtingut calç. Això fa que a la nostra comarca hi trobem molts vestigis de forns, sempre en zones muntanyoses, allà on  coincideix la pedra calcaria amb la llenya.

Forn de calç de Can Borrell, foto feta  de dalt  la xemeneia.

El procés per obtenir la calç era molt feixuc i llarg, s’havia d’extreure la pedra, amb pic i perpals, traginar-la  fins al forn i posar-la dintre, primer les més grosses  i cap a dalt les més petites. Aquesta feina podia durar varies setmanes, llavors s’havia de  proveir de molta llenya, feixines era el més adient, i apilar-les vora al forn. Un cop ple, s’encenia, s’havia d’anar alimentant amb la llenya apilada , quatre o cinc dies, fins arribar a una temperatura de 800 a 1000 graus centígrads. Llavors era el moment de tapar les dues obertures del forn, xemeneia i boca, i era quan  les pedres s’acabaven de coure, després  calia esperar a que tot es refredés per poder buidar el forn, i un cop cuita la pedra s’hauria  convertit en òxid de calci, dit popularment calç viva.

 A Sant Genís   tenim documentats sis   forns,  dels quals només tres ens han arribat  fins avui. Dels tres restants, dos en tenim coneixement per fonts orals i un tercer només constància documental.

Anem primer pels tres que encara es conserven, un està a la finca de Can Borrell, a pocs metres de la masia,  aquest és la joia de la corona, sense cap mena de dubte, és un dels més espectaculars forns de tot el Montnegre, per la seva arquitectura com pel  seu bon estat de conservació. D’aquest ja en tenim constància   l’any  1714 en un document molt interessant conservat a Can Borrell,  en el relat d’una assalt i segrest al cap de casa en Francesc Borrell.

 “....se ensenyoriren de tota la casa y yo fugi al celler......y me amagui detrás lo cup y vingueren y se men amenaven per lo forn de la cals per lo cami de la viña y me presaren...”.

Els altres dos que encara podem veure es troben a la finca de Can Valldejuli,  tot i que el seu estat de conservació no és el més desitjat, a un la boca inferior va ser  escapsada, al eixamplar un camí i durant molts anys  va servir d’abocador, l’altre molt emboscat, té una part de la xemeneia enfonsada. Tots dos però, encara són dignes d’una visita, trobant-se molt a prop de la masia. Can Valldejuli és una casa documentada ja al segle XIII, tot i que durant molt segles va ser coneguda com a Can Valldejuli d’Avall, per diferenciar-lo d’un altre Can Valldejuli anomenat de Munt, molt a prop l’un de l’altre, el que ens ocupa s’hi va construir una torre de defensa al segle XVI i passa a anomenar-se Can Valldejuli de la Torra. El de Munt  amb el temps canviarà de nom, passant a anomenar-se  Can Vidal,  ara però resta en runes.

I dels tres restants, els que ja no es conserven, dos es trobaven a  la finca de Can Cabreta, coneguda durant un temps  com a Mas Alsina de la Cals, nom que feia honor  als forns que tenia i que devia ser una activitat prou important per ser coneguda com a tal. Aquest dos forns van ser destruïts durant la construcció de les carreteres de la urbanització Ciutat Jardí, als anys 60 del segle passat. Aquesta urbanització ocupa tot el que va ser l’antiga finca de Can Cabreta, nom que se li dona al segle XX i que era l’evolució del nom que rebé durant un temps,  Mas Alsina de les Cabres i que s’alternava amb de  Mas Alsina del Mas o de la Cals. Un d’aquests dos forns podria ser el forn d’en Rabassa que trobem en un document del 1673, ja que el Mas Rabassa va ser absorbit pel Mas Alsina de la Cals.

 I del tercer en sabem poca cosa, que es trobava al Camp de les Comes, un paratge que no he pogut localitzar i que  era propietat del Mas Dalmau de la Franquesa, una altre masia significativa de Sant Genís, havia estat situada aquesta a la cellera de l’església de Sant Genís.

També sabem el preu que valia la calç a preu d’obra a mig segle XVIII. En un document de l’any 1745d’unes reformes al Mas Reig ens queda  constància de l’ús de la calç i el seu preu, i ens diu que cada quartera de calç valia 6 sous,  on arriben a gastar-hi  16 quarteres amb un cost  de  4 lliures i 16 sous, com a comparativa el mestre d’obres cobrava a  10 sous el dia i el manobre a 5 sous.

Xevi Salicrú

Traslaigua, el veïnat que va ser

Aquest topònim sempre m’ha fascinat, és un nom ben descriptiu, que quan es situa en el mapa   s’entén perfectament .

C.M. de Francesc Camps del veïnat de Traslaigua 1640

El veïnat de Traslaigua era tota aquella part del terme i parròquia  de Palafolls situat a l’altra  banda del riu Tordera,  és a dir, a la riba esquerra, a la part de Blanes, que anava de la Tordera fins a la riera de Blanes. Vist des del centre de la baronia i parròquia, era  situat “tras” l’aigua de la Tordera, certament anomenat des de una visió ben centralista.  Tot aquest territori passa a dependre de Blanes l’any 1603, segons un privilegi del catorze de novembre de dit any, donat per Gastó de Montcada, segon marquès d’Aitona, comte d’Osona, i vescomte de Cabrera i de Bas, a la vila de Blanes, que així veia créixer els seus límits en detriment de Palafolls. En alguns documents del XVIII surt esmentat com a veïnat del Castellar.

La segregació de Palafolls i annexió a Blanes va ser provocada per   la gran distància que separava el veïnat amb la parròquia i la batllia, llunyania que complicava l'accés dels seus veïns als serveis religiosos i civils,  el riu en el seu tram final tot i no haver estat mai una frontera, va passar a ser-ho a partir d’aquest moment.

Originàriament el veïnat constava només de cases disperses. Al segle XIV, al 1346 sembla que els senyors de Palafolls van intentar tirar endavant una pobla al lloc de Savanell. L'objectiu sembla que era tenir una població a cada banda de la desembocadura. al 1408 ja tenim documentades cases formant un petit nucli però sembla que la intenció dels Palafolls va fracassar i ja al fogatge del 1503 es fa esment domés de parets mig enrunades (1). 

Però a l ’any 1590, a la zona coneguda com la Massaneda, la part més pròxima del veïnat a la vila de Blanes,  Antoni Mollet, pare i fill, pacten  amb la Seu de Girona poder construir cases en un terreny  de 10 jornals de bou, situat a  cinquanta passes de la vila de Blanes ,segons document de l’època, amb la condició que passin a formar part de  la parròquia de Blanes, tota ja una estratègia  immobiliària de l’època. Ja hi havia però construïda   una capella, Sta. Maria de la Riera, documentada   ja l’any 1388, i que a l’any 1603 quan ja dependrà de Blanes passarà a anomenar-se Capella de Nostra Senyora l’Antiga.

I de la gent que hi vivia també en sabem alguna cosa. En el fogatge de 1553  hi surt com a veïnat diferenciat, el recompte de focs d'aquell any no es fa conjuntament amb tot Palafolls, com si s’havia fet en el de 1497 i 1515, tot i que s’esmenta com a Salaigua, en comptes de Traslaigua. En aquest fogatge podem saber les famílies que hi vivien, hi apareixen 14 focs, amb els següents llinatges, Bernada, Camps, Cortils, Domènech,Feliu, Ferrer, Pruna, Reverté, Renart, Rupià,Tordera, Timbau o Trubau, Truy i Vilahur. 

Moltes d’aquestes famílies segueixen vivint al veïnat  al llarg del segle XVII, quan ja era Blanes, tot i que en els documents d'aquest segle, quan  s’anomena el veïnat, sempre es recorda  que antigament era terme de Palafolls, així trobem com a veïns de Traslaigua a Jaume Poch al 1635, Joan Camps  i Antoni Ferrer del Puig al 1633. També tenim localitzats els noms de  diferents masos, el Mas Roure propietat de Miquel Domènech  i  el Mas Timbau propietat de Jaume Timbau, el  Mas Ferrer del Puig propietat d’Esteve Ferrer i el Mas Feliu propietat de Eulàlia Feliua, tots ells al 1583 i també  en un capbreu del 1502  del terme del Castell de Palafolls trobem a  Pere Cortils i  Pere Vilahur, propietari del Mas Vilahur, com a veïns.

Tot plegat una petita mostra del que era i qui hi vivia, a l'entorn de l'any que fou annexionat a Blanes.

Xevi Salicrú

1. Soldevila, Xavier. Entre el Capaspre i la Tordera. Orígens i primeres passes de Malgrat. Segles X-XV. Ajuntament de Malgrat. 2018. Pàg 25.

El mal anomenat Mas Florit de Sant Genís

D’ençà uns anys cap aquí ha aparegut un nou  mas Florit al municipi de Palafolls, una segona casa anomenada mas Florit de Sant Genís, per diferenciar-lo del mas Florit situat vora la riera de la Burgada. Aquest últim ja anomenat tradicionalment de fa temps,quan el va adquirir una família provinent de Blanes al segle XVIII, els Florit.

Aquest nou topònim no havia tingut cap tradició històrica a Sant Genís,  la gent més gran entrevistada li donen el nom  de  ca la Carme, antiga mestressa de la casa a la meitat del segle XX.. 
La meva teoria a rebre el nom de mas Florit és que sembla  ser  que una de les famílies que hi van viure, a la casa de Sant Genís, els Puig,   van marxar per anar a viure al Mas Florit de la Burgada i  al cap d'un temps s'acaba batejant la casa d'on havien sortit els Puig amb el nom de la que van anar a parar, que es coneixia com a mas Florit. En el llibre “Estany Bufador”, el seu autor en Josep Turón ,alies Pepet Florit, explica la trajectòria dels seus avis, els Puig,  i és allà on també no anomena amb cap motiu especial la casa que deixaren els seus avis, i sí queda clar que van al mas Florit de la Burgada. Ca la Carme o ara mas Florit és el cos central d'una masia que fou dividida en tres habitatges, ara fa un temps que  dos s’han agrupat, i formen un sol habitatge i és el que rep el nom que ens ocupa. 

La primera cosa que em va sorprendre d’aquest mas era que amb els elements arquitectònics, un portal adovellat i un finestral gòtic, en el cos central, i una altra finestra gòtica desapareguda en l’habitatge de l’esquerra, fet que denota que era una casa d'un cert prestigi social, no sortís mencionada  en cap document antic, o si més no, es pogués reconèixer a la documentació.

  
Ara cal doncs  justificar el títol d’aquest text, si no és el mas Florit aquest conjunt de dues que és?

Una casa situada en un nucli, no costa pas massa de ubicar, i l’error de diferents estudis que s’han fet recau en una simple cosa, en donar per fet que can Reig, molt proper al mas Florit, era el mas Reig de la documentació antiga.

El mas Florit de Sant Genís i les dues cases del costat són l’antic mas Reig que ja apareix al segle XIV, tot i que l’actual can Reig va acabar allotjant una branca sorgida del mas Reig al segle XVII.


 

L'actual can Reig a l'esquerra i l'antic mas Reig a la dreta.

 

La nissaga del Reig ( documentada ja  a Sant Genís al segle XIV)  estava ubicada a la casa que ens ocupa, i hi van ser-hi fins a mitjans del segle XVIII, quan en Francesc Reig i en Guerau Reig, pare i fill,  arrossegant tota una sèrie de censals impagats  del pare i avi respectiu, l’Antoni Reig, la van perdre. Tot això consta en un plet civil de la Real Audiència  que es troba a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, un lligall de 300 pàgines on hi ha tota la documentació del procés, que va de l’any 1732 al 1749, amb inventaris, declaracions veïns, partides de defunció, rebuts,relació de censals, subhasta a l’encant ..... on acaba amb la pèrdua de tots els bens de la família, exceptuant l'actual  can Reig, propietat llavors del  Pau Reig, segon fill del Francesc Reig i germà de l'hereu.

Al llarg de l’estudi fet en les diferents finques que formaven el nucli antic de Sant Genís, queda clara la situació diferenciada del mas Reig i la casa actual de can Reig. La proximitat dels dos edificis ha portat confusió, estem parlant de dues cases separades per una vintena de metres, i afegit a la creació d’un carrer entre els dos edificis distorsiona la realitat de la finques originals.

Uns altres documents, trobats a la Comptadoria d’Hipoteques del segle XIX també ho confirmen, després de molts d’anys de veure que hi havia coses que no quadraven, diferents inscripcions d’aquestes tres vivendes, en  que es va dividir l'antic mas Reig, són anomenades  com a cases pertanyents al casal  Reig. 

Heus aquí el nom original d’aquesta casa, però els noms evolucionen i ara el mas Reig és el que és i el mas Florit de Sant Genís, una part de l'antic mas Reig, és segurament prou consolidat  per canviar la voluntat popular que ja l'anomena mas Florit.

Xevi Salicrú

Veïnat versus Poble

Es pot considerar Sant Genís de Palafolls un poble?

Si ho preguntem als actuals veïns no en tindrem pas cap dubte, però si consultem la documentació generada al llarg de la història,  ja no queda tan clar això. Doncs tal com dic, hi ha un fort  sentiment de pertànyer a un poble, diferent del que seria l’actual Palafolls, un sentiment força tardà però. El Terme del Castell de Palafolls va donar pas a tres municipis a l’època moderna, tres municipis on el seu origen serien les tres universitats que es van  formar al Terme.

L’època que recularia, per explicar aquest procés de sentiment diferenciat de la resta del municipi, seria a partir del segle XVII, quan la  Universitat de Sant Genís de Palafolls ja forma una entitat ben diferenciada de la resta del terme del Castell de Palafolls, on també trobaríem dues universitats ben consolidades,  Vilanova de Palafolls  i Sta. Susanna. Aquestes Universitats podríem definir-les com a pobles. Totes tres universitats varen  donar  pas a la creació de tres municipis durant el segle XIX, tres municipis tres pobles, sense cap mena de dubte. 

La nostra universitat formada per cinc veïnats, on serien tractats igualitàriament en un principi (l’exemple el tenim a la creació per privilegi reial l’any 1688 de poder formar Consell de deu persones, on hi havia d’haver dos representants per acada veïnat) acabarien tenint més pes Sant Genís i Ferreries, els que  tindrien un nucli consolidat, els altres tres no passaran mai de masies disperses, per tant, on hi ha nucli la població sempre serà més important. Sant Genís tot i ser el primer nucli acabarà perdent pes davant Les Ferreries, sobretot a partir del XVIII, bàsicament degut a  la seva millor situació vora el camí ral com per la proximitat de més grans extensions de terra de conreu.

Durant tota aquesta etapa el concepte poble, universitat  i parròquia són sinònims en el cas de Palafolls, hem de pensar també que el centre polític i religiós seguia sent a Sant Genís, això vol dir que tots els veïns havien d’assistir molt sovint a Sant Genís, missa, enterraments, reunions Consells Generals Universitats...

Al segle XIX les coses canvien, el pes demogràfic de les Ferreries és molt superior al de Sant Genís,  i els seus veïns volen els serveis  més a la vora de les seves cases. Durant tot el XIX  es pacta un equilibri de poders, quan l’alcalde és de Sant Genís el tinent alcalde és de Les Ferreries, i quan l’alcalde és de Les Ferreries el tinent alcalde és de Sant Genís. Al segle vint això ja no es complirà, Sant Genís va perdent pes davant les Ferreries, ja només es concedeix el càrrec de tinent alcalde a Sant Genís on al seu territori seria reconegut com a alcalde de Sant Genís.

La creació de la seu del primer Ajuntament també se situa a Les Ferreries, deixant com a cosa del passat les convocatòries de la Universitat a peu de l’església. A finals d’aquest segle XIX també es demana tenir església pròpia, tenint ja el 1908 l'edifici acabat i on el 1929 s'erigeix en nova parròquia. També el veïnat de Les Ferreries començarà a ser conegut com a Palafolls, és a dir, una part s’apropiarà del nom del tot.

I és aquí quan neix aquest sentiment diferenciat de pertànyer a dos pobles, sobretot el situaria al primer quart del segle XX, les comunitats es diferencien sense cap mena de dubte, on les dues comunitats evolucionen  paral·lelament,  com veiem en aquests  sis següents punts:

- la Festa Major, cada un té la seva,  quan fins llavors només n’hi havia hagut una.

-Intent d’agregació a Malgrat. L’any 1926 els veïns de Sant Genís reclamen la segregació de la resta del municipi i agregació a Malgrat.

-Intent de segregació. L’any 1929 es redacta document per prohoms de Sant Genís, motivat principalment per la creació de la nova parròquia de les Ferreries, per demanar la independència, no s’arriba a fer públic.

-Sindicat pagès diferenciat. Els pagesos de Sant Genís formen un col·lectiu diferent del de les Ferreries, (tret important aquest quan el municipi era eminentment agrícola, els pagesos de Sant Genís no participen d’aquells grans projectes que els pagesos de Les Ferreries construeixen, teatre i cafè, emblema de present i passat de Palafolls) El local sindicat que es construeix a Sant Genís forma part d’una delegació del de Malgrat, més tard, però es constitueix com a independent.

- Escoles. La creació de diferents escoles ja durant la república.

 -Església. La creació d’una nova parròquia, eix bàsic en una societat molt religiosa.

Tots aquests punts deixen ben clar crec l’origen d’aquest sentiment, que no cal justificar, però, ja que si existeix en el cor de la gent ja és prou vàlid, però crec que calia puntualitzar uns fets  que expliquen el perquè de tot plegat.

Tot i que les coses mai son igual i sempre evolucionen, actualment aquest sentiment ja no creix, i no es transmet com ho ha fet al llarg del segle XX, diferents coses en tenen la responsabilitat, la primera,  és el tancament de l’escola  l’any 1988, element bàsic; el creixement d’una urbanització on predomina un tipus de gent poc arrelada al territori i on difumina aquest sentiment; el potent focus d’atracció que forma les Ferreries  a nivell entitats, serveis, comerç, activitats extraescolars, escola, davant la quasi nul·la atracció social de Sant Genís.

Quan els integrants  d’un col·lectiu perden  les relacions entre ells tendeix a desaparèixer  dit col·lectiu, a parer meu, és el que passa amb Sant Genís, no hi ha punts o molt pocs de trobada entre els genissencs, cosa que fa perdre el sentiment de pertànyer a un col·lectiu.

Però la història és això, una evolució constant per a bé o per a mal.

Xevi Salicrú