La taverna, l'embrió de la casa de la Vila

Era un cinc de setembre de 1650 quan es va reunir el Consell General de la Universitat de la parròquia de Sant Genís de Palafolls, sota llicència i permís del batlle de la Vilanova i  terme del Castell de Palafolls, Francesc Borrell.

El Consell General era l’assemblea de tots els caps de casa i el lloc habitual per reunir-se era al cementiri, certament  un lloc ben  simbòlic, on s’hi  trobava el present convocat  i tot el passat dels palafollencs. El consell es reunia per prendre grans acords, però el dia a dia era gestionat pels obrers de la parròquia, que en aquell moment eren tres. L’any 1667  es substitueixen els obrers per jurats, quan es va concedir a la universitat  poder elegir-los, que en aquell primer moment foren dos, escollits  per primera vegada al 1668. També es forma llavors  un consell de deu, dos veïns de cada un dels cinc veïnats per poder gestionar millor els assumptes de la comunitat. Els obrers varen passar a dedicar-se simplement a la gestió dels afers de l’església.

Varen assistir  a la convocatòria d’aquell dilluns de setembre tota una geografia humana palafollenca,  el batlle Francesc Borrell, els obrers de la parròquia Francesc Riera, Francesc Estiu i Antoni Puig,i els caps de casa Pere Jordà Moresch, Geroni Batlle, Joan Puigvert, Geroni Vidal Roquet, Antoni Rupià, Pau Mitjà, Pere Iglesies, Narcís Estolt, Joan Bigas, Jaume Valls del mas, Isidre Tos, Pere Puig, Francesc Tortós, Miquel Estolt, Pau Dalmau, Gaspar Viader, Bertomeu Comas, Pere Mercader, Antoni Padrer, Josep Oller (major de dies), Jacint Ribas, Joan Tosell, Joan Rupià, Antoni Crosas, Josep Riera, Bernat Puigvert, Jaume Valls, Pere Pau Burguet, Isidre Tosell, Jaume Aygües, Rafel Mitjà, Francesc Forn, Pere Escarrà, Miquel Vives, Miquel Camps, Jaume Rabassa, Joan Puig, Jaume Reig, Joan de Canyas, Joan Fexas, Francesc Valldejuli, Salvador Alsina, Joan Moner, Pere Plana, Bernat Puigvert, Pere Gili, Joan Agudo i Martí Aygües.

Acorden establir el monopoli a la parròquia de posada, fleca i taverna amb el dret a vendre pa i vi a la menuda atorgant-la  a l’encant públic. El terme posada no el trobarem més en cap document, al segle XVIII i XIX hi trobem el terme hostal, tot i que faria referència com a sinònim de casa, no tenim indicis de que realment actués com a hostal per allotjar-s’hi, tan sols ens consta el  servei d’àpats.

Seguidament, el mateix dia, els tres obrers i en nom de la parròquia  fan acta d’arrendament  per un any de la fleca i taverna a Joan Fexas, negociant de la  parròquia, fent de testimonis de l’acta Francesc Alegre, prevere i rector de la parròquia, i Bertomeu Comas pagès.

El contracte d’arrendament detalla les condicions del dret de vendre pa i vi, bo i suficient, les mesures les posaran  i les afinaran els obrers amb  el mostassaf , per quartera de blat s’hi guanyarà 12 rals i 15  per cada càrrega de vi, en cas de no poder servir la demanda  els obrers podran vendre’n a càrrec del arrendador, no es podrà vendre vi novell fins després de Tots sants,  si es fa frau amb el  vi, que es barregi amb aigua,  o es venen peces de pa més menudes es pagaran tres lliures de multa i no es podrà vendre el pa fet aquell  dia, s’haurà de tenir aiguardent per vendre, el dia de Sant Genís s’ha de tenir  neu al preu de la vila de Blanes i els arrendadors no podran  donar llicència a ningú més  per vendre pa ni vi en tota la parròquia.

El Joan Fexas serà per tant el primer arrendador, darrera d’ell i al cap d’un any, el vuit de setembre de l’any 1651, es torna a posar la concessió a l’encant públic. Els tres obrers d’aquell any, que eren  Antoni Crosas ( cap de casa de can Croses), Pere Pau Burguet ( cap d’una  casa del carrer Nou de Sant Genís, coneguda ara com a cal Fuster) i Joan Bigas ( cap de casa de can Bigas)  arrenden aquest cop a dues persones que compartiran la concessió,  Jaume Aygües, teixidor de lli d’aquesta parròquia i veí de Sant Genís (el que és ara Can Reig ) i Bernat Vives, braser ( treballador del camp),  de la vila de  Tordera. Signen l’acta els testimonis Miquel Martí  i Arnau Vila, nuncis de la cúria, on s’hi  redacten  les condicions del pacte, on només s’hi afegeix un element diferent a l’anterior contracte. La Universitat llogarà una casa on poder realitzar la concessió, és a dir on establir-hi la fleca i taverna, suposem que el Joan Fexas devia vendre el pa i el vi en alguna de les estances del seu habitatge, que no sabem a hores d’ara on era, només tenim una possible hipòtesi que el temps potser ens podrà confirmar. En aquella època només hi havia una  família documentada  amb aquest cognom en una casa situada  al nucli de Sant Genís, vora l’església, que ben bé podria allotjar la taverna i fleca.

El lloc no serà casual, serà elegida una casa situada en un lloc estratègic, a la cruïlla del camí de Sant Genís amb el camí reial. Una casa propietat de la vídua de Pau Alemany des Prats i Ferrari, però la casa no es podrà ocupar fins que s’hagi trobat un altre habitatge pel  llogater que  té la casa, el Joan Galvet, i els obrers l’hagin fet buidar.

Aquella cruïlla serà al cap d’uns anys el centre neuràlgic del veïnat que començava a néixer llavors, el veïnat de les Ferreries. Els Alemany vendran al 1697 la casa a la Universitat, casa que amb la formació dels Ajuntaments tal com els coneixem ara es convertirà en la casa de Vila.

A pocs metres de la taverna s’hi havia establert al 1501 sota llicència del vescomte de Cabrera una ferreria, que va donar pas a la formació de les primeres cases del nucli de les Ferreries. Instal·lar la taverna en aquell punt va acabar de consolidar el nucli, la cruïlla de camins i els serveis que  s’hi anaven aplegant perpetuaran  el nou nucli donant pas al centre administratiu, comercial i residencial que és ara el centre de Palafolls i ha estat els últims dos-cents anys.  

Xevi Salicrú

Bibliografia

Salicrú Siscart, Xavier. Cases amb eixida i hort. Aproximació als orígens urbans de Palafolls, s. XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2016.

Salicrú Siscart, Xavier. Casesamb era i quintana. Les masies de Palafolls i la seva gent, s. XIV-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2018.

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís. Palafolls. Edicions del Roig, 2004. 

Arxiu Històric Fidel Fita. Notarials Palafolls. Llibre 143. 5-9-1650. 8-9-1650

Els convulsos plens de la Primera República a Palafolls

La Primera República Espanyola fou un temps convuls al igual que tot el període del que  formava part, anomenat  Sexenni democràtic o revolucionari. Aquest s’inicia amb la Revolució del 1868  amb la caiguda del regnat d’Isabel II i  acaba amb la restauració borbònica l’any 1874 amb la figura d’Alfons XII.

Entre aquests sis anys es proclama un rei constitucional  Amadeu I de Saboya, hi ha  la  Tercera Guerra Carlina pel mig, al 1873 davant el desgavell i la dimisió de Amadeo I es proclama la república, on la minoria de diputats republicans acaben convencent a una majoria de diputats monàrquics de la millor opció que és la República,  de fet  acaben acceptant-ho per donar  temps a organitzar el retorn dels Borbons.

La república durarà poc, del febrer de 1873 al desembre  de 1874. Fou un temps de disputes entre republicans federalistes i republicans unitaris, de decepcions de camperols i obrers  per uns polítics que no atenen les seves demandes i d’intent de crear un Estat Català dins la República Federal. Tot això acaba amb el pronunciament de Manuel Pavia donant  el poder al general Francisco Serrano fins al 29 de desembre de 1874 quan el general Martinez-Campo  restaura la monarquia borbònica.

Però que en queden d’aquells  convulsos anys  a Palafolls? Poques coses de fet, potser només dues.

Una és el nom del carrer Francesc Pi i Margall, segon president d’aquesta breu Primera República. El  carrer de fet no va ser anomenat així fins a la Segona República, fins llavors era conegut com a carrer del Mig. Durant el franquisme, evidentment, es va tornar a la nomenclatura antiga i amb la restauració democràtica es torna a posar el nom de l’il·lustre republicà.

I l’altre rastre el trobem a la documentació de l’Arxiu Municipal, concretament a les actes dels plens municipals  on queden ben reflectits  aquells anys de desgavell a la política estatal.

Les eleccions als  ajuntaments es feien cada dos anys, amb la revolució del setembre de 1868 s’alteren aquells consistoris   creant juntes revolucionaries que gestionaran els ajuntaments, amb l’arribada d’Amadeu I de Savoia tornen les eleccions bianuals fins arribar a la proclamació de la República Espanyola, on de moment no hi ha canvis al nostre Ajuntament i segueixen al capdavant els nou regidors elegits al 1871. Sempre hi haurà també, a banda de nou regidors,  una junta municipal formada per varis veïns dels districtes electorals i s’anomenaran  també  dos alcaldes de barri, un per Sant Genís i un per Les Ferreries, que al igual que els membres de la junta no seran mai regidors electes.

El consistori sorgit al 1871 estava format per l’alcalde Ramon Ruhí, el  primer tinent d’alcalde Joan Alsina Buñol, àlies Cabreta,(durant aquest segle XIX i principi del XX si l’alcalde era de Les Ferreries el primer tinent d’alcalde era de Sant Genís i si l’alcalde era de Sant Genís sempre el primer tinent d’alcalde era de Ferreries) el  segon tinent d’alcalde Antoni Puigvert Ruscalleda  i els regidors  Joan Ribot Badia, Jaume Masferrer Prats, Josep Safont Torrelles, Antonio Pagès, Joan Freixas Valls i Joaquim Torrent Vidal.

A l’agost del 1873 ja en plena república es  forma un nou consistori a raó de les eleccions d’aquell estiu, entren a formar part del consistori  Pau Comas Turró, elegit alcalde amb cinc vots dels nou regidors  que formaven el consistori,  Jaume Folgaroles, primer tinent d’alcalde, Pau Reixach, segon tinent, Antoni Roura, Joan Fontané, procurador síndic, Ramon Freixes, Jaume Gibert, Esteve Borrell i Damià Puig.

D’aquest nou consistori els regidors Esteve Borrell i Damià Puig no assistiran mai a cap ple, el motius no son mai explicitats.  Els set restants entraran en desavinences, formant-se dos grups, dos regidors  que donaran  suport a l’alcalde i tres que donaran suport a Antoni Roura, el segon tinent d’alcalde, aquest havia estat candidat a alcalde però no va treure els suports necessaris traient només un vot dels sis presents, aquell dia faltaven tres regidors.

A l’octubre d’aquell mateix any dimiteix el secretari interí, Toribio Torrent,   per desavinences amb l’alcalde, no es diuen quines, i s’anomena a Melcior Comelles.

Al desembre en sessió plenària Antoni Roura, Jaume Gibert, Pau Reixach i  Ramon Freixes no reconeixen al secretari Comelles i diuen que ells ja tenen secretari que han elegit a la plaça, al·legant que no ho podien fer dins la casa consistorial doncs era tancada,  s’acaba  habilitant com a secretari a Eusebi Simó.

L’alcalde Comas convoca varis plens i com que els regidors del bàndol d’en Roura no es presenten els plens es van ajornant per falta de quòrum.

El nou de desembre l’alcalde Comas i els dos regidors que li donen suport, Folgaroles i Fontané anomenen al mateix Folgaroles dipositari dels fons de l’Ajuntament en un ple on només hi son tots tres.

El vint-i-sis d’aquell mateix mes es convoca un ple on hi assisteixen sis regidors, en Fontané no hi és,  i varis membres de la junta municipal.

S’inicia la sessió on l’alcalde dona la paraula al secretari per fer lectura dels pressupostos previstos per l’any següent. De seguida és interromput per Antoni Roura que dona la paraula a Joaquim   Torrent, qui llegeix un document  que porta,  que segons Roura és un acord pres per majoria en una sessió plenària, aprovada per ell i els tres regidors que li donen suport  a l’escola de nens per trobar-se la casa consistorial tancada(en aquell moment l’escola de nens era a una casa de la plaça, l’actual número 16).

L’alcalde, cridant, diu que cap acord pres fora de l’Ajuntament és legal, a qui dona la raó el secretari, automàticament Roura i els seus, amb gran cridòria i tots alhora, diuen que no hi ha més secretari que el senyor Torrent. Roura, acaloradament segons diu l’acta, convida als membres de la junta municipal a sortir de la sala amb ells. Queda a la sala algun membre de la junta, i signen l’acta l’alcalde Comas, el secretari i en Folgaroles.

Al cap de dos dies es torna a convocar ple, no s’aprova l’acta anterior i els regidors del bàndol d’en Roura, cridant i marxant, diuen que mentre no sigui secretari el senyor Torrent no s’aprovarà res en aquest ajuntament, recordem que ells son quatre i la resta amb l’alcalde tres.

El set de gener es convoca de nou un ple, just cinc dies després del cop d’estat del Capità General de Madrid, Manel Pavia, que posa fi a la República Federal donant pas a una República Unitària sota un règim dictatorial encapçalat pel General Serrano. Aquell dia  s’anomena  secretari a Joaquim Toribio, dimitint el secretari Eusebi Simó, al febrer plega l’alcalde Pau Comas i els seus dos regidors aliats, Jaume Folgaroles i Joan Fontané, més en Ramon Freixes.

S’anomena alcalde a Ramón Ruhí Ribas , continuen els regidors Pau Reixach, Antoni Roura  i Jaume Gibert, i entren de nous Damià Oller Oller, Genís Alsina Bigas, Josep Puigvert Alsina, Joaquim Prats Forts i Genís Mompió Comas, tornant a la tranquilitat plenària i ja amb la totalitat dels nou regidors.

En cap de les actes s’expliquen els motius de les desavinences, però el desgavell a l’Ajuntament és paral·lel al desgavell de l’estat, no podem catalogar a aquells regidors per falta d’informació, les actes mai esmenten quins eren els motius de les desavinences però ho podem intuir..... crec discretament que Roura, Reixach, Gibert i Freixes eren de conviccions més properes a postures conservadores o monàrquiques i Comas, Fontané i Folgaroles més propers a postures federalistes.

La tranquilitat de fet no arribarà per quedar-se, vindran varies destitucions d’alcaldes manades pels Governador Civils i Capitans Generals de torn durant la restauració borbònica, però això ja és una altra història.

Xevi Salicrú

La pantera sobre el teulat de teules.

A primers de la dècada dels anys setanta es va inciar un projecte per  construir un zoo  a Sant Genís, sota el turó dels Tres Pins i Miralles,  on ara hi ha el Caravàning Sant Genís.

El promotor de tot això era el metge francès Dr. Vardier, resident a Casablanca,  especialitzat  en  certificats de virginitat a dones de religió musulmana. El doctor ja feia temps que tenia a casa seva, una gran finca a Casablanca, diferents espècies d’animals salvatges del continent africà, on podíem dir que els col·leccionava.

Ell i el seu cunyat, marit de la seva germana, un francès   afeccionat a l’aventura i exparacaigudista, van tirar endavant  aquest  negoci, formant una societat anomenada SINGHA. S.A. El metge aconseguia les feres al continent africà i el cunyat gestionava l’adequació del safari a Sant Genís i el seu transport.  Algun veí de Sant Genís amb qui havia establert amistat havia acompanyat al cunyat cap a Casablanca a carregar feres.

Al Zoo Safari Costa Brava, així era anomenat, s’hi van construir diferents recintes i gàbies per allotjar les diferents espècies. Els animals  que van portar cap Sant Genís va ser variat, diferents espècies de primats, ximpanzés i babuïns, diferents aus, gaseles i altres espècies d’antilops i bovins,  tigres, lleons i una pantera negra, la protagonista d’aquest article.

El safari no va arribar a obrir mai al públic, tot i que despertava molta curiositat i alguns genissencs per raó d’amistat amb els encarregats  van poder fer-hi alguna visita.

Es recepcionaven  les besties quan encara les intstal·lacions no eren del tot acabades, en un dels enviaments va arribar la pantera negra, sembla que el seu recinte no era prou segur i la pantera es va escapar!!!

Podem imaginar el neguit a la zona al saber que una pantera negra corria per Sant Genís....i no es va limitar a voltar pels boscos de Miralles buscant aliment sinó que va arribar fins el poble mateix. La pantera va ser localitzada  dalt del teulat d’una casa al carrer Nou de Sant Genís, casa que llavors anomenaven a cal Ovejero, on hi residia una família amb aquest cognom.   Allà mateix va ser capturada, el que no sabem és si va ser dormida o morta, els informants no ho acaben de tenir clar. 

La societat que formaven el doctor Vardier i el cunyat es va trencar  per disputes de família, hi ha qui rumoreja que el safari era una forma de blanquejar diner dels negocis dels cunyats a l’antic protectorat francès.

Moltes de les infraestructures que es van crear, accessos  i sobretot camins que es van obrir per dins la finca van ser aprofitats pel caravàning, muntat allà mateix després d’estar les instal·lacions abandonades  molts anys, recordo de petit anar a passejar amb el meu pare per les restes de l’antic safari on sempre hi planejava la història de la pantera que omplia de curiositat aquella aventura al safari.  

Xevi Salicrú 

Sant Pere de Vivelles, patrimoni en perill.

Una de les grans assignatures pendents,  patrimonialment parlant,  a  Palafolls és la capella de Sant Pere de Vivelles.

El seu estat és deplorable,  fins al punt de fer perillar  l’existència de  l’edifici. Veiem, de darrere la tanca,  com la capella es degrada cada dia més i més.

L’Ajuntament va signar un conveni amb el Bisbat, el 5 d'agost de 1999,   on es preveia que aquest com a propietari  cediria l’usdefruit de l’espai  a canvi que el consistori  el  recuperés, en restaurés la capella i  retornés  el lloc  al culte. El consistori va aprovar en sessió plenària el 10 de novembre de 1995 la seva catalogació com a bé cultural d'interès local (BCIL), fa 24 anys!!!!

Més enllà de declarar Sant Pere BCIL no s’ha fet res més, el conveni no s’ha portat a terme...si els serveis jurídics de l’Ajuntament s’haguessin posat per la feina ara no hauríem de lamentar com se’ns desfà a les mans un element patrimonial de gran valor.

Vivelles és una capella  amb l’aspecte de les reformes que s’hi van fer al segle XVII, tot i que al seu interior s’hi va conservar fins al 1936 un altar plateresc, possiblement del segle XVI, amb un fris  decorat amb rajoles  de colors representant Sant Pere assegut en una cadira papal amb actitud de beneir. Diuen que aquestes rajoles varen ser arrencades i posades per embellir una comuna, del cert és que no sabem que se'n va fer, mai més se n'ha sabut res d'aquesta ceràmica del XVII.

 L’edifici  consta d’una sola nau amb una coberta de volta de ciment armat dels anys vint, ara ensorrada. La façana, on destaca un contrafort, té un portal adovellat de punt rodó i dues finestres,  una al  costat del portal  i l’altra per sobre  emmarcada de pedra amb  la inscripció d’unes reformes de 1667.  Al costat hi ha un cos afegit  utilitzat d’habitatge fins a la primera meitat del segle XX, que consta d’una portalada, amb frontals de pedra i llinda de fusta sustentada per uns permòdols de pedra, i una finestra amb llinda de fusta.

Però l’edifici va més enllà del que hi poden observar, les  primeres referències de la capella son primer  al testament de Guillem de Blancaç, cavaller aloer de la casa de Sant Julià,  el 23 d'agost de 1204 1, on fa una deixa a la confraria de Sant Pere de Vilelles ( forma que evolucionarà a Vivelles), la segona és al testament del seu fill Guillem de Blancaç el 26 d'abril de 1275 2 on també fa una deixa a Sant Pere de Vilelles. I la tercera   és una llicència del bisbe del 20 d’agost de 13493  als parroquians de Sant Genís per celebrar missa a l’altar de Sant Pere, construït a la capella de Vilella.

Però un dels grans actius de la capella és l’antic  topònim de Vivelles, documentat per primera vegada al 10384 en la dotació pels vescomtes de Girona del monestir de Sant Salvador de Breda, on donen una peça de terra, que han intercanviat a Bernat Isarn i la seva muller Amaltrude, ubicada a l'alou de Vilelles.

El territori conegut com a Vivelles ha variat al llarg del temps, ara només reduït  a la capella, però que en temps antics definia tota una  extensa zona de territori. Durant el segle XII la parròquia de Sant Genís fou coneguda com a Sant Genís de Vivelles, per tant, tenim un territori que va competir toponímicament amb Palafolls, fins al punt d'arribar a ser anomenat el castell com a castell de Vilelles 5, al segle XII també tenim un document del 18 de desembre de 1114 on el bisbe de Girona Berenguer Dalmau concedeix a Gausfred Bernat del castell de Vilelles la quarta part de la dècima de Pineda. Els Gausfred Bernat, casat amb Guisla, havia rebut del seu sogre Umbert Odó de Montseny o de Sesagudes. Els descendents de la parella adoptarien ja el nom de Palafolls. 

El territori que s'ha conegut amb aquest  topònim s’ha anat   reduint amb el pas del temps,  al segle XVI i XVII  ja només definia un veïnat a cavall entre uns veïnats que ens han arribat fins avui; Vallplana, Sant Genís, les Ferreries i el Castell.  I ja al XVIII només  quedarà a la toponímia d’alguna masia situada a l’antic veïnat, llavors ja diluït en els anteriors veïnats esmentats, com el mas Puig de Vivelles i el mas Vives de Vivelles. L’acompanyament del topònim   Vivelles era necessari per diferenciar-los d’altres masos amb el mateix apel·latiu  situats en altres veïnats de la parròquia i terme, com són el mas Vives de Gassanons o el mas Puig de la Burgada, del que en van ser coetanis.

La capella apareix en diversos documents, especialment del XVI, XVII i XVIII, anomenada a les afrontacions de peces veïnes en documents notarials. Les reformes del segle XVII estarien fetes sota l’auspici de  la família Montcada, marquesos d’Aitona i vescomtes de Cabrera, per tant, també senyors del terme del castell de Palafolls, com ens deia mossèn Fèlix Paradeda a primers del segle XX ja.  Al segle XVIII podem documentar un casament de l’hereu de can Camps, masia molt pròxima i que ens testimonia la devoció del veïnat.

De gran rellevància podem dir que és el trasllat de la Mare de Déu del Castell de Palafolls a Sant Pere al segle XVII. L’any 1683 ja ens consta a Sant Pere quan el castell ja era  en plena decadència, com podem documentar als goigs conservats de la Mare de Déu fets per mossèn Sebastià Pla aquell any:

“...

la capella del Castell

pròpia casa de vós era

per ser destruït aquell

...”

A la segona meitat del XIX també entra en decadència, la Mare de Déu del Castell anomenada llavors ja Mare de Déu de Vivelles es traslladada a la parroquial de Sant Genís. Una visita del 1910, realitzada per Francesc  Montsalvatge, ja parla de l’abandonament que pateix la capella i esmenta que l’habitatge adossat està mig enrunat.

L’any 1923 mossèn Fèlix Paradeda inicia un procés per restaurar-la entrevistant-se amb el vicari general de Girona. Ja el 1924 s’ha refet el sostre de la capella amb una volta de formigó armat i s’hi celebra un aplec que es realitzarà fins al 1947, interromput només per la Guerra Civil, quan la capella és espoliada i segons testimonis les rajoles de l’altar plateresc acabaren guarnint una comuna d’una casa pròxima.

Tot i que la tradició parla d’ermitans a la capella tenim documentats als padrons de finals del segle XIX diferents  residents amb un perfil  on prevalen adults amb  cognoms d’orfenat, Santvicens, Fontdegloria..... i aquests convivint amb diversos infants fills de pares incògnits. Ja a mitjans del segle XX hi trobem una família podríem dir tradicional, els   Pimàs-Tura-Masferrer on el matrimoni s’havia casat a la capella. Als anys 50 del record de la família Pimàs s'hi feia missa un cop al mes, amb l'assistència de gent del veïnat, recordaven especialment l'assistència dels de can Viudo ric de sota el castell que guardaven i netejaven tots els utensilis a casa seva.

A partir dels anys 70 la capella entra en un procés  d’abandó, a l’habitatge ja no hi viurà ningú i el temple serà  utilitzat  com a quadra.

Ara tenim totes les esperances en el nou consistori per revertir el procés, d’ell dependrà el futur de la capella de Sant Pere i del seu valuós topònim Vivelles, i qui sap si anomenada Sant Pere per la mil·lenària vinculació de l’església de Sant Genís amb el monestir de St. Pere de Roda de qui va dependre abans d’estar sota el bisbat de Girona l’any 1079.

Xevi Salicrú.

1. Marquès Planagumà, Josep Maria i De Puig Oliver, Jaume . Escriptures del delme de la mitra gironina.

2. Marquès Planagumà, Josep Maria i De Puig Oliver, Jaume . Escriptures del delme de la mitra gironina.

3. Arxiu Diocesà de Girona. Lletres 1334-1362. Llibre U-12 f. 120.  

4.  Fundació del monestir de Sant Salvador de Breda, feta pels vescomtes de Girona, Grau i Ermessenda.- 4 de juny de 1038. Manuscrit “Donacions i privilegis del Reial Monestir de Sant Salvador de Breda”. Biblioteca del Palau de Peralada., dins Coll Castanyer, Jaume, Els vescomtes de Girona. Pàg. 87.

5. Arxiu capitular de la catedral de Girona. Codi CAT ACG 7 1 1 ACG Perg 159. 

Bibliografia:

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2004.

Salicrú, Xavier. Cases amb era i quintana. Les masies de Palafolls i la seva gent s. XIV-XX. Edicions del Roig. Palafolls 2018.

Pons i Guri, J.M./ Rodriguez Blanco . J. Els noms de lloc de l’Alt Maresme dels segles IX-XII. Els llibres de set-ciències. Arenys de Mar 2000.

Les dues vares d'alcalde.

Avui he assistit amb emoció a la presa de possessió del nou alcalde sorgit de les eleccions del 26 de maig d’enguany, on la candidatura d’Esquerra República de Catalunya ha  guanyat les eleccions per majoria absoluta, aconseguint set del tretze regidors en joc, el Partit del Socialistes de Catalunya  cinc i Palafolls en Comú un.

L’elecció ha obtingut el resultat esperat, el candidat presentat per Esquerra, Francesc Alemany, ha estat elegit el nou alcalde de Palafolls.

Com a membre de la  mesa d’edat, el regidor més jove, l’Aleix Freixa regidor d’Esquerra, ha fet entrega al nou alcalde republicà de les dues vares que hi ha a l’Ajuntament.

Molts dels presents m’han preguntat com és que tenim dues vares a Palafolls, la resposta no és pas fàcil quan encara hi ha algun testimoni  que explica qui n'hi havien  tres!!!, i que s'havia perdut. La tradició oral diu però que és  molt senzill, el municipi de Palafolls està format per dos pobles i cadascun té la seva vara, i seguint aquesta tradició el nou alcalde les ha alçat totes dues, però certament no és tan senzill d'explicar. 

No seria pas el primer poble que els tinents alcalde també tenen la seva  vara, i sembla que podria ser el cas de Palafolls. 

Ja de la creació dels Ajuntaments  tal com els entenem ara,  a la primera meitat del segle XIX,  es va mantenir un equilibri a l’hora de formar el consistori entre les Ferreries i Sant Genís. Quan l’alcalde elegit era de Ferreries el tinent alcalde era de Sant Genís, i si l’alcalde era de Sant Genís el tinent alcalde era de Ferreries.

Quan un dels regidors del veïnat de Sant Genís era anomenat tinent alcalde, automàticament a l’àmbit de Sant Genís era reconegut com el seu l’alcalde.

Aquesta pràctica serà sempre seguida tant en mandats dictatorials com democràtics,  de la primera meitat del segle XIX fins als primers anys del segle XX. A partir dels anys vint l’alcalde serà sempre de les Ferreries, per una qüestió de més pes demogràfic, però es seguirà mantenint com a primer tinent alcalde un regidor genissenc, que tindrà la seva vara i anirà transmeten a qui el succeeixi en el càrrec. 

De l’existència de més d'una vara  no en tenim constància fins a la Segona República, cosa que no exclou que anteriorment ja n’hi haguessin dues o més, però si que d’aquells anys  previs a la Guerra Civil tenim varis testimonis de l’existència d'una vara que ostenta el regidor de Sant Genís, anomenat pels genissencs alcalde de Sant Genís. 

L’any 1931, sent alcalde el Josep Alacuart, era tinent alcalde el veí de Sant Genís el Nicolau Salichs, reconegut com a alcalde a  Sant Genís , ja ens consta que porta una vara. Igual que al 1934 amb l’alcalde d’Esquerra Republicana  Joaquim Fàbregas i el veí de genissenc Joan Alsina, àlies Cabreta, tinent alcalde i reconegut també com alcalde a Sant Genís. Després dels fets d’octubre del 34, amb un Ajuntament de caire conservador, també es repeteix el patró, l’alcalde el Narcís Moner i el tinent alcalde el veí de Sant Genís el Ramon Clopés també amb una vara.

També tenim més d'una vara  documentada durant el mandat franquista. D’aquesta època compto amb els relats recollits a les llargues converses  amb el  Josep Fontseca Relat, les seves xerrades han estat  gran classes de la història de primera mà. també tenim una acta d'um ple de 1943 on s'otorgava el poders d'alcalde al primer regidor de Sant Genís, que en aquell moment era el Joan Alsina Rabassa, alies Cabreta, segon tinent alcalde de Palafolls, pels assumptes de festes i temes similars. Aquesta informació ens concidiria amb el testimoni del Josep Fontseca. 

Segons el seu testimoni, de qui va ser tinent alcalde i per tant anomeant alcalde de Sant Genís, havia rebut la vara de l’anterior regidor de Sant Genís, en Ramon Clopés, àlies en Borrell, aquest del Francisco Gibert, i aquest del Joan Alsina, àlies en Cabreta. Durant els anys quaranta en Cabreta  va ser  però segon tinent alcalde de Palafolls, el Narcís Moner i l’Esteve Prats, tots dos  de les Ferreries, alcalde i primer tinent respectivament. 

El Josep   va cedir la vara al Joan Julià, àlies Estiu,  als anys seixanta, però aquest ja no la va transmetre a ningú,  no sabem el que va passar amb la vara, tot i que més endavant va seguir havent regidors de Sant Genís. 

A partir de llavors hi ha constància de dues vares, una que porta l'alcalde i l'altra que  ha estat portada sempre pel primer tinent alcalde de Palafolls. Aquí hi entraria potser el relat de la tercera vara que algú explicava. I potser la tercera vara era aquesta que es passaven els regidors de Sant Genís, doncs si repassem i suposem que els tinents alcaldes tenien la seva vara, i als diferents consistoris hi ha hagut primer i segon tinent alcalde, la vara que  seria la tercera podria ser la de Sant Genís. si a aquest relat hi afegim que algú a Sant Genís deia que la vara genissenca l'havia guardat el Joan Julià a  l'espera d'un regidor de Sant Genís podria tenir sentit. 

Està per esbrimar l'origen de les dues vares i de la suposada tercera, però hi ha un fet clar,  recordem-ho, hi va haver un temps que un  dels regidors del consistori pel seu origen era anomenat alcalde al seu territori amb la seva vara, una vara de tinent alcalde segurament. 

 King in the North!!!!!

Xevi  Salicrú.

26 de maig, setanta anys de la Miraculosa

El mas de can Gibert , situat en un lloc privilegiat, arrenca just al peu de la riera de Sant Genís, l’antiga riera de Bossagay, puja pels  camps de cultiu coronats per la masia, dedicada ja fa molts anys a la restauració, i  s’endinsa per l’aulet fins a dalt la carena.

A la part baixa de l’aulet, és com anomenem els boscos majoritàriament  formats per alzines,  hi trobem la font de can Gibert, un aflorament d’aigua natural documentat de molt antic. Aquesta aigua  ha estat aprofitada de sempre pels seus propietaris, pel consum de boca i el sobrant   recollit en un petit bassiol  antigament  utilitzat per regar les verdures de l’hort de la casa.

En aquest bell espai s’hi va celebrar, el set d’abril de 1947 dilluns de Pasqua Florida, un primer aplec per recollir diners per la reconstrucció de l’església parroquial, molt malmesa pels efectes  provocats per l'incendi i expoli el juliol de 1936. En aquesta aplec s'hi van ballar    sardanes i es van  sortejar  obsequis i viandes recollides pel cor parroquial  dirigit per Mn. Salvador Coll, ecònom de Sant Genís, que havien cantat caramelles  per tota la parròquia com era tradició per Pasqua.

L’any següent, l’onze de juliol, es va celebrar el segon aplec. L’orquestra l’Arenyense va tocar sardanes i al llarg de la vetllada es va comunicar  l’interès de la família Gibert de construir-hi una capella. En aquest aplec també hi va participar el Centre Excursionista de Gràcia amb cançons i jocs populars. Aquell any s’hi van construir ja unes taules i bancs  d’obra, que amb els anys es van anar ampliant.

El divuit  d’abril del 1949 es va celebrar el tercer aplec, encara amb l’objectiu de recollir diners per la reconstrucció de l’església. Aquell any  ja s’havia  construït  la capella pel paleta malgratenc  Salvador Martí, tot i que encara no s’havia beneït, cosa que es va fer el 26 de maig d’aquell anys, ara fet justament  setanta anys.

La capella serà dedicada a la Mare de Déu de la Medalla Miraculosa. Sembla que hi havia hagut una noia que s’havia hostatjat  a can Gibert, morta  prematurament, que  tenia una medalla de la Miraculosa  a la qui hi tenia molta devoció. A la  religiosa francesa Caterina Labouré  de la congregació de Filles de la Caritat de Sant Vicenç de Paül se li va a parèixer  l’any 1830 la Mare de Déu Miraculosa  tres vegades, es varen crear unes medalles de la visió    que va tenir que  varen  ser repartides per molts països,  una d’aquestes era la que portava la noia de can Gibert.

Per aquelles dates   el pintor Joan Lahosa també passava temporades a  la masia. Al conèixer la intenció del  propietari, el Francisco Gibert Pernal, al qui anomenaven en  Xicu, es va comprometre a costejar la imatge de la capella si tirava endavant  una feina que tenia entre mans per fer als Estat Units.  I així el 26 de maig de 1949  es va portar la imatge de la Mare de Déu fins a la capella, en una solemne processó  de l’església parroquial  fins a can Gibert. La  imatge va se portada per un pas  exclusivament per  dones acompanyades per tot el poble i autoritats fins a peu de la capella,  on Mn. Salvador Coll va beneir en una acte molt concorregut.

D’aquesta diada en tenim  un valuós i extens reportatge fotogràfic fet pel   malgratenc  Joan Poch.

A la capella s’hi van casar les tres noies de la casa, filles del Francisco Gibert,  l’Antònia, la Marina i la Montserrat, i anys més tard una neta. L’espai juntament amb la font i  l’aulet no només han estat un lloc estimat  per la família Gibert, per els veïns de Sant Genís i dels pobles dels voltants ha estat un referent per gaudir   de la natura.

La creació a  l’any 1948 de les taules a l’entorn de la font i després de la capella ha estat també l’origen del restaurant que mica en mica va arribar a ser un referent a la comarca.

Xevi Salicrú.

Bibliografia:

Alfons Codina. Can Gibert. El mas i la seva gent en el transcurs del temps- Pineda de Mar 2011

Ajuntament de Malgrat. Homenatge a Joaqui Colomé. Recull d’escrits pubicats. Malgrat de Mar 2008.

Esquerra retorna a la plaça Major.

El passat diumenge 26 de maig Esquerra Republicana de Catalunya ha fet història, ha  tornat  a guanyar, ara per majoria, les eleccions de Palafolls després de més de  vuitanta anys. Ha costat, però  l’esforç que ve de lluny ho ha permès.

El mandat d’Esquerra durant la Republicà també va costar  a casa nostra , la onada republicana que varen ser les eleccions municipals del 12  d’abril de 1931 no va arribar a Palafolls. Aquell 14 d’abril es va proclamar la República, però  Palafolls ho va passar sense massa enrenou i amb poques celebracions. Aquelles eleccions les havia guanyat la llista encapçalada per Josep Alacuart Ribot, qui encapçalava un partit anomenat Unió Republicana Federal de Palafolls de caire  conservador tot i el nom.

Les poblacions on no va guanyar cap opció republicana, com Palafolls, es repetiran eleccions al maig, però  tornarà  a guanyar una llista patrocinada per la Lliga Regionalista i encapçalada de nou per Josep Alacuart, guanyant per majoria absoluta.

No serà fins les següents eleccions del 14 de febrer de 1934 que Esquerra les guanyarà, quedant un Ajuntament presidit pel republicà Joaquim Fàbregas Parera i amb  quatre regidors, Joan Alsina Rabassa, Manel Plà València, Joan Mateu Carbó i Jaume Martorell Pessaferrer  i a l’oposició dos  regidors de la Lliga,  Joaquim Privat Ribas i Ramon Clopés Regàs.

Aquest ajuntament serà destituït el 15 d’octubre de 1934 pel comandant de l’exèrcit Antonio de Carranza,  personat a l’Ajuntament pels coneguts fets d’octubre.

Es nomenarà  una junta gestora amb només regidors de la lliga,  que s’aniran renovant  fins el febrer de 1936 quan  es reconstituiran  els ajuntaments del 1934  a raó de la victòria del Front d’Esquerres a les eleccions estatals del 16 de febrer de 1936.

Amb l’arribada de la Guerra Civil, al juliol del 1936, els dies 28 i 29 es constitueix un nou Ajuntament  incorporant dos membres més d’Esquerra, Josep Grimal  Roca i Narcís Roca Borrell, amb substitució dels dos de la lliga cessats i perseguits.

A l’octubre d’aquell any es reorganitza la composició del consistori donant representació també al PSUC , CNT i a la Unió de Rabassaires. Assumirà l’alcaldia Miquel Plà Masferrer del PSUC. Son temps convulsos i el  9 de gener del 1937 l’alcalde i els regidors d’Esquerra dimiteixen. El dia 12 d’aquell mes ens constitueix un nou  Consistori presidit pel membre d’esquerra Ramon Carbó Ribas amb un Ajuntament amb quatre regidors d’Esquerra i quatre de la CNT . Només durarà dos mesos i s’aniran alternant diferents consistoris, però no serà fins el 19 de juny de 1938 que Esquerra tornarà a presidir l’Ajuntament de la mà de Manel Plà València fins l’entrada de les tropes nacionals el gener del 1939.

Deixant de banda els convulsos anys de la Guerra Civil amb entrades i sortides de regidors i alcaldes d’Esquerra,  de les últimes eleccions guanyades per Esquerra al 1934 , encapçalades per Joaquim Fàbregas Parera,   que havien estat les primeres mai guanyades , fins  les d’aquest  26 de  maig de 2019 encapçalades per Francesc Alemany Martínez  han passat 85 anys.

Esquerra ha obtingut  enguany set dels tretze regidors en joc, acompanyaran  al Francesc, Susanna Plà, Jordi Villaret, Sònia Gonzalez , Aleix Freixa, Helena Carles  i Oriol Jordan.

Aquell esforç que deia que venia de lluny, amb el que encapçalava aquest text,  és el camí que van començar  a obrir els regidors d’Esquerra  l’oposició,  l’any 2003 amb Carme Xart substituïda a mig mandat per Jordi Pedemonte, al 2007 amb  la continuació del Jordi, al 2011 ja amb Francesc Alemany i Susanna Plà i al 2015 amb el Francesc i  la Susanna, el Jordi Villaret i la  Judit Caimel, substituïda a mig mandat pel Sergi Pinet.

La República va  portar aquella victòria del 34 , aquesta del 2019 ens la retornarà.

Xevi Salicrú

Bibliografia.

Amat Teixidó, Jordi. Vivències de la República i Guerra Civil a Palafolls. Ajuntament de Palafolls 2007.