Les pretensions de conquesta del rei Jaume I de Catalunya i Aragó havien mirat sempre cap al sud, però després del fracàs del setge de Peníscola l’any 1225, la primera gran expedició amb èxit que dugué a terme fou cap a Mallorca. Les Balears, en aquell moment, eren governades per diferents valís nomenats pel Califat Almohade des de Marràqueix, amb una població majoritàriament d’origen berber arribada a l’illa al segle X (En guàrdia!, 2025).
A la Crònica de Jaume I, el Llibre dels Feits, ja s’hi descriuen les belleses de Mallorca relatades per l’armador i còmit de galeres Pere Martell, fetes en un sopar a Tarragona i on el monarca ja n’havia quedat meravellat. Amb l’excusa d’uns incidents marítims amb els sarraïns de Mallorca ocorreguts l’any 1226, el rei posà l’illa en el punt de mira decidint-se a emprendre la conquesta de l’Al-Mayürqa musulmana, una empresa que es considerava necessària per assegurar el desenvolupament polític i comercial del seu regne (Morales, 2003: 32).
Així el 23 de setembre de 1228, el rei va convocar Corts Generals a la ciutat de Barcelona per tirar endavant aquesta empresa, ja que la corona no tenia recursos i li era imprescindible l'ajut de la noblesa, el clergat i la burgesia per poder dur-la a terme. Després de tres dies de deliberacions dels tres braços —el militar, l’eclesiàstic i el reial— es va donar suport a la campanya, acordant-se les aportacions d’homes, armes, embarcacions, cavalls, diners i cobrament d’impostos com el bovatge -un gravamen sobre el bestiar-, així com el repartiment de terres que s’havia de fer un cop conquerida l’illa entre tots els senyors que hi particiessin.
La conquesta comptava amb el suport del papa Gregori IX, per tant, era considerada una croada més de la cristiandat contra els musulmans. Les ciutats de Marsella i Narbona, la República de Gènova, l’orde del Temple i la de l’Hospital també s’hi varen sumar.
Es va alçar una gran host reial formada per les hosts de grans senyors, un total d'entre 700 i 800 cavallers més els seus servents i uns 16000 soldats (Morales, 2003: 33). Una d’aquestes hosts era la de Guillem de Montcada, vescomte de Bearn i un dels vassalls més poderós de Jaume I, a qui acompanyava Guillem de Palafolls, senyor del terme del castell de Palafolls. Al segle XIII la família Palafolls vivia la seva època més esplendorosa: el seu castell ja s’havia convertit en una gran fortalesa i cap i casal de la seva baronia, senyorejada per la nissaga des del segle XI.
.jpg) |
| Pintura del MNAC on es recrea la batalla de Portopí amb els senyals de Guillem de Montcada, vescomte de Bearn, (els bous dels Bearn i els besants dels Montcada). |
Però, per què Guillem de Palafolls va formar part de la host de Guillem de Montcada? Com a tots els senyors que hi participaven, pels Palafolls era una oportunitat d’aconseguir botí de guerra; i evidentment, no tenien capacitat per convocar una host pròpia, motiu pel qual es van sumar a la del vescomte de Bearn. Desconeixem quin era exactament el seu vincle amb els Montcada i si hi havia algun tipus de vassallatge.
D’altra banda, els veïns i parents llunyans dels Palafolls, la gran família dels Cabrera, no participaren en la conquesta de l’illa, primer perquè no tenien interès en els beneficis de l’empresa (Martínez, 2019: 104) i, segon, pel conflicte obert amb la corona pel comtat d’Urgell: “... [a]l Llibre dels Feits el rei tractava la figura de Guerau IV de Cabrera amb un menyspreu del tot indissimulat… insistint d’aquesta manera en l’error del seu adversari per oposició a la seva causa…” (Martínez, 2019: 101-102). Sabem que, històricament, tenien un conflicte amb els Palafolls per obtenir la plena jurisdicció del seu terme, on els Cabrera tenien el mer imperi i els Palafolls el mixt. El vescomte de Bearn, Guillem de Montcada, era un dels grans homes del rei i el va ajudar a acostar postures, buscant el matrimoni de Ramona de Montcada amb el fill de Guerau, casament que es va realitzar posteriorment. Davant d’aquests fet, per Guillem de Palafolls estar a la host dels Montcada el posicionava lluny de qui li pretenia la jurisdicció del seu terme i al costat de les dues causes del rei: comtat d’Urgell i la conquesta de Mallorca.
Així, entre el 5 i 6 de setembre de 1229, partí de diferents ports catalans -Salou, Cambrils i Tarragona-, un estol de cent cinquanta-cinc naus cap a Mallorca, comandades pel rei Jaume I, que segons la crònica “feien que tota la mar semblava blanca de les veles”. A causa de la mala mar, la flota fondejà tres dies més tard a Sa Palomera; tot i que l’objectiu era desembarca a la zona de Pollença, el mal temps obligà a dirigir-se cap a Santa Ponça.
El valí Abu Yahyà havia estat alertat de la preparació de la conquesta i havia organitzat la defensa de l’illa amb 14000 peons i 1000 genets. Tot i semblar dues forces equilibrades, la majoria dels peons musulmans no eren soldats, sinó pagesos reclutats per defensar la seva terra, a diferència dels cristians, que eren soldats en cerca de botí.
Un cop desembarcats, ocuparen la serra de Portopí, on es trobaren amb la resistència musulmana que els barrava el pas cap a Madina Mayurqa (l’actual Palma), aleshores una de les ciutats musulmanes més importants del Mediterrani i totalment murada. A la batalla de Portopí, la host del vescomte de Bearn quedà envoltada per les forces musulmanes a causa de les rivalitats entre els Montcada i el comte Hug IV d’Empúries, que provocaren descoordinació en la primera confrontació. Tot i això, la host dels Montcada fou socorreguda pel gruix de la host reial, arribant, però, quan Guillem de Montcada ja era mort (Pérez, 2022: 56).
Es va posar a setge la capital, la ciutat fou castigada amb trabuquets i altres armes llancívoles contra la muralla. Amb l’excavació de mines sota les defenses, aquestes començaren a ensorrar-se, obrint grans bretxes. El 31 de desembre, després de tres mesos de setge i nombroses dificultats per les pluges que ho enfangaren tot, les tropes del rei entraven dins la ciutat, sotmetent-la durant vuit dies al pillatge i saqueig descontrolat, on la població civil va ser massacrada.
La gestió dels supervivents, sense cap experiència en una situació així, fou desastrosa: foren reclosos en una esplanada, on, sense menjar, ni beure, ni aixopluig, la selecció natural acabar els més febles. Els que sobrevisqueren foren venuts com a esclaus, separant famílies. La societat de l’illa quedà aniquilada, tant en l'àmbit humà com en l'organització territorial i productiva. Una part de la població, però, es va refugià a la serra de Tramuntana, rebent ajuda de Menorca, i resistí fins al 1231, quan definitivament no quedà cap reducte.
Els escrivents del rei Jaume crearen un registre anomenat Llibre del Repartiment de Mallorca, on s’anotaren meticulosament totes les donacions que es feren als participants de la croada. El rei es quedà la meitat de l’illa, i els quatre grans senyors que l’havien acompanyat -o els seus hereus-, el vescomte de Bearn Gastó de Montcada (fill de Guillem de Montcada), el comte i cosí del rei Nunó Sanç de Rosselló, el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou i el comte Hug IV d’Empúries, es quedaren gairebé amb la resta (Sucarrats, 2006:29).
Cada senyor repartí entre els nobles que l’havien acompanyat el que s’havia acordat per recompensar-los, donant-los alguna peça de terra o cases. La soldadesca també aconseguí un petit botí en forma de mobles, esclaus o animals. L’espoli de l’illa fou total (Pérez, 2022: 75).
Desconeixem quin fou el botí pel nostre Guillem de Palafolls com a membre de la host dels Montcada. Suposem que, com a senyor, devia rebre la seva part, tot i que totes les publicacions consultades fan només esment de la seva participació en el conflicte. A falta de consultar el Llibre del Repartiment, i tot i existir un estudi publicat del parlament Balear al qual no hem pogut accedir, pensem que alguna cosa devia obtenir. L’objectiu d’aquests tots aquests senyors en la conquesta no fou mai establir-se a l’illa, ni tampoc la dels soldats. La majoria dels petits nobles vengueren posteriorment les seves propietats a altres, i els grans senyors administraren les noves possessions des del Principat, repoblant les terres obtingudes amb vassalls arribats de les seves pròpies terres - sobretot de la Cerdanya (dominis del comte Nuno Sanç de Rosselló), i de l’Empordà (dominis del d’Hug IV de l’Empúries).
La població musulmana quedà tan minvada que calia gent per tornar a fer rendibles aquelles terres. Cinquanta anys més tard, encara hi havia molta terra erma.
La situació del rei Jaume, tant políticament com econòmicament, canvià considerablement després de la conquesta de l’illa. El prestigi i l’autoestima que va adquirir serien determinants per les campanyes posteriors. Els termes dels acords amb la noblesa per a la conquesta de València serien molt diferents, i el tracte al territori i a la població conquerida a Mallorca no es repetiria.
Els Palafolls seguirien participant en les conquestes dels comtes-reis: Berenguer de Palafolls anà a València al costat del rei Jaume, com ho havia fet el seu pare a Mallorca i com ho havia fet Pere de Palafolls al costat de Ramon Berenguer IV a Almeria (Vall de Bossagay) .
Xevi Salicrú.
Bibliografia:
En guàrdia! “Conquesta i repartiment de Mallorca”. 29 de juny de 2025. Catalunya Ràdio. https://www.3cat.cat/3cat/conquesta-i-repartiment-de-mallorca/audio/1248644/
Generalitat de Catalunya. Els comtes sobirans de la Casa de Barcelona. Edicions 62. 2002.
Morales, Joan. “La conquesta de Mallorca”. Sapiens. Juny 8 (2003): 32-35.
Pérez, Plàcid. Conquesta i repartiment de Mallorca. Els inicis de la colonització (1230-1256). El Gall Editor: Pollença. 2022.
Sucarrats, Josep. “La renúncia al somni d’Occitània”. Sapiens. Desembre 50 (2006): 26-31.
Riera, Antoni. Els repartiments feudals de Mallorca i les seves conseqüències immediates (1230-1245). Institut d’Estudis Catalans/Universitat de Barcelona, 2017. https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000249/00000092.pdf
https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/conquesta-de-mallorca
