Fer el maig.

Al llarg de la geografia  catalana  són molts els pobles que celebren diferents rituals entorn de l’arbre, un acte de culte a  la vida i la natura. El tió per Nadal o el Pi de Centelles en són uns exemples ben coneguts. 

Alguns pobles tenen el costum de fer el que anomenen plantar el maig. Al Maresme,  Dosrius i Canyamars, i més enllà Folgueroles, Sant Llorenç Savall, Vinebre... conserven  la tradició d’anar a buscar un arbre al bosc i plantar-lo a la plaça del poble al primer de maig. Joan Amades documentava la referència més antiga d'aquesta celebració a finals del segle XIII, quan un canonge de la Seu de Barcelona deixava al seu testament que fos plantat un pi el primer de maig dins la Seu i un altre davant la casa de cada canonge i dignitats del Capítol, costum que es va realitzar fins a l'any 1793.

A Sant Genís fins als anys trenta es va enramar l’arbre de la plaça (1). Era ja una cosa molt residual, només ho feien dues dones grans, la Teresa Sensat Reig i la Vicenta Alsina Buscarons, nascudes el 1854 i al 1860 respectivament. Eren dues àvies del poble, de can Reig i de can Forn.

La plaça amb l'arbre, foto dels anys vint del segle passat.

Per sorpresa  de la canalla del moment, segons deia la meva àvia, la Teresina de can Reig, que era una nena llavors, el primer de maig les dues àvies engalanaven l’esquifit arbre de la plaça, amb flors que havien anat a buscar pels marges, mocadors de colors i garlandes que feien elles mateixes.

Ho feien totes dues ben soles. Segons explicaven,  elles ho feien  doncs ho havien vist fer tota la vida, una activitat de la comunitat que havia quedat relegada només  a elles dues  que  mantenien el testimoni.

Passada la guerra ho van deixar de fer. La Teresa de can Reig  i la Vicenta de can Forn van ser les últimes que van fer el maig a Sant Genís, amb elles vam perdre una tradició, que ben poca cosa en sabem realment del que s’havia fet. Potser també s’anava a buscar un arbre i es plantava com encara fan en alguns pobles, o com explicava Amades en alguns llocs s’hi penjaven botifarres i aliments,  i s’hi jugava a abastar-los. Elles segurament  havien adaptat la tradició al que podien fer, incapaces de carregar un arbre i plantar-lo al bell mig de la plaça, i es conformaven a engalanar el petit arbre que hi havia a la plaça com a succedani de què havia estat la festa... no ho sabem, es van endur el secret.

Xevi Salicrú.

1. Segons el testimoni de la meva àvia Teresa Sala Martí (1921-2005)

Bibliografia: 

Amades, Joan (2005*): Costumari Català. Volum 8. Barcelona: Edicions 62.