Dalí i la nostra Santa.

Aquest dia escoltava per televisió la descripció sobre en quin estat havien  trobat el cos de Dalí, després d’haver  ordenat un jutge la seva exhumació per un tema de paternitat. Era  explicada  pel Narcís Bardalet,  membre de l’equip que havia  dut a terme   l’exhumació del cos d’aquest gran il·lustre català, i que alhora va ser qui el va embalsamar en el moment de la seva mort.

Deia, el senyor Bardalet,  que si  ens haguéssim trobat a l’Edat Mitjana amb un cas semblant, la gent del moment hauria exclamat: Això és un miracle!!.. De tan bé que estava el seu aspecte, el bigoti a la seva inclinació exacta, i no recordo quins detalls més,  sembla ser que estava esplèndid. Si tenim en compte que havia estat embalsamat potser perdria força la paraula miracle, però vaja, que estava en el millor dels aspectes tenim en compte les circumstàncies, portava 28 anys enterrat.

Quan ho escoltava  vaig pensar: mira com la nostra Santa Montserrada!, que al ser desenterrada al segle XVI i trobar-se el cos incorrupte,   la van acabar anomenant la Santa. Era tal es seu bon estat  que van aclamar  segurament: Miracle!!!.

Alguna cosa havia sentit d’aquesta noia anomenada   Santa, a casa explicaven que l’havien tingut exposada a la porta de l’església durant els fets de juliol del 36, quan es va cremar el temple i profanar moltes tombes. Però no tenien massa clar qui era aquella noia, la meva àvia deia que si era una noia de can Borrell... sabien que era de casa bona, ja només per la vestimenta que mostrava. Però no ho tenien massa clar.

La  història la  vaig acabar aclarint  a través del   llibre  “El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX” de l’Alfons Codina. Una  eina imprescindible  de consultar si es vol començar qualsevol recerca o aprofundir en qualsevol tema històric de Sant Genís. Sempre he dit  que  aquest llibre és pels interessats en la història de Sant Genís  com la Bíblia pels bons cristians.

La nostra Santa, la Montserrada, filla del mas Estornell,  tal com explica l’Alfons en el seu llibre, era una noia que va morir assassinada quan tenia disset anys. Sembla que va  ser atacada per uns joves amb la intenció de agredir-la sexualment, ella es va resistir, i per no ser descoberts els seus agressors la varen matar i tirar dins d’un pou.  Fou enterrada al cementiri de  l’església de Sant Genís.

Al cap de setanta  anys es van fer reformes a l’església,   algunes tombes s’hagueren de canviar d’ubicació, i la tomba de la Montserrada fou una d’elles. Quan exhumaren el cadàver veieren que el cos estava incorrupte. I és quan devien cridar: Miracle!!!

Davant d’aquest extraordinari fet traslladaren el cos a un lloc més important, cap a vora l’altar major. En motiu de la troballa es va dibuixar al costat de la  seva inscripció de defunció en el llibre d’òbits,  un lliri com a  símbol de puresa. Tots aquests llibres es van conservar fins al juliol del 36 quan la totalitat de  l’arxiu parroquial va cremar.

Anys més tard, en unes altres reformes van tornar a canviar de lloc a la ja anomenada Santa i seguia incorrupte. D’aquest moment constava una acta que es va aixecar on es descrivien unes ferides al coll i al ventre on hi encara hi havia els draps utilitzats per tapar-les!!!!.

I arribem al 1936,  al ser una tomba significativa del temple,  els incendiaris i profanadors en varen fer escarni, tenint-la exposada a la porta de l’església. Al cap de dos dies quan les coses s’hagueren calmat es tornà a enterrar. Ara però ja era només un esquelet.

Als anys 50, durant les obres de reconstrucció de l’església pels danys causat per la Guerra, tenim un escrit del rector de llavors,  que diu:

“24 de desembre de 1956. Jo i el paleta Salvador Martí sols i sense dir res a ningú, hem tapat la Santa, però no hi hem tirat terra al damunt, com tenia, sinó que li hem vestit una mena de tomba amb rajols tot voltant i un solera al damunt, de manera que qui vulgui veure-la de nou, només té de fer que arrancar el mosaic, rebentar la solera i ja està a la vista. A dins al costat de l’esquelet, hi vam col·locar un rajol encimentat d’una cara, on porta anotat el dia,  mes i any, el meu nom Mossèn Salvador Coll i el del paleta, Salvador Martí. Per saber on és exactament la tomba, vam col·locar al damunt del lloc on es troba una creu de mosaic vermell...”

Pel que a mi em consta d’ençà aquest dia no s’ha tornat a moure a la Santa, la creu de mosaic vermell segueix allà mateix, a peu de l’entrada del  túnel que connecta amb la rectoria. Definitivament tenim a la Santa descansant eternament.

Aquesta història de la nostra noia sense descans etern em serveix de  pretext,  tot sovint,  per explicar als  alumnes de les escoles i institut de Palafolls, que visiten  la nostra església,  l’evolució del temple, i així fer-los més llaminera d’entendre la transformació  d’aquella esglesiola del segle X   al llarg de mil anys fins arribar a la  que tenim avui.

Xevi Salicrú

Bibliografia:

Alfons Codina. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Edicions del Roig. 2004. Pàg 189.