Masos de frontera.

El territori que s’ha conegut històricament  com a Palafolls, el territori termenat del castell de Palafolls ha tingut  una parròquia de referència, que ha rebut el mateix nom, parròquia de Palafolls, concretament  Sant Genís de Palafolls, un terme una parròquia, el poder civil i el poder religiós.Grosso modo podríem dir que el territori del terme del castell i de la parròquia ha estat el mateix, però si busquem el detall veurem que certament  no ha  estat així i els límits de tots dos son més complexes.

El límits del terme del castell de Palafolls han estat històricament i en els seus orígens  els següents; per llevant la riera de s’Auguer, a tocar les muralles de Blanes,  per migjorn  el mar, per ponentel terme del castell de Montpalau( a la riera de Sta. Susanna) i a tramuntana el terme de Tordera.

Els límits de la parròquia de Sant Genís de Palafolls originàriament  han estat; per l’est la parròquia de Blanes (a partir del 1319, fins llavors  la vila de Blanes no tenia parròquia i depenia de Sant Esteve de Tordera), pel sud el mar, per l’oest amb les parròquies de Santa Maria de Pineda i Sant Pere de Pineda o Riu i pel nord  la parròquia de Tordera.

Analitzem al detall el límits de totes dues jurisdiccions i la seva evolució al llarg del temps.

Per llevant han coincidit sempre, fins i tot a l’any 1603 perden conjuntament tot el territori  situat a l’altra banda del riu Tordera, passant a dependre de la parròquia i dela batllia de Blanes.

Pel migjorn, per ser més curosos E-SE, amb el mar de límit no hi ha hagut cap diferència. Però això fou fins que es creà, l’any 1601, la nova parròquia de Sant Antoni i Sant Nicolau de Palafolls amb seu a la Vilanova de Palafolls, on ja tenia universitat pròpia d’ençà el segle XV, diferenciada de la de Sant Genís.  Aquí la parròquia va perdre tot el límit sud a favor de la nova.  El terme és manté igual, les universitats eren unes subdivisions dins el terme. Aquesta  universitat de la Vilanova, més endavant municipi de Malgrat,i la seva parròquia, no van compartir el mateix territori, hi havia una sèrie de cases i carrers que tot i sera la Vilanova formaven part encara de la parròquia de Sant Genís i algunes de Palafolls. Algunes d’aquestes cases van arribar amb aquest estatus fins a l’any 1893, quan les cases de l’entorn de la torre de Malgrat, anomenat castell, i algunes masies, com can Viader, can Palomeres i ca la Coixa passaren definitivament a la parròquia de Malgrat, equiparant  la jurisdicció eclesiàstica a la civil. També trobem documents de la comptadoria d’hipoteques,encara a  meitat del segle XIX, on divideix les zones urbanes del municipi de  Palafolls, en  Ferreries, Sant Genís, Ferreries Petites , Mas Prats, Mas Pinell i el Castell, no s’ha de confondre amb el castell de Palafolls si no que fa referència a aquest entorn de la torre de Malgrat.

Per ponent aquí els límits són apassionants. El terme  arribaria a la riera de Sta. Susanna. La  jurisdicció eclesiàstica es quedaria als límits de la vall de Santa Susanna sense entrar-hi. La Vall  estaria dividida en dues parròquies, la part alta riera, a partir del rierot de can Salada cap  a munt,estaria dins la parròquia de Sant Pere de Pineda i la part baixa de la vall, del rierot cap amar, dinsla parròquia de Santa Maria de Pineda.

A la vall de dita riera es forma un veïnat, amb un fort sentiment de pertinença a una comunitat, on els veïns s’agruparan en comú o universitat de Sant Susanna, formant-se així la tercera universitat al terme.

Com a exemple de creuament de límits, tenim el cas d’una masia, Can Gelat, que ha passat a la història de tot el país, gràcies a les memòries d’un dels seus propietaris, en Francesc Gelat, que relata els fets contemporanis, afers familiars, collites,  guerres, plagues...  molts d’ellsrelacionats amb la història de tot el país, i on ell mateix es declara habitant del veïnat de Santa Susanna, de la parròquia de Sta. Maria de Pineda i del terme del Castell de Palafolls.

Portada memòries Francesc Gelat Arxiu Històric Fidel Fita. Còdex 113.

I pel nord el terme afronta amb el terme de la batllia de Tordera i la parròquia amb la seva homòloga de Sant Esteve de Tordera, i aquí que sembla senzill tampoc no  coincideixen per poc,els límits difereixen una mica. Només ens queden tres masies  a cavall entre les dues jurisdiccions, el mas Reixach, el mas Roquet i el mas Enveja, a pocs metres del límit del terme i de la parròquia, formen part de la parròquia de Tordera però son del terme de Palafolls, masos de frontera.

El mas Reixach, documentat ja al segle XV, deu el nom als propietaris del mas que es van cognominar així fins a finals del segle XIX, quan trobem l’últim de la nissaga en Pau Reixach Creus. Trobem com a propietaril’Esteve Reixacha  l’any 1532, al 1638 en Bernat Reixach,  a l’any 1650 en Miquel Reixach que era casat amb la Marianna Puigvert, filla d’una gran nissaga de Palafolls també, al 1728l’Esteve Reixach i al 1788 Pere Reixach fill de l’Esteve. Actualment la masia està enmig de la urbanització que porta el seu nom i al igual que ella té un peu a cada municipi, una part d’ella depèn del municipi de  Palafolls i una part del de  Tordera.

El mas Roquet, documentat al segle XIV, i lligat sempre a  la família  que deu el seu nom, els Roquet, en trobem diferents propietaris, Esteve Roquet al 1502, Miquel Roquet 1665... i com a última propietària cognominada igual que el mas, la Elvira Vieta Roquet, a la primera meitat del segle XX.

I el mas Enveja, poc documentat, només entre el XVII i XVIII. No en sabem ni la seva ubicació exacte,  es trobaria per darrera el mas Roquet, abans d’arribar al pla, suposadament en una zona elevadaper la proximitat del riu i vora  el límit del terme. Al 1661 el compra a l’encant públic l’Esteve Poch, habitant de Blanes i ciutadà honrat de Barcelona, a Elisabet de Comellas i Palol, d’Hostalric. El Rafel Llampillas de Cerdà i Poch, cavaller de Barcelona,  n’era el propietari al 1759.

Xevi Salicrú.

Bibliografia:

-J.M.Pons i Guri/ J. Rodriguez Blanco.Els nom de lloc a l’Alt Maresme dels segles IX-XII. Arenys de Mar. Llibreria el Set-ciències. 2000

-Jordi Romaguera/M. Mercè Torrellas/Josep Viñolas.Estudi dels cognoms torderencs (XI al XVIII) i evolució de la població a Tordera. Ajuntament de Tordera. 2008.

En Cabreta, malabarista polític.

Can Cabreta   ha estat sempre un casal  de pes a Sant Genís i per extensió a  tot Palafolls, ha estat  una de les famílies  amb  més propietats del municipi. Pagesos d’aquells que no treballaven, és a dir, que tenien masovers i jornalers que els feien la feina als camps i servei a la casa. 

L’aspecte urbanístic de l’actual  Sant Genís es deu, de fet, a aquesta família, el que ara és la urbanització Ciutat Jardí, que aniria de tot just a la sortida del poble fins a dalt la serra de Miralles i de Montagut fins al Turó Gros,  havien estat terres de can Cabreta, encara podem veure la masia al bell mig de la urbanització. Històricament el nom del mas era un altre,  Mas Alsina de la Cals o de las Cabres, i és d’aquet últim que en   deriva el nom de cabreta, que s'hauria començat a utilitzar a mitjans del segle XIX.

El Joan Alsina Rabassa, alies Cabreta, va néixer a la casa familiar l’any 1882 i era fill d’en Josep Alsina Cambrerol ( alcalde de Palafolls en diferentes ocasions  a finals dels XIX i principis del XX) i de la Dolors Rabassa Planas, nascuda a Tordera. Casat amb Joaquima Serra Riera, filla de  Ramió, amb la que va tenir dos fills, en  Josep i en  Francisco. Com el seu pare i l’avi Joan Alsina Buñol, va fer de senyor del mas i va participar activament a la gestió municipal.

La seva vida política va ser tot un equilibri, per les seves conviccions era un home d’esquerra però pel seu patrimoni era una home lligat al poder de les classes benestants. Forma part de diferents Ajuntaments, al 1930  consta com a regidor en un Ajuntament encapçalat per  un alcalde de tarannà monàrquic, Josep Alacuart Ribot, tot i que ell militava a l’esquerra. 

Durant els convulsos anys  previs a la guerra, va encapçalar , capitanejar i subvencionar, el que anomenaven a Sant Genís el partit de dalt, format majoritàriament per veïns amb la condició de jornalers i masovers,  essent ell l’excepció, doncs era el gran propietari de Sant Genís. I a l’altre bàndol hi havia el partit de baix,  petits i grans propietaris.  

 Amb la victòria  d’Esquerra Republicana de Catalunya, a les municipals del 34 a Palafolls, entra  com a regidor d’ERC, primer tinent d’alcalde, tot i que va durar poc, fins als fets d’octubre. Al febrer del 36, re instaurant l’Ajuntament del febrer del 34, segueix com a segon alcalde, amb la cartera de governació. 

Amb l’esclat de la guerra desapareix de l’escenari polític, respectat per la seva condició de republicà però vigilat per la seva condició de gran propietari, trampejant les difícils situacions de la guerra, arriba a la postguerra i sembla que oblidant la seva condició d’home d’ERC,  forma part, al maig del 39, de la junta de repartiment,  com a representant de Sant Genís, i l’any 1943 en la composició de la segona gestora municipal, ja és segon tinent alcalde.

Curiosa trajectòria, trobaríem segurament pocs casos com ell, i si els trobem van acabar mal parats per un bàndol o altre, però ell, en Cabreta, forma part de l’ Ajuntament Republicà i  milita a Esquerra Republicana de Catalunya, trampeja la guerra civil i forma part també dels primers Ajuntament Franquistes. Tot un art del malabarisme polític.

Xevi Salicrú

Conte de Nadal

Demà serà un d’aquells dies esperats, faré festa,  i podré anar tot el matí a l’arxiu comarcal, oloraré  vells papers, llibres de la notaria de la Vilanova de Palafolls a inicis del segle XVIII. Me’n vaig  cap al llit, i com sempre,  i a modus de ritus diari,  poso el bernat de la porta de l’escala de dalt. Més d’un cop, quan ja sóc al llit, m’he tornat a aixecar per no haver-lo posat. Algú en diria,  manies! jo en dic costums. Per agafar el son,  agafo  l’inventari per repassar els volums que demanaré a l’arxiver....

Com cada vigília de Nadal anàvem amb l’avi a buscar molsa per fer el pessebre, sempre cap al sot de Can Vidal, era  a bagueny i la molsa, si havia plogut, se ni feia molta. Sempre seguíem la mateixa ruta, agafant  el camí fondo de casa, la feixa  de la riera, la carretera d’en Gibert, el quadró, resseguíem la paret de la “fundició”   i cap a Can Vidal.

En passar per davant de Can Vidal, l’avi em va dir:

- Mira noi! Ara fa molts anys, en una diada com avui,  hi va haver un robatori  aquí, a Can Vidal, i el que van robar era de casa!.

Vaig obrir els ulls com taronges i em preguntava com podia haver-hi coses de casa a allà, si allò no  havia estat mai de Can Reig? I quines coses ens van robar? Or? Diners? El vaig atabalar de preguntes.

I em va explicar la història des del principi.

Per la vigília de Nadal de l’any 1711 en Francesc Reig, un avantpassat nostre, i que en aquell moment era el batlle del Terme del Castell de Palafolls, tenia amagat  a Can Vidal un sac de faves, una coixinera de tela guarnida d’escot, faldilles d’estamenya vermella guarnida de puntes blanques i voltades de beta groga, un davantal de mitja seda negra, un capell nou  de tela blanca,  camises, tres d’home i tres de dona, joies, anells d’or, un amb una pedra blanca i perles i l’altre amb set pedres vermelles i sis culleres de plata. Tot això ho havia amagat allà per què el seu propietari, en Mariano Vidal, s’havia absentat a causa dels francesos. Hi havien a Maçanet tropes borbòniques acampades. En Francesc, preocupat per l’arribada de tropes partidàries del Borbó,  va decidir amagar  aquelles coses de valor a Can Vidal.

El tinent Benavente i tres soldats més, que eren agregats  al Regiment de Subies  que formava part de l’exèrcit de l’arxiduc Carles i que en aquell moment estaven allotjats a Pineda, van anar a passar tres dies autoconvidats a Can Valldejuli de la Torre.

 -Autoconvidats avi? li vaig preguntar.

En aquella època les tropes mobilitzades s’allotjaven per les cases del territori, i alguns pagant diners se’n podien lliurar o si tenien algun càrrec rellevant hi estaven dispensats. En Francesc Valldejuli, propietari del Mas Valldejuli,  jurat de la Universitat de Sant Genís i amic d’en Reig, els va donar cada dia pa, vi, carn i grana pels cavalls. La vigília de Nadal en Benavente i els soldats  van aparèixer amb un sac de faves i una coixinera plena de coses que ell no va poder veure, van sopar i a l’endemà , van marxar a primera hora.

Al cap de uns dies  en Francesc Reig es va adonar que  havia desaparegut tot el que havia amagat a Can Vidal. Can Vidal era una casa molt propera a Can Valldejuli de la Torre, i fins i tot fa molt de temps havia format part tot de la mateixa finca i era coneguda com a Can Valldejuli de Dalt, però es va segregar quan  va formar part del dot d’una filla que es va casar amb un Vidal.

Ho va comentar al seu bon amic, en Francesc Valldejuli, que al viure-hi tan a prop  podia haver vist alguna cosa. Ell li digué el que havia passat a casa seva aquells dies, i de seguida van lligar caps.

-Pots estar segur que això que t’han fumut, t’ho ha robat el Coronel Benavente! Li digué en Valldejuli.

Sabien que el dia anterior havia arribat a Pineda el Comte de Galves, General del Regiment de Cavalleria de Subies i decidiren anar-hi .

L’endemà eren a Pineda, juntament amb en Francesc Estiu, l’altre jurat de Sant Genís. Com a autoritats locals varen ser rebuts de seguida pel General. Va  fer cridar al Coronel Royo i aquest al tinent Benavent, i  vist que havia estat enxampat va confessar els fets ràpidament al seu cap. El tinent de seguida s’avingué a pagar-ho tot.

- Avi, com ho saps tot això? Li vaig preguntar.

- Poder que ens posem a buscar molsa que se’ns farà tard,  però si vols t’explicaré com ho sé això......

Riiiiiiiing! Dos quarts de vuit. He somiat, em sembla amb l’avi, no se pas que m’explicava, bé, és hora d’aixecar-se, esmorzar i fer  via cap a l’arxiu.

 Els personatges, fets de l’època de la guerra de successió i el robatori  són  reals i estan documentats a l’Arxiu Històric Comarcal Fidel Fita d’Arenys de Mar. Notarial. Manuscrits núm. 174, 4-1-1712.

 

                 Signatura d'en Francesc Reig

El document, que ens explica aquests fets, és una declaració feta a la   notaria de la Vilanova de Palafolls  per en Francesc Reig, batlle del terme i castell de Palafolls entre el 1711 i 1713.

Segons l’acta, els fets van passar el dia de Nadal de l’any 1712, però segons la nostra cronologia actual  som al Nadal del 1711. Durant aquella època es comptava per anys de la Nativitat,  el que volia  dir que el primer dia de l’any era el 25 de desembre i  no el primer de gener com ara. Així el dia anterior,el vint-i-quatre,  havia estat l’últim dia de l’any i el vint-i-cinc  primer dia de l’any 1712.

És reconeguda en els documents quan  apareix  la fórmula “Anno a Nativitate Domini” ( any de la Nativitat del senyor) Aquest sistema fou implantat a Catalunya i a tota la Corona d’Aragó  el setze de desembre de 1350 per una ordenança del rei   Pere el Cerimoniós, dictada a Perpinyà, i perdurà fins al primer quart del segle XVIII.

Xevi Salicrú