En Peret, aquell que tocava el flabiol i el bombo

En Peret, el Pere Sala Subirana, era fill de Gacerans, havia nascut l’any 1850 a la casa coneguda popularment com a can  Rumbo, que  de fet era l’antic mas Palet de Baix, una antiga masia documentada de ben antic, al segle XIV.

De ben petit es va aficionar a tocar el flabiol i bombo, s’explica que era una afició que   passava d’oncles a nebots. No sé de qui va aprendre a tocar, però si que ell ho va transmetre al seu nebot, el flabiolaire conegut com en Tonyaca, en Josep Sala Messeguer, fill del seu germà  Llorenç.

L’afició a la música del Peret li va marcar la vida, dic afició doncs tots aquests músics no en vivien pas  de la seva passió,  ho havien de compaginar amb algun ofici.

En Peret anava a tocar a festes i a tot tipus de celebracions que el demanaven, i així va ser com va venir a  parar a Sant Genís. Hi va venir al casament del seu amic, el Damià Oller, fill de Ramió, que es casava amb la pubila de can Freixes, la Maria Freixes Estiu, una casa a tocar l’església de Sant Genís. I al casori hi  va conèixer a una amiga i veïna de la Maria, una altra pubilla i donzella, la Teresa Sensat Reig. Sembla que d’aquesta trobada en va néixer una història d’amor.

La Teresa va quedar captivada per aquest músic avesat a la vida festiva, però a ella  li tenien un altre futur preparat, que va acabar  canviant, el seu pare ja tenia compromès el seu casament amb un santgenissenc, l’hereu Ferrer-hosta.

Ella explicava, ja de gran als seus néts, que mentre el seu pare feia tractes amb l’hereu, asseguts a l’escon, ella festejava d’amagat amb en Peret al portal de casa.

I com fou dona de caràcter canviar el  seu destí i es va casar amb qui estimava.   En Peret va entrar de gendre a can Reig, agafant el rem de la casa. Un cop casats, la Teresa pretenia que en Peret deixés aquella vida  que la va encisar, ell, però, la va continuar tot i la negativa de la seva dona.

En Peret es va integrar a la vida social del poble, essent regidor en dues ocasions i alcalde de barri a Sant Genís també dues vegades. La vida matrimonial també va ser fructífera, van  arribar a tenir onze fills, sembla que tot i que tenien fortes disputes per les sortides musicals,  tenien bones  reconciliacions.

Un dia que tornava d’Hortsavinyà, de nit, de tocar d’una festa,  tot baixant  es va trobar un llop afamat pel camí, ell espantat, si que puja a un suro ben gros, intentant escapolir-se de la bèstia. Però el llop no marxa i en Peret es posa a tocar el flabiol i bombo.  El llop al sentir aquella música fuig esporuguit, en Peret, al cap d’una estona, un cop ben segur de que el llop no hi és reprèn ja de matinada la tornada cap a casa.

Aquesta història del llop sempre l’havia interioritzat com  una història de casa, explicada dotzenes de vegades per la meva àvia vora el foc, que era néta del Peret i la Teresa. Però amb el temps em vaig adonar que era una llegenda que s’explicava arreu del país, el llop i el flabiolaire, i si que em fa dubtar on comença i acaba la història familiar i on comença i acaba  la llegenda, suposo que  no  aclariré mai aquesta incertesa, si que és ben documentat que el rebesavi tocava  el flabiol i tornava ben entrada la nit. Encara recordo un veí, en Norbert Salichs Bonet, un cosí de la meva besàvia, que deia  haver vist el bombo  d’en Peret a la pallissa de casa.

Però la meva àvia n’explicava també una altra de sortida a tocar. Aquesta va ocórrer una nit d’hivern, de l’any 1909, en Peret va arribar ben entrada la nit. Aquell dia sembla que la Teresa li havia prohibit d’anar a tocar, tenia caràcter i era la mestressa, però en Peret hi havia d’anar, no se’n podia estar, era la seva passió, i així ho feu.  A la tornada  arriba a casa i es posa a picar a la porta perquè l’obrin.  Ningú obre, tots  són desperts, fills i  dona, però la mare amenaça que el que es llevi per obrir al pare rebrà fort. El pare crida i crida fins esgotar-se, cansat, disgustat i convençut de que no l’obriran, es refugia mort de fred en una cort.

A punta de dia, la canalla obre el portal tot buscant, no el veuen,  de seguit se n’adonen que  és  arraulit a la cort inconscient. Amb l’ajuda del germans més grans el porten cap al llit.  Al  cap de pocs dies moria , deia l’àvia que havia mor d’un atac de feridura.  

I aquesta fou part de  la vida d’en Peret, aquell que  tocava el flabiol i el bombo.

Xevi Salicrú.

Salis sparcio

L’antic costum de beneir les portes de les cases amb aigua i sal, durant la Setmana Santa, ja forma part de la història de la gran majoria de  parròquies.

Aquesta tradició ja venia d’antic, era hereva de les benediccions  de les llars jueves, en temps de la Pasqua, i alhora, aquesta era feta en record de  les pintades  amb sang que van fer els hebreus, a la porta de cada casa,  per alliberar-se de les plagues que caurien sobre Egipte.

El salpàs, així  era coneguda aquest costum cristià al nostre país,  era la visita que feia   el rector, acompanyat d’escolans, a  totes les cases de la parròquia, especialment les de pagès, on portant un recipient, anomenat caldereta, ple d’aigua i sal beneïda, i que amb l’ajut del salpasser s’aspergia als brancals de les portes, beneïa les cases. Aquestes visites del rector i seguici, eren rebudes amb diverses menges i ofrenes, especialment era molt típic l’oferiment d’ous,  la primavera  és un moment de gran posta de l’aviram, per tant un bon excedent que oferir.

Encara, el Dilluns de Pasqua, a la veïna parròquia de Sant Pere de Riu,  es sortegen ous a l’aplec d’aquest dia, on l’origen de dit sorteig era per donar  sortida a l’accedent d’ous, acumulat al llarg del salpàs pel rector.

L’objectiu no només era la benedicció de les cases, alhora era també sobretot un element de control del territori parroquial, visitar  els habitants, alguns d’ells, potser,  si no anaven  a missa el diumenge era el moment de veure’ls.

La benedicció de la casa i tota la família, ben mudada com les grans ocasions al seu peu, pel rector, amb llatí del record de la gent, i un rés del Parenostre de tots el presents, ja en català,  era el ritus a seguir.

La parròquia de Sant Genís no era pas diferent, també tenia el seu salpàs ,que ara ja només és al record dels més grans. El meu pare hi va participar, fent d’escolanet. Amb l’ajut dels seus companys he refet el  camí i ordre que seguia la comitiva als any quaranta del segle passat. L’edat per fer d’escolanet rondava entre els 6 i 10 anys. El meu pare, el Joan Salicrú Sala,  va compartir escolania  amb el Joan Mayà Ripoll i el Nicolau Salichs Xarbau, i ells havien rellevat  al Nicolau Salichs Alsina, al Joan Puigdefàbregas Ribot i al Cinto Mayà Ripoll.

A la nostra parròquia, la salpassa, com també s’havia anomenat, era feta en tres dies. A la parròquia es conserva una consueta del anys quaranta, explicant el recorregut a seguir.

La versió de la consueta varia una mica respecte a la explicada  pels escolanets,  canvia una mica la ruta per les cases de pagès, però si que coincideixen en dia i ordre alhora de beneir les cases del poble.

Segons els nens de llavors,  el primer dia, Dilluns Sant, començaven anant cap a  la Fundició, seguien cap a can Valldejuli, can Vidal, can Gibert, on sempre hi havia un bon esmorzar, segons algunes fonts melindros i xocolata. Seguien cap a can Borrell, can Cabreta, can Puiggorri i cal Bessó. A la tarda continuaven, havent dinat cadascú a casa seva, cap a can Jordà, can Brunet, ca l’Alsina, aquí hi havia dues  casa que als anys quaranta no es salpassaven,  ca l’Oli i can Cinto, sembla que una dona sola a la primera i un home també sol  a la segona  eren  antisistema (és un terme modern però ajuda a  entendre el motiu de no anar-hi), i continuaven cap a   can Plantera i ca l’Estiu, on hi havia un bon berenar sempre. En acabat, cap a cal Campaner de Dalt , cal Campaner de Baix i cap a la rectoria altra vegada de retorn.

El Dimarts Sant anaven cap a can Daniel, can Grinyola, cal Bolet, mas Xuclà, can Jordi, i cap al veïnat de Vallplana, on començaven per can Jesús de Baix, d’aquí cap a can Nofre, on hi tocava dinar, que s’ho alternaven any si any no amb can Martí.  Per dinar hi solia haver escudella i carn d’olla o rostit. Ben dinat cap a can Tos, can Planes, can Segimon, can Santpare, can Titiula, can Xalandric i Can Martí, si havien dinat a can Nofre. En cas d’haver dinat a can Martí aquest últim tram de la tarda el feien al revés, acabant  a Can Nofre. A la tarda continuaven cap a can Jaumeset, can Boix, can Vinyals i can Jesús de Dalt. D’aquí es dirigien cap al castell a fer can Carbó, can Crossetes, can Carreres, can Bigorra i  can Vila de pagès, on hi havia berenar, normalment pa amb vi i sucre, i finalment cal Burgenyo. I així acabava el segon dia.

Pel Dimecres Sant només quedava el poble, i feien pel cap del carrer,  can Dalmau, can Freixes, ca la Candita, can Ferrerhosta, can Reig, ca la Carme i can Quim. I aquí ja enfilaven el carrer Nou, cal Tossut, cal Fuster, can Pepet, can Forn, can Serafí, can Gusto, can Peptoni, Cal Groc, Cal Ros, Can Mandares, Can Baiona, can Gananci, can Manel, ca la Pepa d’en Pau i per últim la casa del Sot que tancava el salpàs.

I aquestes eren les cases de la parròquia, les cases beneïdes amb el salis sparcio.

Xevi Salicrú.

Agraïments al  Joan Mayà Ripoll, al Calau Salichs Xarbau i a la Pilar Sarsanedes, pel seu testimoni.

Torna la processó

Aquest any retorna per tercera vegada la processó, d’ençà que a l’any 2014  tornés a sortir després de molts anys.  Abans d’aquesta nova etapa  a Palafolls havíem tingut més d’una processó,  les dues parròquies l'havien fet amb normalitat,  la parròquia  de Santa Maria va deixar de fer-la a finals dels anys setanta, i a la parròquia de Sant Genís una dècada abans ja va deixar de sortir. El motiu fou la  poca participació dels parroquians.

No és el cas de processons d’altres pobles que han tingut una continuïtat en el temps, recordo haver anat fa anys a Mataró a veure els armats, de la que en vaig venir satisfet de l’espectacle vist. A la que hi vaig assistir-hi  com a espectador, no com a creient, com una gran part del públic   que va a veure aquestes manifestacions.

En aquesta vaig adonar-me que havia evolucionat, amb el sentit de que no sortien els mateixos passos que podien haver sortit fa 50 anys. Hi havia nous passos i expressions vingudes d’altres zones de l’Estat Espanyol, que convivien amb els passos tradicionals d’aquella ciutat. L’acte seguia i segueix sent un acte de fe per molta gent, i està bé que evolucioni,  segons les necessitats dels creients del moment, però alhora s’han de mantenir certes expressions que  li són  inherents al territori on s’efectua.  Aquesta combinació de tradició, noves aportacions del  present i l’espectacle que és per essència,  li dóna un sentit de ser, convertint-se  en un   atractiu cultural i turístic.

Un d’aquest passos tradicionals que hi vaig veure és el Sant Crist portat a coll, que em va dur  a pensar  amb el Sant Crist  de l’església de Sant Genís, que tenim situat encara  a la primera capella entrant a la dreta. Té una història ben maca.

Com a moltes esglésies d’aquest país durant el primers dies de la guerra va ser cremada i amb ella quasi tota la imatgeria. Passada la guerra es van restablir moltes imatges i entre elles el Sant Crist que hi havia a Sant Genís. Imatge  que va ser sufragada  per un veí del poble, per l’anomenat  Avi Calau, en Nicolau Salichs Vila, podríem dir un prohom del poble i la parròquia, que l’apel·latiu d’avi no ve pas donat per ser  el meu d’avi, així era  conegut per a tot el poble.  Ell, que tenia sis fills que van anar a la guerra, va prometre que si tornaven tots vius  compraria un sant Crist  nou per a la parròquia. I així va ser, i cada any quan sortia la processó del dijous sant, fos qui fos el qui el portes, es feia girar el Sant Crist de cara a la casa de can Ferrer-Hosta, en record de qui   el va costejar.

Foto propietat de la Marina Salichs Alsina. L'avi Calau subjectant el Sant Crist,
 davant l'antiga casa de can Ferrer-Hosta.

Si s’hagués mantingut aquesta processó, que  recordo es va deixar de fer per falta de participació de la gent, al igual que la de les Ferreries, segurament s’hauria convertit una mica també com les altres  en un   espectacle, que torno a dir ja està bé, però a canvi mantindríem una expressió  cultural popular de casa nostra,  compatible amb qui hi participa per creença, i hi podríem haver incorporat nous passos emmirallats en les zones d’origen d’altres palafollencs. Si fos així, tindria una raó de ser.

Cosa que no és la processó que tenim ara. Aquesta nova processó, no és l’evolució de cap de les dues processons que es feien a les dues parròquies. Es pot  acceptar una nova processó de tall nou, sense tradició, si una part del poble ho vol, cosa que comportarà no ser una processó d’interès general, però si que serà de l’interès dels seus creients, i ja tindria raó de ser també.   Però el que no pot ser és portar a l’espai públic, intentant  amagar sota la religió,  expressions que s’emmirallen  en èpoques passades i fosques  on una part de l’església convivia i combregava amb el poder imposat per les armes. Avui, ben entrat el segle XXI, no podem permetre barrejar  la fe amb lo militar.

Sí, ha tornat la processó, però d’aquesta manera no té raó de ser.

Xevi Salicrú.


Bibliografia:
Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI- XX. Edicions del Roig. 2004.

Aquells homes que dormien de dia

En aquest blog he parlat varies vegades de can Valldejuli, un gran casal, amb una gran continuïtat en el temps. A l’article anterior  parlo del negoci de foneria que s’hi va establir, en sabem també de la trajectòria agrícola , de l’explotació del bosc i dels seus recursos, de la producció de calç, de la nissaga que en va ser propietària...  però hi ha un aspecte,  que segurament no trobarem  en  cap document que  en parli, és del   negoci obscur, si en podem dir així, que va lucrar amb escreix els diferents  masovers que hi varen passar.

I de tot això en tinc només constància per  un llegat oral, per lligams familiars amb un d’aquests masovers, l’avi Llorenç,  dic avi,  però no era pas el meu d’avi , era l’avi de la meva àvia, que  de finals del XIX fins als any vint del segle XX  va ser masover de can Valldejuli, i que tot i ser un bon masover, en va treure molt profit de les terres, tan per a ell com per a l’amo, sembla que amb els diners que es va jubilar i que el van permetre passar de masover a propietari,  havien tingut  un altre origen.

I aquesta font  d ‘ingressos fou el tabac. No pas la producció de tabac a les  terres del mas, la finca  era  una parada en el transport de tabac de contraban cap a l’interior.

El tabac arribava a la platja de Malgrat, de nit, evitant els carrabiners (al 1820 és fundat el cos sota el nom de  Reial Cos de Carrabiners de Costes i Fronteres, i al 1940 va ser integrat dins el cos de la Guàrdia Civil) que hi tenien un petit quarter a la zona propera al delta del Tordera.

Una barca arribava a la costa carregada amb el tabac i una corrua d’homes, aquella mateixa nit,  transportaven a peu la mercaderia fins a Valldejuli.  Un cop a la casa  era amagada a la casa dels senyors. En aquell moment hi havia dues vivendes, la masia antiga on vivien   els  masovers i la casa senyorial, construïda a finals del XIX, on estiuejaven el senyors Manresa, propietaris del mas.

   Sembla que el negoci es feia a espatlles dels propietaris, i per evitar possibles registres, era amagat a la casa dels senyors, que quan no hi havia els amos se suposava tancada.

Del record de la filla del Llorenç, la meva besàvia, deia que tot sovint hi havia homes que dormien de dia a la casa i que ella no havia vist arribar al vespre. Quan ho preguntava a la seva mare de qui eren aquells homes, li deia  amics del pare.

Quan tornava a arribar la nit aquell homes arreplegaven el material i feien el transport cap a la següent parada, així fins arribar al destí. Molts d’aquest homes eren de Sant Genís i els seus voltants, una feina que interasava  a molts homes valents que  es treien un bon sobresou.

En una ocasió, avisats pel registre imminent dels carrabiners, van arribar a tirar tota la mercaderia a dins la comuna abans de ser descoberts. Els carrabiners, normalment, eren comprats per fer la vista grossa, però aquella vegada alguna cosa va fallar, però sempre se’n van sortir. També una vegada durant el transport l’avi Llorenç va caure de nit i es va trencar la cama, i era prou evident que tot el poble sabia quin era el motiu de la lesió.

Tota aquesta informació m’ha arribat ja de segona mà, molts detalls s’escapen, d’on venia el tabac, on era la següent parada, fins on arribava, qui passava la informació de l’arribada de material, quanta gent feia falta per transportar-lo fins a la casa...... moltes dades que segurament s’han perdut per sempre més.

Xevi Salicrú

Tota la informació és fruit del testimoni oral de la meva àvia, la Teresa Sala Martí (1921-2005) néta del Llorenç Martí Bonet. (1874-1945)

Mariano de Creeft, militar i empresari miner.

Si busquem a la xarxa el cognom d’origen flamenc de Creeft, de les poques coses que en surten és el nom de José de Creeft, un escultor nascut a Guadalajara i mort a New York, considerat com un dels grans escultors del segle XX i un referent en el món de l’escultura nord-americana. Tot i que va néixer a Castella, el cartellista i dibuixant  Carles Fontserè el qualificava  de català universal. Com ell mateix deia, hi va néixer  per casualitat, la família hi estava de pas, els seus pares eren catalans.

Però no vull pas parlar del José si no  del seu pare, el Mariano de Creeft i la seva relació amb Sant Genís.

El Mariano de Creeft Masdeu era  nascut a Barcelona a l’any 1820, militar d'ofici com  el   seu pare, Lluís de Creeft. De tendència  lliberal,  va acollir la Primera República amb les mans obertes. Home de negocis que el va portar a ser  el gerent d'una companyia anomenada La Amistad.

Al 20 de juliol  de 1860, segons escriptura trobada a la Comptadoria d'Hipoteques, el Joaquim Torrent Vidal. propietari del mas Valldejuli de la Torre, estableix a la Societat La Amistad,  en  una peça de terra, part erma i  part bosc, amb l'objectiu de  construir-hi  una  foneria de ferro, on el document  especifica que serà exclusivament pel mineral de ferro que  produeixin les mines que hi ha en dita finca, i que explota el  Clement Tauler, i el preu de compra del material serà el que ja tenien establert previament  en Torrent i dit Tauler. 


El Mariano de Creeft feia companyia amb el Camilo Closellas, metge cirurgià i amb el Lluís Raymat, comerciant.

 En aquesta finca a l’actualitat encara  hi queden restes de l’edificació que s’hi va construir per fondre-hi  el ferro. Només hi podem  veure   les parets exteriors de l’edifici construït llavors, paraments amb una aire fabril de construcció de finals del XIX, formant un mur que envolta tot un hort. Tot i que hi ha una petita part de la paret que presenta un tipus de construcció  aparentment més antiga. La tradició oral anomena aquest lloc, la fundició, tot i que ja no hi ha pas ningú que recordi el que s’hi feia, tan sols en queda el nom.

Segons nota de premsa, publicada al diari La Corona, del 18 d'abril de 1861 i localitzada a la Biblioteca Nacional de España pel company    Carles Gorini, estaríem parlant de la primera foneria a Catalunya destinada a la fabricació de lingots de ferro.

El 31 de maig de 1861, segons inscripció també de la comptadoria d'hipotèques la societat denominada La Mutua, els deixa 6800 duros, prometen retornar-los el catorze de juliol d'aquell any, hipotecant la foneria.

Existeix un informe datat al 15 de gener de 1862 ( localitzat pel  senyor Josep  Cerdà segons ens diu el senyor Víctor Ligos a l'article publicat a la revista L'Atzavara) on hi ha la memòria i projecte per refundar  la societat La Amistad, amb l'objectiu de captar nous socis que aportin capital. El document situa la foneria i mines a Malgrat. La localització de la foneria crec que indiscutiblement és la foneria situada a Can Valldejuli de Sant Genís, una copia conservada del padró de Palafolls de l'any 1861   ens indica que l'actual lloc anomenat fundició hi havia una fabrica propietat  del Mariano de Creeft. Pel que respecte a les mines que també situa a Malgrat a peu de la carretera nacional, podríem estar parlant de les mines anomenades actualment de can Palomeres,  L'informe trobat per Cerdà diu que les mines on és portarà a terme l'extracció del mineral són propietat dels senyors Fiballer i Tauler segons el contracte del 16 de juliol de 1861. I aquest senyor Tauler sembla que és el propietari de la extracció de la mines situades a la finca on hi ha la foneria.


Sorprèn que aquest document situi  la  foneria i mines  a Malgrat, quan sembla que tot apunta a que estem parlant de la foneria i mines de Sant Genís. Possiblement situar la societat a Malgrat,  podia fer més llaminera la captació de nous socis, que situar-la al municipi de Palafolls, segurament molt desconegut i poc localitzable pels possibles nous socis.

I segons el mateix document de la comptadoria el 28 de gener  de 1862, pocs  dies després d'haver fet la crida a captar nous socis, la finca és embargada per falta de pagament dels diners demanats a la societat La Mutua.

Sembla que a l’any 1880, quan va néixer el José de Creeft, el seu pare estava a la ruïna, ho havia perdut tot, inclosa la casa on vivien de Barcelona.

Totes aquestes dades, més la poca extracció de mineral,que es percep a les dues mines documentades a la finca de can Valldejuli,  fan suposar que la foneria de Sant Genís va tenir una vida molt curta.

Queda més per aprofundir en aquest element que és “la fundició” de Sant Genís, i les seves possibles anteriors  extraccions de mineral de ferro a la zona.  Com  les mines de Can Palomeres a l’altra banda de la muntanya, amb restes d’una gran infraestructura, que van funcionar entre el 1909 i el 1914, i que poca cosa en sabem d’anteriors extraccions també. 

De banda a l'exposat,  a  Sant Genís   apareix als segles XVII i XVIII el topònim   “ fabrica de la ferrera” localitzat segons l'època  al veïnat de Sant Genís. Poca cosa  en sabem, gaire res, tan  podria fer referència a un taller de ferrer o a una foneria de ferro que  qui sap si relacionada amb extraccions de ferro en aquesta zona.

Xevi Salicrú.

Fonts consultades:

Arxiu Històric Fidel Fita. Comptadoria d'Hipoteques . Llibre IV.  Rustiques Palafolls. 1849-1862.
f. 51 i 73.

Padró de Palafolls 1861. Còpia conservada per la família Borrell.


Bibliografia:

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís. Palafolls. Edicions del Roig, 2004. 311 p.

Ligos, Víctor. Explotació dels recursos geològics i minerals del Maresme: pedreres,bòbiles, forns de vidre i mineria. Revista l'Atzavara, núm. 23. Museu de Mataró. 2014. 43-60 p.







l

El secret més ben guardat a peu del castell.

Poden haver diferents causes per haver oblidat un mas, molts han canviat de nom, o s’han enrunat i no en queden ni les pedres, que han anat a aixecar-ne d’altres, o   han canviat de nom i de façana, i ja  no els reconeixem, i alguns  però han passat de ser un mas a convertir-se en simples cases de poble, oblidant el seu passat gloriós, com el mas Burg.

Però possiblement el mas Burg amaga el més gran secret a peu de castell. El mas dóna nom a la riera que veu néixer!!!!, la riera de la Burgada, i alhora la riera va donar nom a un veïnat que amb el temps, en aparèixer una ferreria,  canvia de nom, passant d’anomenar-se Veïnat de la Burgada a dir-se Veïnat de la Ferreria. De la Ferreria sí, en singular, quan el topònim ens ha arribat en plural “ de les Ferreries “, però això ja és una altra història.

Desconec el significat de Burg i Burgada, sí que  al diccionari de l’IEC , on  hi trobem l’entrada de burgada, diu que  la seva possible arrel és “burg” i  significa   “barri a l’exterior d’una vila emmurallada, o una vila afranquida”. I curiosament el grup de cases que coneixem com a La Ciutadella és fruit de la partició del mas Burg. Sembla que el topònim Ciutadella i el significat de burg estarien lligats per una certa similitud.

Però evidentment us haig de justificar com he arribat a aquesta conclusió , que les cases de la Ciutadella, quatre cases entre mitgeres que tenim ben documentades a diferents padrons i que al registre del d’edificis del 1923 amb les seves afrontacions ens les defineix com a quatre cases consecutives, fossin  el mas Burg.

El mas Burg està documentat ja de molt enrere, en sabem moltes coses però la seva ubicació era cosa incerta, costa situar en el plànol moltes d’aquestes masies. Això fins que vaig trobar un document notarial on el seu propietari el Jaume Tapiola prevere de Santa Maria d’Arenys escriptura la seva partició en dos habitatges l’any 1682 (1).

A partir d’aquí en diferents capbreus queden documentades  aquestes cases, on  es delata la seva procedència, com  la casa de Salvador Valls  Roses Alsina, que al 1790 (2) és capbrevada com  a “ casa de pertinences i separada del mas Burg, de la part de ponent dels casals del mas Burg”. L’expressió “dels casals del mas”  ja és una expressió coneguda repetida en d’altres casos similars i  on sempre fa referència a un grup de cases sorgides a partir de la divisió d’un gran mas, com el cas del mas Reig de Sant Genís on segueix un patró igual. 

Aquesta casa del Salvador Valls limita a l’est amb la casa de Pere Vila,  que havia estat del Pere Planet, segons el capbreu de 1790, on diu que també és “separada del mas Burg de la part d’occident dels casals del mas Burg”.  I al capbreu del 1759 trobem la casa dels Planet, i aquí torna a afirmar el seu origen.

Al 1783 tornem a trobar una altra casa que limita amb les anteriors i on també diu que forma part dels casal del mas Burg i és propietat del Francesc Abert.

Com a curiositat totes tres cases paguen el mateix cens anual, 18 sous el dia de Nadal al senyor del Terme del castell de Palafolls.

I si anem resseguint aquestes cases en el temps, arribem a identificar-les com aquelles quatre cases que al registre del 1923 formen el petit nucli de la Ciutadella, que en aquell moment eren propietat del Jaume Valls Murgadella, descendent del Salvador Valls Roses i habitant a la mateixa casa i coneguda en aquell moment com a can Roses; del Salvador Alsina a la casa anomenada can Bigorra; i del Josep Pou propietari de dues, una anomenada can Borra i l’altra que vendrà al Salvi Morell i que serà coneguda com a can Morell. Aquesta última casa fàcil d’identificar per la seva finestra gòtica lobulada, possiblament  un dels principals finestrals de l’antic mas Burg, origen toponímic de la riera i origen  de la Ciutadella, el secret més ben guardat  a peu del castell.

Finestral de can Morell a la Ciutadella.

Xevi Salicrú

1.Arxiu Històric Fidel Fita.  Notarial Palafolls. Llibre 159. 1682. Partició del mas Burh. F.60.

2.Arxiu Municipal Sils. Fons Cardona-Medinaceli. Llibre 27. Capbreu 1790. F.283.

   Ídem. Llibre 20. Capbreu 1768-1786. F 191.

Beuratges que fan les carns soltes

Crec que ja hauria d’anar filtrant la ratafia d’enguany, els últims anys ho he fet al final de l’hivern, però  em sembla que em queda massa forta, massa temps en maceració. Ara que els que la tasten sembla que forta i tot agrada, allà on porto una ampolla.... Déu sap que la torno buida cap a casa.

A Sant Genís hi havia poca tradició de fer ratafia, en tenim poques referències. Tenim la recepta d’en Xicu de can Gibert, escrita per la seva filla la Marina,  o almenys una de la que havia fet algun any. Això no vol pas dir que no se’n fes més, moltes tradicions han quedat a  l’oblit i si no es reflecteixen en algun document  es podria pensar que no han existit, doncs no, en devien de fer algú més possiblement.

I quan la devien filtrar? Potser abans de Nadal, així tenien un bon beuratge per escalfar l’ànima a les vetllades d’hivern, o espessir  o aclarir el cap, depenent de la dosi presa. 

I si la tenien per Nadal la tenien també per carnestoltes, i aquestes festes, abans de la quaresma també es devia beure, pel fred i per embogir abans de la quarantena de penediment.

Els que sembla que embogien eren els contrapassaires santgenissencs que anaven a enterrar la sardina  a Vallplana. Hi havia molta gresca sembla, i possiblement  un dels beuratges que ajudaven a fer més lluïda la festa era  la ratafia. Tan lluïda que aquesta colla de santgenissencs, mascles tots, ballaven el contrapàs a pèl. Sí sí a pèl, i per ballar a pèl per carnestoltes cal tenir l’estomac ben calent, les cames ben desinhibides i el cap un xic enterbolit.

D’això cal dir que referències escrites no n’hi ha pas , només en queda o quedava alguna traça oral. Dues persones ho van afirmar, la primera  ho deia per el que havia sentit del seu avi,  fill de  Vallplana, no el vàrem poder entrevistar, feia temps que  era mor. La segona m’hi vaig adreçar, a veure que en sabia, també hi havia nascut i   viscut fins que es va casar, i el seu relat tampoc era de primera mà, explicava el que havia sentit a casa.  El dia que m’ho va relatar sembla que  la vaig agafar amb el pas canviat i quan hi vaig voler tornar a buscar més informació, m’ho va negar tot !!! 

Una estranya censura hi planava. Censura semblant com la que em va portar a preguntar que hi feien aquells homes santgenissencs a Vallplana el dimecres de cendra.

La primera informació o desinformació la vaig tenir, aquesta sí de primera mà, del meu besavi, en Pepet Reig. Ell era nascut a les acaballes del segle XIX, com molts d’aquella colla, tots estaven a cavall del XIX i el XX, alguns eren fadrins, altres eren casats com en Pepet.

Els fets que hi intento relatar  varen passar als anys vint. Quan preguntava a l’avi que hi feien a Vallplana, saltava la seva filla, la meva àvia i el feia callar. Ella deia que la seva mare havia agafat molts disgustos per aquella diada, i sembla que cada vegada que s’acostava la data ja hi havia sarau. L’avi deia que hi anaven a enterrar la sardina,  feien un mica de gresca i ballaven el contrapàs, però no anava més enllà. La censura també hi planejava. Potser ja era cosa de llavors la censura, als anys vint en Primo de Rivera no era pas allò que en diéssim cap d’un règim progressista,  I l’ordre que va venir després del 39 havia de fer amagar en el fons dels records tots aquells carnestoltes, fins arribar a esborrar-los pràcticament.

Contrapassaires santgenisencs disfressats un  diumenge de carnestoltes a l'església de Tordera, Acompanyats dels germans Perissons, sonadors de Santa Susanna. 

Mai potser aclariré que hi feien exactament aquells homes santgenissencs a can Nofre de   Vallplana, on en aquella època hi havia una mica de taberna, punt de trobada d’aquell veïnat.

Els que ballem encara el contrapàs  a Sant Genís, crec que no descansarem tranquils fins poder contrapassar  per carnestoltes a peu de can Nofre, el dimecres de cendra i ja sabeu que hi ha qui diu que per carnestoltes les carns soltes.....

Xevi Salicrú.