Conte de Nadal

Demà serà un d’aquells dies esperats, faré festa,  i podré anar tot el matí a l’arxiu comarcal, oloraré  vells papers, llibres de la notaria de la Vilanova de Palafolls a inicis del segle XVIII. Me’n vaig  cap al llit, i com sempre,  i a modus de ritus diari,  poso el bernat de la porta de l’escala de dalt. Més d’un cop, quan ja sóc al llit, m’he tornat a aixecar per no haver-lo posat. Algú en diria,  manies! jo en dic costums. Per agafar el son,  agafo  l’inventari per repassar els volums que demanaré a l’arxiver....

Com cada vigília de Nadal anàvem amb l’avi a buscar molsa per fer el pessebre, sempre cap al sot de Can Vidal, era  a bagueny i la molsa, si havia plogut, se ni feia molta. Sempre seguíem la mateixa ruta, agafant  el camí fondo de casa, la feixa  de la riera, la carretera d’en Gibert, el quadró, resseguíem la paret de la “fundició”   i cap a Can Vidal.

En passar per davant de Can Vidal, l’avi em va dir:

- Mira noi! Ara fa molts anys, en una diada com avui,  hi va haver un robatori  aquí, a Can Vidal, i el que van robar era de casa!.

Vaig obrir els ulls com taronges i em preguntava com podia haver-hi coses de casa a allà, si allò no  havia estat mai de Can Reig? I quines coses ens van robar? Or? Diners? El vaig atabalar de preguntes.

I em va explicar la història des del principi.

Per la vigília de Nadal de l’any 1711 en Francesc Reig, un avantpassat nostre, i que en aquell moment era el batlle del Terme del Castell de Palafolls, tenia amagat  a Can Vidal un sac de faves, una coixinera de tela guarnida d’escot, faldilles d’estamenya vermella guarnida de puntes blanques i voltades de beta groga, un davantal de mitja seda negra, un capell nou  de tela blanca,  camises, tres d’home i tres de dona, joies, anells d’or, un amb una pedra blanca i perles i l’altre amb set pedres vermelles i sis culleres de plata. Tot això ho havia amagat allà per què el seu propietari, en Mariano Vidal, s’havia absentat a causa dels francesos. Hi havien a Maçanet tropes borbòniques acampades. En Francesc, preocupat per l’arribada de tropes partidàries del Borbó,  va decidir amagar  aquelles coses de valor a Can Vidal.

El tinent Benavente i tres soldats més, que eren agregats  al Regiment de Subies  que formava part de l’exèrcit de l’arxiduc Carles i que en aquell moment estaven allotjats a Pineda, van anar a passar tres dies autoconvidats a Can Valldejuli de la Torre.

 -Autoconvidats avi? li vaig preguntar.

En aquella època les tropes mobilitzades s’allotjaven per les cases del territori, i alguns pagant diners se’n podien lliurar o si tenien algun càrrec rellevant hi estaven dispensats. En Francesc Valldejuli, propietari del Mas Valldejuli,  jurat de la Universitat de Sant Genís i amic d’en Reig, els va donar cada dia pa, vi, carn i grana pels cavalls. La vigília de Nadal en Benavente i els soldats  van aparèixer amb un sac de faves i una coixinera plena de coses que ell no va poder veure, van sopar i a l’endemà , van marxar a primera hora.

Al cap de uns dies  en Francesc Reig es va adonar que  havia desaparegut tot el que havia amagat a Can Vidal. Can Vidal era una casa molt propera a Can Valldejuli de la Torre, i fins i tot fa molt de temps havia format part tot de la mateixa finca i era coneguda com a Can Valldejuli de Dalt, però es va segregar quan  va formar part del dot d’una filla que es va casar amb un Vidal.

Ho va comentar al seu bon amic, en Francesc Valldejuli, que al viure-hi tan a prop  podia haver vist alguna cosa. Ell li digué el que havia passat a casa seva aquells dies, i de seguida van lligar caps.

-Pots estar segur que això que t’han fumut, t’ho ha robat el Coronel Benavente! Li digué en Valldejuli.

Sabien que el dia anterior havia arribat a Pineda el Comte de Galves, General del Regiment de Cavalleria de Subies i decidiren anar-hi .

L’endemà eren a Pineda, juntament amb en Francesc Estiu, l’altre jurat de Sant Genís. Com a autoritats locals varen ser rebuts de seguida pel General. Va  fer cridar al Coronel Royo i aquest al tinent Benavent, i  vist que havia estat enxampat va confessar els fets ràpidament al seu cap. El tinent de seguida s’avingué a pagar-ho tot.

- Avi, com ho saps tot això? Li vaig preguntar.

- Poder que ens posem a buscar molsa que se’ns farà tard,  però si vols t’explicaré com ho sé això......

Riiiiiiiing! Dos quarts de vuit. He somiat, em sembla amb l’avi, no se pas que m’explicava, bé, és hora d’aixecar-se, esmorzar i fer  via cap a l’arxiu.

 Els personatges, fets de l’època de la guerra de successió i el robatori  són  reals i estan documentats a l’Arxiu Històric Comarcal Fidel Fita d’Arenys de Mar. Notarial. Manuscrits núm. 174, 4-1-1712.

 

                 Signatura d'en Francesc Reig

El document, que ens explica aquests fets, és una declaració feta a la   notaria de la Vilanova de Palafolls  per en Francesc Reig, batlle del terme i castell de Palafolls entre el 1711 i 1713.

Segons l’acta, els fets van passar el dia de Nadal de l’any 1712, però segons la nostra cronologia actual  som al Nadal del 1711. Durant aquella època es comptava per anys de la Nativitat,  el que volia  dir que el primer dia de l’any era el 25 de desembre i  no el primer de gener com ara. Així el dia anterior,el vint-i-quatre,  havia estat l’últim dia de l’any i el vint-i-cinc  primer dia de l’any 1712.

És reconeguda en els documents quan  apareix  la fórmula “Anno a Nativitate Domini” ( any de la Nativitat del senyor) Aquest sistema fou implantat a Catalunya i a tota la Corona d’Aragó  el setze de desembre de 1350 per una ordenança del rei   Pere el Cerimoniós, dictada a Perpinyà, i perdurà fins al primer quart del segle XVIII.

Xevi Salicrú

Any de pesta, 1652.

Demà,  primer de desembre, farà  363 anys  de l’acord, que va arribar la universitat i  parròquia de Sant Genís de Palafolls, de fer  Vot Solemne a Sant Fabià i Sant Sebastià, amb l’objectiu que els sants els protegissin  de la pesta bubònica  que assolava el terme del castell de Palafolls i tota Catalunya. Moment on hi  va confluir amb els altres dos  grans flagells de la humanitat, la guerra i la fam. De la llarga guerra que va patir el Principat,  iniciada l’any 1635, primer contra els francesos, després contra les tropes castellanes, quan l’any 1641 es posa sota sobirania francesa,  i finalment altre cop contra França, en va venir la fam i l’any 1650 en un terreny  amb una població malmesa hi arriba la pesta.

 Part de l'acta notarial.

La universitat de Sant Genís, profundament religiosa com tota la societat del moment, demana protecció als Sants perquè els deslliuri de la pestilència, a Malgrat ja havien fet el mateix feia un any a Sant Roc.

I tot això ho sabem gràcies al document de l’acta de l’acord, conservat a  l’Arxiu Històric Fidel Fita d’Arenys, secció notarial de Palafolls, volum 144.

“....fem vot solemne perpètuo de fer festa manada quiscum any, perpètuament, lo die de dits gloriosos sants màrtirs Sant Fabià y Sant Sebastià, que és a vint de janer y dejunar la vigília.....”

I el vot el realitza el Consell General de la Universitat, és a dir tos els caps de casa:

“Convocada i congragada la universitat y singulars personas de la parochia de Sant Genís de Palafolls, al so de campana com és acostumat, en lo sementiri de la iglésia parochal de Sant Genís......”

 “....som estats presents nosaltres Pere Comas, Jaume rabassa y Miquel Vives, lo present any y corrent administradors de la Universitat de dita paròchia; Francesch Borrell, Jaume Valls, Joseph Riera, Joan Valls, Pau Mitjà, Joan Besach, Jacinto Forell, Gaspar Viader, Bernat Puigvert, Pere Alzina, Rafel Mitjà, Joan Valldejuli, Pere Thió, Francesch Forn, Joan Fexas, Steve Sèndich, Joan Martí, Josep Puig, Steve Rabassa, Narcís Stolt, Josep Arquer, Josep Puigvert, Miquel Businyach, Pere Iglésias, Antonio Ropia, Jaume Pardrer, Francesch Gelabert, Miquel Camps, Antoni Rovira, Antoni Crosas, Pere Vidal, Hierònim Balla y Jacinto Ribas, los quals, tots junts e sobre nomnats tot lo Consell General de dita Universitat haguda raó dels absents..."

El text ja ens deixa entreveure que n’hi falten alguns, no en sabem el motiu però sembla justificada “haguda raó”. Per altres actes de reunions del Consell General molt pròximes a la data  d’aquesta hi trobem a faltar alguns caps de casa. El motiu de la seva absència no el sabem, però ben bé podia ser per la por a contagiar-se o fins i tot que algun ja fos mort, a l’estiu ja hi havia hagut casos de pesta a la parròquia. Aquí certament trobo a faltar el llibre de defuncions de la parròquia, que hauria servit de gran ajuda per copsar clarament l’abast de la pesta a la universitat.

També hi assisteixen tres persones més, el notari, Joan Desclapers, i dos testimonis imprescindibles en qualsevol acte notarial, en Joan Padrosa, veí de Calella i Sebastià Vall, veí de Pineda, tots dos bracers, és a dir jornalers.

El  seu desconeixement mèdic de la  pesta i la seva gran religiositat els porta a sentir-se responsables d’ella:

“...pecats y ofensas que cada dia cometem contra Déu Nostre Senyor, la Justícia Divina té la spasa desmbanada contra nosaltres y aquest poble per a castigar tants grans y atrossos delictes que contra Sa Divina Magestat havem comesos y cometem, ab tan rigor y càstich per nosaltres ben merescut com és la pestilència....” 

I demanen fer un acte de sacrifici com David que fou lliurat de la cruel pestilència que Déu li havia enviat. I el seu sacrifici és:

“....celebrar un solemne offici de la festivitat de dits gloriosos sancts, del modo  y manera que.s celebran los officis en dita iglésia en las festas principals.... y fer una solemne professó a honor de dits gloriosos sancts per los llochs ahont se acostuman a fer altres professons...”

Tal com diu el document es comprometen a fer festa el dia del sants i és encara  que la parròquia cada any segueix renovant el vot acordat aquell dia, amb algun canvi;   amb el pas dels temps s’ha anat oblidant a Sant Fabià i només es venera Sant Sebastià, i la processó també resta ben oblidada. 

L’any 1671 sembla que els parroquians s’havien relaxat en la celebració de la missa, i hi ha un manament del bisbat que obliga a tothom a anar-hi abans d’anar a treballar el dia de Sant Sebastià, i l’any 1681 renoven el vot insistint que es farà perpètuament.

Actualment, d’uns 10 anys cap aquí , se li ha donat a l’ofici un caire més solemne, on hi assisteixen  alcalde i regidors, amb la banda i vares que els identifiquen com a representants municipals.  Hem de pensar que ara  la festa ha quedat reduïda a Sant Genís, coneguda popularment com a  Festa Petita de Sant Genís, però en aquell acord hi van assistir els representants i tots els caps de casa de la Universitat de Sant Genís, el que ara seria l’Ajuntament i poble de Palafolls, salvant les distàncies temporals.  Mentre  el municipi de Palafolls no va tenir només que una parròquia, Sant Sebastià era festa per a tots els seus habitants, en el moment en que les Ferreries té parròquia l’any 1929, l’església s’acaba de construir l’any 1908, la celebració del Sant protector queda reclosa només al territori que resta dins la parròquia mare. I la presència  de  l’Ajuntament renovant,  en  el seu propi nom i dels ciutadans que representa, el vot de poble retorna al seu lloc  la celebració d’aquesta diada.

La festa ha anat evolucionant amb el temps, el que va ser només un acte litúrgic s’hi ha anat incorporant element no religiosos,bàsicament al llarg del segle XX, com sardanes, ball i espectacles d’entreteniment.

Conservem dos  documents prou interessants, on es deixa constància de la celebració de la festa de Sant Sebastià a l'any   cinquanta-i set  i com sustentar-la econòmicament. En el primer document ens diu l'rganització  s'una comissió on hi ha tres representants dels caps de família, dos representants dels pabordes (representarien la part religiosa de la festa) cinc representats de la joventut i un representant de l’Ajuntament, en aquest cas era el secretari. En el segon document hi tenim un llistat de les aportacions que es feien, del total recaptat 6.252 pecetes el consistori n’aportava 950, la resta era suportada pels veïns de Sant Genís, amb una quota per casa, segons el nivell econòmic de la casa es pagava més o menys, tenim un grup de tres que pagaven 360, una altre que pagava 270, una de 200, quatre de 180, dotze de 135, tres de 90, dues de 63, dotze de 45, dues de 36 i dues de 21,60.

 

Document de les quotes.

 

Actes de l'any 2009.

La tradició oral ens ha deixat una frase,  recordo que la meva àvia deia que l’havia sentit sempre a casa, en especial a la seva àvia:

“Sant Sebastià gloriós lliura’ns de pestes mals i dolors”

Xevi Salicrú