Camí esglesier, camí d’anar
a missa, camí que porta a missa, camí de
morts....molts camins els trobem anomenats
així a la documentació antiga. Son aquells
que enllaçaven veïnats i masies amb la seva església, els camins que
duien directament al temple i cementiri de referència, que solia ser la seu
parroquial d’aquella zona. Tenien un
rang superior respecte d’altres camins,
almenys així era establert tradicionalment. Encara havia sentit dir als avis que el camí per on passaven els morts d’una
casa o veïnat no es podien tancar o alterar mai, els temps no els ha donat
la raó......
Alguns d’aquells camins han desaparegut,
d’altres han estat substituïts per nous
vials, i pocs, comptats, encara es conserven.
A l’antiga cellera (1) de Sant Genís en tenim quatre que hi menaven,
un amb el traçat variat, dos desapareguts i un quart encara conservat per la constant
tossuderia dels seus propietaris.
 |
| Plànol parcel·lari 1856. 1. Camí Esglesier de les Ferreries. 2. Camí Esglesier de Casanons. 3. Camí Esglesier de can Borrell 4. Corriol de can Gibert |
El primer era el que comunica
encara el veïnat de les Ferreries amb l’església de Sant Genís, el Camí Esglesier
de les Ferreries. Surt de darrera l’Ajuntament, passant per Mas Prats cap al
cementiri i continua paral·lel a la
riera fins a l’entrada de Sant Genís. Abans de construir la carretera d’accés
de Sant Genís, la coneguda carretera dels til·lers, deixava la riera i s’atansava
fins al peu de la muntanya anant fins can Valldejuli, on allà travessava el pla i enfilava fins l’església. Aquest
tram que anava resseguint la muntanya
encara seriem a temps de recuperar-lo, i convertir-lo en un vial per fer a peu
com a alternativa a la carretera dels til·lers, que tot i tenir un nom ben
bucòlic és una temeritat passar-hi caminant.
Els segon, aquest desaparegut, era el camí que sortia per darrera l’església
i anava cap a Sant Pere de Vivelles i d’allà cap al veïnat de Casanons darrera
el castell, anomenat Camí Esglesier de Casanons. D’aquest
camí se n’han perdut molts trams. Just sortint de l’església, al cap de dos-cents
metres, ja no té continuïtat passada la riera. El tram que s,ha perdut, era anomenat el Camí de la Carena, passava
vora els límits de ca l’Alsina i ca l’Estiu
i per darrera Can Daniel anant a sortir
davant de can Grinyola. La insistència en obstaculitzar els seu pas
per alguns propietaris ha aconseguit pràcticament
esborrar-lo de l’imaginari col·lectiu. Ara aquest recorregut s’ha de fer per la
carretera de can Daniel. A can Grinyola podem continuar pel vell camí esglesier fins Sant Pere on la carretera i autopista ha esborrat l, últim tram.
El tercer, també desaparegut, era el Camí de can Borrell, exclusiu per l’ús de la masia. Sortint de la
casa baixava fins a la punta de la propietat a tocar la riera i finca de can
Gibert. Allà saltava a la riera (2), i hi
seguia per dins la llera, passant per darrera els cossos del carrer Nou, fins arribar a tocar la finca de can Reig on
pujava per la partió entre can Reig i
cal Tossut, tram que s’anomenava el Camí Fondo, fins a tocar la casa de
Can Reig passant-hi per darrera, a tocar la plaça, i ja a pocs metres de l’església.
Aquest tram, l’ anomenat Camí Fondo, rebia el nom per
estar entre dos marges, el de cal Tossut de tres metres i el de can Reig d’un
metre. El marge gros havia estat la partió de l’antic Mas Antuny, el pas per
allà no era casual doncs. Un cop a la riera de temps immemorial can Borrell van buscar el punt menys conflictiu per accedir a
l’església sense travessar altres finques, tots els cossos del carrer Nou,
establerts majoritàriament al segle XVIII, havien format part de la quintana del mas
Antuny, i el marge era el límit d’aquesta finca.
Per aquest camí només tenien pas
franc els de can Borrell, alguns veïns del carrer Nou que volien accedir als seus horts per la riera havien de demanar
permís a can Reig per baixar pel Camí Fondo. Aquest camí va quedar inaccessible
al reformar-se la plaça al 1970, després d’ensorrar-se el mur per uns aiguats i
refer-se a tocar can Reig.
I el quart, el més curt però el
més ben conservat. Aquest comunica la finca de can Gibert amb l’església, el Corriol de can Gibert. Propietat de can Gibert és com un cordó umbilical que surt de l’extensa finca. Els
seus propietaris en fan el manteniment i en tenen cura del seu bon ús públic.
Sortint de la finca travessa la riera i puja entre les finques can Reig i can Dalmau,
tomba a la dreta deixant can Reig i resseguint el marge esquerra de l’actual plaça, l’antiga casa
del Benefici de la Pietat. Arriba al carrer davant l’església, entre la plaça i can Freixas. És un corriol
ben consolidat, tot i que tenia l’amplada de carro ara només permet el pas a
peu o amb bici. El pas constant de gent
i especialment el manteniment dels seus propietaris no el fan perillar.
Xevi Salicrú.
1.Terreny sagrat, posat sota la
protecció i immunitat eclesiàstica, que envoltava les esglésies consagrades. Comprenia
l’església, el cementiri i l’espai inclòs dintre les trenta passes que el bisbe
concedia a l’església el dia de la seva consagració. Sembla que s’originà en el
dret d’immunitat dels antics temples romans. A causa de la seva immunitat
eclesiàstica i de l’excomunió contra els qui l’envaïen o profanaven hom
construí dintre aquest espai molts sagrers o cellers, petits
graners, propietat dels masos, on guardaven llurs collites per guardar-les del
pillatge. Sovint aquests sagrers es convertiren en hospicis, on passaren a
residir els fills cabalers dels masos i homes d’ofici; així s’originaren la majoria
dels pobles de la Catalunya vella. Es parla de les sagreres des del s. X; als
s. XI i XII foren posades sovint sota “la pau i treva de Déu”. Pel fet d’ésser
totes de domini eclesiàstic, eren com una illa de la jurisdicció eclesiàstica
dintre els termes feudals i senyorials, i fou aquesta la causa de llur èxit de
poblament i també ocasió de pillatges i tibantors amb els senyors feudals. És
una institució molt característica de la Catalunya Vella i per això llur nom és
viu encara en moltes localitats (Barcelona, Torelló, Sant Feliu de Codines,
Martorelles, Manlleu, etc. ) i designa el nucli primitiu situat entorn de les
esglésies. A la Selva, la Garrotxa i el Gironès els sagrers eren dits
correntment cellers, i la sagrera passà a dir-se cellera; d’aquí
vénen els noms de la Cellera de Ter, la Cellera d’Amont (Serinyà) i la Cellera
(Mieres).Extret de: Enciclopedia.cat.
2. Era una cosa
molt comuna que molts camins tinguessin
trams dins de rieres aprofitant el seu curs.
