Guàrdia Civil versus Mossos d'Esquadra

Tornant als  fets d’octubre que explicava a la passada entrada d’aquest bloc, he  recordat  una història, recollida oralment, sobre la situació que es vivia al país abans d’aquells fets, que van acabar amb les institucions pròpies de Catalunya, quan tan sols feia tres anys de la seva reinstauració.

El relat  deixa entreveure aquella  divisió en que es trobava  immersa la societat d’aquell moment, la de  Sant Genís, la de tot Palafolls i el país sencer.

Durant aquells anys de  República,  la gent del poble estava dividida en dos bàndols, el que en deien la  gent de llavors , els del  partit de baix i els del  partit de dalt. El nom provenia del lloc on tenien ubicada la casa, una ubicació que amagava un estatus social.  Els del partit de baix vivien a la part baixa del poble, a l’entorn de l’església i al inici del carrer Nou, i els del partit de dalt,  els que ocupaven, pràcticament, la majoria de cases de mig carrer Nou cap a dalt.

La divisió era tal que fins i tot cada bàndol  feia el seu envelat per la Festa Major!!! I pobre del que ell o algun membre de la seva família intentés entrar a l’envelat que no li pertocava. Si que hi havia la canalla que tenia  vènia papal, com el cas de la meva àvia, que deia que entrava a tots dos, ella vivia en  una  casa familiar de tradició dretana, per tant formava part  del partit  de baix i el seu envelat era aquest,  però el seu avi matern era un dels líders del partit de dalt, per tant entrava a l’envelat de  dalt, sempre que hi fos present l’avi.

Els de baix eren  propietaris de la majoria de terra, les  cases i masies de més tradició, pagesos que cultivaven la seva terra, ells sols o amb l’ajuda de  jornalers.  Eren votants de la Lliga i del Partit Tradicionalista, tenien els seus capitostos, principalment eren en Francisco Gibert Pernal i en Ramón Clapés Regàs, regidors a l’Ajuntament en diverses ocasions, abans i després de la guerra.

Els de dalt, eren majoritàriament petits propietaris i jornalers, cases amb menys tradició, però amb una gran excepció, el seu capitost   era un dels grans propietaris de Sant Genís, el Joan Alsina Rabassa, regidor d’Esquerra Republicana a la República i regidor també durant el franquisme. Va exercir un equilibri espectacular, a aquest personatge  li vaig dedicar una entrada en aquest bloc, el 15 de gener de 2016, titulada “En Cabreta, malabarista polític”.

Enmig d’aquella tensió va ocórrer un episodi, que la meva àvia recordava perfectament, tot i que no en sabia la data exacta, però si que tenia clar que va ser durant la República en un  dia de  Festa Major a Sant Genís. Per tant ens queda limitada als possibles 25 d’agost dels anys 31,32,33 i 34 (descarto el 35, la Generalitat havia estat suspesa i el país es trobava en estat d’excepció després del fets d’octubre del 34, i el 36 ja havia esclatat la Guerra). D’aquest quatre anys possibles, per la gravetat dels fets, ben bé podrien haver passat l’agost del 34, preludi de la tardor.

I els fet relatats per la Teresa Sala Martí, que en aquell moment, si agafem el 34 com  a any en qüestió, tenia 13 anys, diuen que  una cobla estava tocant un dia de Festa Major, a la plaça de Sant Genís, amb la presència de tot el poble i de diverses autoritats, entre elles l’anomenat popularment alcalde de Sant Genís, el Joan Alsina Rabassa, alies en Cabreta, que de fet, oficialment era el tinent alcalde de Palafolls.

Hi havia un acord, crec que mai escrit, ja del segle XIX, que  quan l’alcalde escollit era de les Ferreries, el tinent alcalde era de Sant Genís i si l’alcalde elegit era de Sant Genís, el tinent alcalde era de les Ferreries, un equilibri ben pactat.

Entre les autoritats que acompanyaven l’alcalde hi havia també dos Mossos d’Esquadra. A mitja audició de sardanes es va personar  el Francisco Gibert, acompanyat d’una  parella de la Guàrdia Civil,  es van posicionar a les escales que hi havia en la façana nord de la casa coneguda com a can Reig, que donava a la plaça. Va manar fer parar de tocar a la cobla. De seguit, en Cabreta, amb la vara en mà, manà tornar a fer tocar als músics. Aquells homes, mig espantats, tornen a fer sonar els seus instruments Tot seguit  la Guàrdia Civil carrega armes, apuntant als músics, i el regidor de la Lliga, tornà manar a fer callar els instruments. Els Mossos dirigits per en Cabreta repeteixen l’escena, armes carregades manant tornar a fer sonar  la cobla.

Com va acabar la ballada no ho explicava la meva àvia, només assegurava que deia que no es va tirar  pas cap tret, ella ja  no en va ser testimoni ocular del desenllaç, dones i canalla van marxar cap a dins les cases, un cop es van alçar les armes enlaire.

Segurament la  festa ja devia quedar ben aigualida....però sí que els fets ens deixen entreveure el que s’estava gestant en aquella societat molt polaritzada, que van acabar amb la intervenció de les nostres institucions, el preludi del que vindria per llarg temps aquell hivern del 39.

Ara pretenen tornar-nos a  aquell hivern del 39...només la nostra fermesa, el nostre compromís i la nostra  perseverança, impedirà que ens treguin la nostra llibertat. 

Xevi Salicrú.