Un tresor, la fotografia del contrapàs.

Un dels tresors més valuosos que conservem a casa són les fotografies heretades de la família. Durant anys i panys han reposat dins de dues caixes metàl·liques grosses de galetes, i moltes d’aquestes imatges superen ja, de llarg, el centenar d’anys d’antiguitat. 

Malauradament, d’algunes d’elles n’hem perdut la memòria dels qui hi apareixen retratats, i probablement no sabrem mai més qui són. Les persones que haurien pogut reconèixer aquells rostres, moltes nascudes al segle XIX o a principis del XX, ja no hi són.

Sortosament, una part important de les fotografies més antigues, la meva àvia1 ens les va anar identificant durant els seus últims anys. Jo, pacientment, anotava en un paper qui eren els seus protagonistes a mesura que me’ls anava desvetllant. Més enllà d’aquesta tasca, recordo amb enyorança aquelles tardes de petits asseguts vora el foc, mirant i remirant  fotografies que ens feien viatjar al món d’una gent que no era el nostre. 

Entre totes aquestes imatges, n’hi ha una a la que avui dediquem l’article. Es tracta d’una fotografia muntada sobre cartó de 8 cm x 13 cm, feta amb una càmera plegable de manxa als anys vint del segle passat, i de la que sabem que n’hi ha una altra còpia que conserva una família de Malgrat, però amb la curiositat que en aquesta la imatge és desplaçada més cap a la dreta, tot i ser còpies de la mateixa placa de vidre. 

És una imatge que sempre ens havia despertat curiositat, perquè els qui hi apareixien, entre ells el meu besavi, anaven vestits de manera estrafolària. La meva àvia ens va descriure la majoria de protagonistes, tots homes de  Sant Genís, excepte dos de Santa Susanna que duien instruments, i situava la fotografia davant d’una casa del veïnat de Vallplana, immortalitzats just abans o després de ballar el contrapàs, explicava. Les estranyes vestimentes eren disfresses de Carnestoltes, època en què es ballava la dansa. La ubicació, però, no l’encertava. A la fotografia hi sortia el seu pare, i ella sempre havia sentit a dir que per Carnestoltes el contrapàs s’havia ballat a la plaça de Sant Genís i el Dimecres de Cendra, durant l’enterrament de la sardina els homes sols el ballaven a Vallplana. Segura que aquella imatge no era a Sant Genís, suposava que, per tant, era Vallplana i afegia que era davant de can Nofre, una casa enderrocada als anys quaranta.

Santgenissencs davant l'església de Tordera. Dècada de 1920. 
Autor. J. Alonso.
Fons: Xevi Salicrú.

Posteriorment, després d’una mica de recerca per situar la fotografia, ja que era evident que aquella construcció que sortia darrere no podia ser de cap manera can Nofre, un mas que sabíem que havia tingut una estructura senzilla, vam poder concloure que es tractava de les escales de l’església de Sant Esteve de Tordera. Un cop localitzat l’espai, també vam poder deduir, per la situació del sol, que havia estat presa al migdia. Quan es congregava gent a Tordera al migdia? Indiscutiblement els diumenges, un dia de mercat, moment en què hi podia haver un fotògraf ambulant que aprofitava el trànsit de gent per fer negoci. I no un diumenge qualsevol, sinó el Diumenge de Carnestoltes.  

Tenim una altra imatge familiar, d’una rebesàvia també de Sant Genís, presa a Malgrat un dia de  mercat; per tant, devia ser força habitual que fotògrafs ambulats resseguissin els mercats i fires a la recerca de clients.    

Al revers de la fotografia hi ha el nom de l'autor: Fotografia Alonso. Salón de San Juan, Barcelona, un estudi situat al Passeig Sant Joan 133 amb cantonada amb Trafalgar 63. Aquesta era la seu central del fotògraf José Alonso, que tenia altres delegacions a la ciutat. Posteriorment a la nostra fotografia va crear la marca Alograff. Fotografias del Triunfo. A banda de tots aquests estudis, també donava servei a comarques amb algun fotògraf ambulant. L’activitat d’Alonso es dugué a terme durant el període 1900-1940 2.

Estudi Alonso, Ronda de Sant Pau (1910).
Autor. Josep Craner. Fons: L'Abans Poblenou3

Els tres ingredients de la imatge: balladors santgenissencs, músics de Santa Susanna i localització a Tordera ens posa en context el contrapàs, conegut pel Contrapàs de Sant Genís de Palafolls, no perquè fos exclusiu d’aquest poble, sinó perquè fou l’últim lloc on es ballà i on els folkloristes el descobriren. Era una dansa comuna al territori que anomenem ara Baixa Tordera, format pel triangle de  Fogars de la Selva, Pineda i Tossa. Per tant, no ha de sorpredre que la imatge fos presa a Tordera, amb homes de Sant Genís i dos músics de Santa Susanna, els germans Perissó. 

Ens preguntem, ja que les fonts orals mai ens ho havien indicat, si aquesta visita a Tordera fou ocasional o hi havia el costum d’anar-hi cada any, i també si s’hi afegia gent a la ballada més enllà dels santgenissencs. Els folkloristes dels anys vint ens han dit que l’últim reducte del contrapàs fou Sant Genís, i que altres poblacions de l’entorn s’havia deixat de ballar una cinquantena d’anys abans. Aquesta dada podria fer suposar que la ballada a Tordera fou ocasional. 

Pel que fa a la indumentària, van vestits de manera estrafolària: a manera de disfressa: alguns porten barrets d’estiu o atrotinats, bates o abrics desmanegats, i fins i tot un (el besavi) duu un forc d’alls penjat al coll. Els germans Perissó de Santa Susanna eren els  músics, un porta un flabiol amb timbal i l’altre una coixinera4. A darrere dels homes que centren la fotografia n’hi apareixen d’altres que la meva àvia no va identificar, però que, amb les eines que tenim ara per escanejar i ampliar potser hauria pogut reconèixer algú més. I al voltant del grup s'hi veu canalla que tampoc va ser identificada, entenem que s'hi van afegir per la curiositat de sortir a la fotografia, un fet molt habitual en les imatges d'aquella època.

1.Nicolau Salichs Vilar, de can Ferrerhosta.

2. Serildo, de can Plantera.

3. Desconegut.

4. Genís Mateu Cuello (a) Guinyols, de can Grinyola.

5. Anton Mollfulleda Framis, de can Perissó (Sta. Susanna).

6. Pepet Martí Oller, de can Baltassar.

7. Josep Carbó Freixes, de can Peptoni.

8. Pepet Sala Sensat, de can Reig.

9. Josep Mollfulleda Framis, de can Perissó (Sta. Susanna).

10. Desconegut.

11. Desconegut.

12. Segimon Caimel Valls, de can Segimon.

13. Pepet Botijo.

14. Pepet Salichs Bonada, de can Forn.

15. Nicolau Salichs Bonet, de can Ferrerhosta.

16. Desconegut.

a. Coixinera. b. Ninot de Carnestoltes. c. Flabiol i timbal.

Xevi Salicrú. 

 

1. Teresa Sala Martí (1921-2005).

2. Ministerio de Cultura “Mueso Arqueológico Nacional.”Data d’accés: 22 de novembre de 2025, José Alonso

3. “Arquitectura modernista.” Data d’accés: 22 de novembre de 2025, https://www.arquitecturamodernista.cat/obres/es/barcelona/tots/galeria-fotografica-jose-alonso

4. Forma tradicional com s’anomena a la zona la cornamusa. 

El contrapàs, de Sant Genís al Palau de la Música Catalana.

A la Baixa Tordera, un territori situat dins el triangle format per les poblacions de Fogars de la Selva, Lloret i Pineda, s’havia ballat una variant més dels molts contrapassos que històricament es dansaven a les comarques catalanes  nord-orientals i pirinenques (Mas, 1988:15). Aquesta variant és coneguda com a Contrapàs de Sant Genís de Palafolls, no perquè fos exclusiva d’aquest poble, sinó perquè és allí on fou documentada per primer cop pels folkloristes. Les expressions culturals i lingüístiques del nostre entorn no  poden encapsular-se mai dins els límits d’un sol poble, sinó que formen part d’una història compartida. 

Sant Genís fou l’últim reducte on es va ballar, mantenint-se com a repertori de Carnestoltes fins a la Guerra Civil. La seva preservació s’explica per la situació allunyada de les comunicacions i pel seu caràcter eminentment rural. A Pineda, on també s’havia ballat, es va deixar de fer-ho el 1870 (Llorens, 1931: 35).

Abans, però, d’explicar com aquesta dansa popular ballada a peu de plaça acabà convetida en  espectacle escènic, cal contextualitzar-la.

El contrapàs, com a gènere, va estar en constant evolució i es transmetia com una dansa col·lectiva i popular. Arribà un moment en què aquesta continuïtat temporal es va trencar i, si els folkloristes de l’època no l’haguessin recollit i documentat a partir dels darrers balladors, hauria caigut en l’oblit. Transmès als esbarts, es convertí en una dansa d’exhibició en el moment que deixava  de ballar-se a plaça. 

Com moltes manifestacions  de la cultura de la tradició oral no es poden datar. Ara bé, la relació entre la seva estructura musical, l’espai col·lectiu, el ritme i el fraseig melòdic no tenen res a veure amb els balls aportats per la cultura postrenaixentista, barroca, classicisme, romanticisme o altres danses del segle XVII al XIX. Vol dir això que el contrapàs és un gènere medieval o del renaixement? No. Només podem afirmar que els elements que el defineixen formen part del substrat tardomedieval, i que va continuar evolucionant fins al segle XIX (Mas, 2011).

El nostre contrapàs, el de Sant Genís, és definit pels musicòlegs com un contrapàs curt, en contraposició amb els catalogats com a llargs, i ha evolucionat de manera particular a la resta de curts convertint-se en una dansa de gresca associada al Carnestoltes. Els nostres avantpassats no haurien concebut mai un Carnestoltes sense aquesta dansa. 

La dansa s’inicia amb els balladors en rengle, agafats de les mans i formant mitja lluna, amb el capdanser i la cua a cada extrem. Comença amb una introducció de flabiol amb compassos curts seguits d’uns llargs, aquests compassos s’aniran intercalant amb figures; pont simple, pont doble, caragol i voleianta. Un cop acabada la volaianta es balla una sardana curta. Tot i estar definit com a contrapàs curt si el balla molta gent acaba esdevenint un contrapàs molt llarg, ja que per fer i desfer les figures s’hi està molta estona. En el Costumari Català de Joan Amades (1890-1959), obra publicada per primera vegada durant el període 1950-1956, ja ens diu que el contrapàs que es balla a Sant Genís no té res a veure amb el contrapàs pròpiament dit, afegint que per Carnestoltes el ballen un nombre variable i imprecís de balladors sense tenir en compte les parelles, a diferència de com el ballen per la Festa Major on l’executen set parelles (Amades, 2005: 144). La tradició oral, però, no ens ha transmès aquesta versió de Festa Major, més solemne i semblant a la resta de contrapassos, i deduïm potser que s’obviava alguna de les figures, qui sap si la voleianta, la més engrescadora d’elles. 

La seva crisi arriba al segle XIX, quan  apareixen noves formacions musicals que introdueixen nous balls, deixant enrere la cobla de tres quartans, que havia estat per excel·lència la formació tradicional.

La primera folklorista que recollí el nostre contrapàs fou Sara Llorens Carreras (1881-1954) mestra i escriptora, nascuda a l’Argentina i filla d’una família d’emigrants originària de Pineda retornats a Catalunya l'any 1884. Casada amb el polític i escriptor Manel Serra Moret (1884-1963)  s’instal·là a Pineda l’any 1912. Deixebla de l’eminent folklorista Rossend Serra i Pagès (1863-1929) emprengué entre 1902 i 1927 una recerca sobre el folklore de Pineda, en què entrevistà persones procedents de Sant Genís. Juntament amb Rossend, donà a conèixer a l’Esbart Folklore de Catalunya el nostre contrapàs, recollit en el seu estudi. L’esbart l’estrena el dijous dos de febrer de 1928 al Palau de la Música Catalana: era el  primer cop que es representava com espectacle dalt d’un  escenari. Posteriorment, Llorens publicà tota la  recerca duta a terme des de Pineda a l’obra Cançoner de Pineda (1936), on també hi figura el nostre contrapàs.  

Programa del Palau de la Música Catalana, 2-2-1928.

Fons: Esbart Floklore de Catalunya.

 

El gènere del contrapàs no era aliè a l’Esbart Folklore de Catalunya. L’any 1922, el president de l’entitat Timoteu Colominas i el vocal Joan Rigall formen  part d’un comitè per a la restauració d’una antiga dansa anomenada contrapàs, un projecte gestat pel músic Salvador Raurich Ferriol (1869-1945) i liderat per l’Ateneu Empordanès. Per tant, l’esbart, interessat  en el gènere, continuà representant el nostre contrapàs en diverses ocasions. 

L’any 1936 coincidien a Barcelona dos esdeveniments musicals: el XIV Festival de la Societat Internacional per a la Música Contemporània, celebrat del 18 al 25 d’abril, i el III Congrés de la Societat Internacional de Musicologia, que incloïa el Festival de Danses i Ballets Populars al Poble Espanyol el 25 d’abril.

Cartell XIV Festival per la Música Contemporànea i
III Congrés de Musicologia.
Fons: Orfeó Català.

Dos dels grans compositors que assistiren al Festival de la Internacional per la Música Contemporània foren els britànics Benjamin Britten (1913-1976) i Lennox Berkeley (1903-1989).  El 22 d’abril i en el Palau de Música Catalana  Britten va interpretar, amb el Nou Quartet Hongarès, la seva peça Suite per a violí i piano, i l’endemà, el 23 d’abril, l’Orquestra Simfònica de Madrid va interpretar, entre altres peces, la Simfonia de Berkeley, també al Palau.

El dia 25 d’abril els dos compositors acompanyats del també britànic Peter Burra (1909-1937), escriptor i crític literari,  assistiren com espectadors al Festival de Danses i Ballets Populars, on varen quedar captivats per les melodies i danses de la tradició basca i catalana. Les cobles Barcelona i la Principal de la Bisbal  interpretararen,  entre d’altres, La Patum amb seixanta  dansaires vinguts de Berga, i l’Esbart Folklore de Catalunya ballà el Ball del Ram de Sant Cugat, la Bolangera de Solsona i el Contrapàs de Sant Genís de Palafolls.

Programa Festival de Danses i Ballets Populars. Poble Espanyol 1936.
Fons. Orfeò Català.

Un cop retornats a Anglaterra, Britten i Berkeley van compondre conjuntament Mont Juic1  (1937), una obra en quatre moviments dedicada a la memòria del seu amic Peter Burra, mort en un accident d’avió l'abril d’aquell mateix any. Berkeley va desvelar, anys més tard,  que ell havia escrit els dos primers temps i Britten els dos últims. 

I   Andante maestoso,

II  Allegro grazioso, 

III Lament: Andante moderato “Barcelona, july 1936”, i 

IV Allegro moto. 

El tercer, Lament, va ser escrit com a homenatge a Catalunya, pensant amb el país que era immers en plena Guerra Civil quan ells l’escrivien.  L’obra fou estrenada el 8 de gener de 1938 en una emissió de la BBC Ràdio i interpretada en directe per l’Orquestra Simfònica de la mateixa emissora. 

Tornant a  l’Esbart Folklore de Catalunya, l’entitat havia comptat, des del 1915, amb Josep Maria Castells Andilla (1897-1988), primer com a ballador i després com a col·laborador en molts viatges per la geografia catalana fent treball de camp amb el folklorista Joan Rigall Casajuana (1889-1960), comptador2 i vocal de l’entitat. L’any 1923 Castells va ser nomenat mestre auxiliar de l’esbart. Desvinculat posteriorment de l’entitat  l’any 1943, ja com a reconegut folklorista, encapçalava la direcció del Grup Folklòric d’Horta. 

En aquest context, el 24 de novembre de 1950 Castells contacte amb el rector de Sant Genís, Mn. Salvador Coll, amb la voluntat de poder-se entrevistar amb en Nicolau Salichs Vilà, l’avi Calau, per recollir-ne el testimoni sobre el Contrapàs, el Patatuf i l’Espolçada, tres danses que recordava perfectament.  La trobada es va produir el 17 de gener de 1951 i, com a conseqüència, el Grup Folklòric d’Horta interpretà aquestes tres danses al III Aplec de la Verge Miraculosa, a can Gibert. Rigall també participà en la restauració de les danses i assistí a l’aplec. 

Acta celebrció III Aplec de can Gibert. 1951. 
Imatge: Anna Maria Anglada. 

Durant un temps es pensà que Castells havia reconstruït el contrapàs en aquesta visita, però el fet que l’Esbart Folklore de Catalunya ja el tingués en repertori des de 1928 i que Castells n’hagués format part permet concloure que la visita fou motivada especialment per recuperar el Patatuf i l’Espolsada.

El gener de 1974, amb motiu d’un homenatge a l’avi Calau durant la Festa de Sant Sebastià a Sant Genís, es va tornar a interpretar a càrrec de l’Esbart Mar Blava de Malgrat. El  maig de 1981, per commemorar  els trenta anys de la ballada de can Gibert, l’Esbart Joventut de Molins de Rei el va tornar a interpretar (Codina, 2004: 178). 

A la dècada de 1990, els músics especialistes en el contrapàs —Marc Riera, Cesc Sans i Carles Mas— visitaren Sant Genís cercant informació. Encara pogueren entrevistar Marina Gibert i Norbert Salichs, fill de l’avi Calau, que recordaven les ballades de la seva infantesa.

La  tasca d’aquests tres músics va retornar l’any 2007 a Sant Genís, quan l’entitat Vivelles, cultura i entorn de Sant Genís impulsar el retorn  del contrapàs a peu de plaça, defugint de l’escenificació dels esbarts, que sovint oblida l’esperit popular i transforma la dansa.  Durant deu anys es van organitzar tallers i ballades sota la direcció de Carles Mas, músic, ballarí, coreògraf i estudiós del contrapàs. 

Balladors santgenissencs del contrapàs a Tordera amb els dos germans Perissó, músics de Santa Susanna.
 Diumenge de Carnestoltes, dècada de 1920.
Autor desconegut. Fotografia: Xevi Salicrú.  

Taller de contrapàs 2014 amb Carles Mas. 
Fotografia: Xevi Salicrú. 

Després de molts d'anys el contrapàs retornava a la plaça, sortint de la folklorització iniciada aquell dia de la Candelera de 1928 al Palau de la Música Catalana. 

Xevi Salicrú.

                    

     

1. Britten’s op.12 / Berkeley’s op.9

2. Qui revisa, controla i verifica els comptes d’una entitat, un càrrec diferenciat de tresorer. Actualment, aquest càrrec en moltes entitats s’integra al de tresorer.

Bibliografia:

Amades, Joan. Costumari Català. Edicions Salvat: Barcelona 2005. 

Anglada, Anna Maria. “El Contrapàs de Sant Genís de Palafolls.” Vilelles. Recerca i difusió del patrimoni de Palafolls. 1 (2021): 28-39.

Codina, Alfons. El poble de Sant Genís de Palafolls. Apunts històrics s. XVI-XX. Palafolls: Ajuntament de Palafolls, 2004. 

Llorens, Sara. Folklore de la Maresma. El Cançoner de Pineda Vol. 1. Joaquim Horta impressor: Barcelona 1931.  

Mas, Carles, flabiolaire, cornamusaire, ballarí, etnomusicòleg  i mestre de dansa, correu electrònic 1 de desembre de 2011. 

Mas, Carles. Aproximació coreogràfica a la tècnica del contrapàs. Institut del teatre: Barcelona 1988.

Webgrafia:

https://patrimonicultural.diba.cat/element/contrapas-de-sant-genis

https://recullsbibliotequesmaresme.cat/recull-2015-article14/?utm_source=chatgpt.com

https://xarxanet.org/cultural/noticies/xavier-salicru-el-contrapas-es-una-dansa-popular-que-no-es-correspon-al-ball-que?utm_source=chatgpt.com

https://www.animadedansa.com/poblacio/folklore-de-catalunya-esbart/

https://www.barcelonaobertura.com/ca/2024/09/two-britons-put-music-to-montjuic/

https://www.barcelonaclasica.info/es/mont-juic-el-homenaje-de-britten-a-catalunya-2/

https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/benjamin-britten

https://patrimoni.gencat.cat/es/catalunyapaisdarxius/recurso-digital/recurso/document/cartell-del-xiv-festival-de-la-societat-internacional-per-a-la-musica-contemporania-i-el-iii-congres-de-la-societat-internacional-de-musicologia/

https://esbartfolkloricdhorta.wordpress.com/qui-som/

Els Palafolls a la croada d’Al-Mayürqa.

Les pretensions de conquesta del rei Jaume I de Catalunya i Aragó havien mirat sempre cap al sud, però després del fracàs del setge de Peníscola l’any 1225, la primera  gran expedició amb èxit que dugué a terme fou cap a Mallorca. Les Balears, en aquell moment, eren governades per diferents valís nomenats pel Califat Almohade des de Marràqueix, amb una població majoritàriament d’origen berber arribada a l’illa al segle X (En guàrdia!, 2025). 

A la Crònica de Jaume I, el Llibre dels Feits, ja s’hi descriuen les belleses de Mallorca  relatades per  l’armador i còmit de galeres Pere Martell,  fetes en un sopar a Tarragona  i on el monarca ja n’havia quedat meravellat.   Amb l’excusa d’uns  incidents marítims amb els sarraïns de Mallorca ocorreguts l’any 1226, el rei posà l’illa en el punt de mira decidint-se  a  emprendre la conquesta de l’Al-Mayürqa musulmana, una empresa que es considerava necessària per assegurar el desenvolupament polític i comercial del seu regne (Morales, 2003: 32).

Així el 23 de setembre de 1228, el rei va convocar Corts Generals a la ciutat de Barcelona per tirar endavant aquesta empresa, ja que la corona no tenia recursos i li era imprescindible  l'ajut de la noblesa, el  clergat i la burgesia per poder dur-la a terme. Després de tres dies de deliberacions dels tres braços —el militar, l’eclesiàstic i el reial— es va donar suport a la campanya, acordant-se les aportacions d’homes, armes, embarcacions, cavalls, diners i cobrament  d’impostos com el bovatge -un gravamen sobre el bestiar-, així com el repartiment de terres que s’havia de fer un cop conquerida l’illa entre tots els senyors que hi particiessin.  

La  conquesta comptava amb el suport del papa Gregori IX, per tant, era considerada una croada més de la cristiandat contra els musulmans.  Les ciutats de Marsella i Narbona, la República de Gènova, l’orde del Temple i la de l’Hospital també s’hi varen sumar. 

Es va alçar una gran host reial formada per les hosts de grans senyors, un total d'entre  700 i 800 cavallers més els seus servents  i uns 16000 soldats (Morales, 2003: 33).  Una d’aquestes hosts  era la de Guillem de Montcada, vescomte de Bearn i un dels vassalls  més poderós de Jaume I, a qui acompanyava  Guillem de Palafolls, senyor del terme del castell de Palafolls.  Al segle XIII la família Palafolls vivia la seva època més esplendorosa: el seu castell ja s’havia convertit en una gran fortalesa i cap i casal  de la seva baronia, senyorejada per la nissaga des del segle XI. 

Pintura del MNAC on es recrea la batalla de Portopí
amb els senyals de Guillem de Montcada, vescomte de Bearn,
(els bous dels Bearn i els besants dels Montcada).  

Però, per què Guillem de Palafolls va formar part de la host de Guillem de Montcada? Com a tots els senyors que hi participaven, pels Palafolls era una oportunitat d’aconseguir botí de guerra; i evidentment, no tenien capacitat per convocar una host pròpia, motiu pel qual es van sumar a la del vescomte de Bearn. Desconeixem quin era exactament el seu vincle amb els Montcada i si hi havia algun tipus de vassallatge. 

D’altra banda, els veïns i parents llunyans dels Palafolls, la gran família dels Cabrera,  no participaren en la conquesta de l’illa, primer perquè no tenien interès en els beneficis de l’empresa (Martínez, 2019: 104)  i, segon, pel  conflicte obert amb la corona pel comtat d’Urgell: “... [a]l  Llibre dels Feits el rei tractava la figura de Guerau IV de Cabrera amb un menyspreu del tot indissimulat… insistint d’aquesta manera en l’error del seu adversari per oposició a la seva causa…” (Martínez, 2019: 101-102). Sabem que, històricament, tenien un conflicte amb els Palafolls  per obtenir la plena  jurisdicció del seu terme, on els Cabrera tenien el mer imperi i els Palafolls el mixt. El vescomte de Bearn, Guillem de Montcada, era un dels grans homes del rei i el va ajudar a acostar postures, buscant el matrimoni de Ramona de Montcada amb el fill de Guerau, casament que es va realitzar posteriorment. Davant d’aquests fet,  per Guillem de Palafolls estar a la host dels Montcada  el posicionava  lluny de qui li pretenia la jurisdicció del seu terme i al costat de les dues causes del rei:  comtat d’Urgell i la conquesta de Mallorca. 

Així, entre el 5 i 6  de setembre de 1229, partí de diferents ports catalans -Salou, Cambrils i Tarragona-, un estol de cent cinquanta-cinc naus cap a Mallorca, comandades pel rei Jaume I, que segons la  crònica “feien que tota la mar semblava blanca de les veles”. A causa de la mala mar, la flota  fondejà tres dies més tard a Sa Palomera;  tot i que l’objectiu era desembarca a la zona de Pollença, el mal temps obligà a dirigir-se  cap a Santa Ponça. 

El valí  Abu Yahyà havia estat alertat de la preparació de la conquesta i havia organitzat la defensa de l’illa amb 14000 peons i 1000 genets. Tot i semblar dues forces equilibrades, la  majoria dels peons musulmans no eren soldats, sinó pagesos reclutats per defensar la seva terra, a diferència dels cristians, que eren soldats en cerca de botí. 

Un cop desembarcats, ocuparen la serra de Portopí, on es trobaren amb la resistència musulmana que els barrava el pas cap a Madina Mayurqa (l’actual Palma), aleshores una de les  ciutats musulmanes més importants del Mediterrani i totalment murada. A la  batalla de Portopí, la host del vescomte de Bearn quedà envoltada per les forces musulmanes a causa de les rivalitats entre els Montcada i el comte Hug IV d’Empúries, que provocaren descoordinació en la primera confrontació. Tot i això, la host dels Montcada fou socorreguda pel gruix de la host reial, arribant, però,  quan Guillem de Montcada ja era mort (Pérez, 2022: 56).

Es va posar a setge la capital, la ciutat fou castigada amb  trabuquets i altres armes llancívoles contra la muralla. Amb l’excavació de mines sota les defenses, aquestes començaren a ensorrar-se, obrint grans bretxes. El 31 de desembre, després de tres mesos de setge i nombroses dificultats per les pluges que ho enfangaren tot, les tropes del rei entraven dins la ciutat, sotmetent-la durant vuit dies  al pillatge i saqueig descontrolat,  on la població civil va ser massacrada.  

La gestió dels supervivents, sense cap experiència en una situació així, fou desastrosa:  foren reclosos en una esplanada, on, sense menjar, ni beure, ni aixopluig,  la selecció natural acabar els més febles. Els que sobrevisqueren foren venuts com a esclaus, separant famílies. La societat de l’illa quedà aniquilada, tant en l'àmbit humà com en l'organització territorial i productiva. Una part de la població, però,  es va refugià a la serra de Tramuntana, rebent ajuda de Menorca,  i resistí fins al 1231, quan definitivament no quedà cap reducte. 

Els escrivents del rei Jaume crearen  un registre anomenat Llibre del Repartiment de Mallorca,  on s’anotaren meticulosament totes les donacions que es feren als participants de la croada. El rei es  quedà  la meitat de l’illa, i els quatre grans senyors que l’havien acompanyat -o els seus hereus-, el vescomte de Bearn Gastó de Montcada (fill de Guillem de Montcada),  el comte i cosí del rei Nunó Sanç de Rosselló, el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou  i el comte Hug IV d’Empúries, es quedaren gairebé amb la resta (Sucarrats, 2006:29). 

Cada senyor repartí  entre els nobles que l’havien acompanyat el que s’havia acordat per recompensar-los, donant-los alguna peça de terra o cases.  La soldadesca també aconseguí un petit botí en forma de mobles, esclaus o animals.  L’espoli de l’illa fou total (Pérez, 2022: 75). 

Desconeixem quin fou el botí pel nostre Guillem de Palafolls com a membre de la host dels Montcada. Suposem que, com a senyor, devia rebre la seva part, tot i que totes  les publicacions consultades fan només esment de la seva participació en el conflicte. A falta de consultar el Llibre del Repartiment, i tot i existir un estudi publicat del parlament Balear al qual no hem pogut accedir, pensem que alguna cosa devia obtenir. L’objectiu d’aquests tots aquests senyors en la conquesta no fou mai establir-se a l’illa, ni tampoc la dels soldats. La majoria dels petits nobles vengueren posteriorment les seves propietats a altres, i els grans senyors administraren les noves possessions des del Principat, repoblant  les terres obtingudes amb vassalls arribats de les seves pròpies terres - sobretot de la Cerdanya (dominis del comte Nuno Sanç de Rosselló), i de l’Empordà (dominis del d’Hug IV de l’Empúries). 

La població musulmana quedà tan minvada que calia gent per tornar a fer rendibles aquelles terres. Cinquanta anys més tard,  encara hi havia molta terra erma.

La situació del rei Jaume, tant políticament com econòmicament, canvià considerablement després de la conquesta de l’illa. El prestigi i l’autoestima que va adquirir serien determinants per les campanyes posteriors. Els termes dels acords amb la noblesa per a la conquesta de València serien molt diferents, i el tracte al territori i a la població conquerida a Mallorca no es repetiria.

Els Palafolls seguirien participant en les conquestes dels comtes-reis:  Berenguer de Palafolls anà a  València al costat del rei Jaume,  com ho havia fet el seu pare a Mallorca i com ho havia fet Pere de Palafolls al costat de Ramon Berenguer IV a Almeria (Vall de Bossagay) .

 

Xevi Salicrú.

Bibliografia:

En guàrdia! “Conquesta i repartiment de Mallorca”. 29 de juny de 2025. Catalunya Ràdio.  https://www.3cat.cat/3cat/conquesta-i-repartiment-de-mallorca/audio/1248644/

Generalitat de Catalunya. Els comtes sobirans de la Casa de Barcelona. Edicions 62. 2002. 

Morales, Joan. “La conquesta de Mallorca”. Sapiens. Juny 8 (2003): 32-35.

Pérez, Plàcid. Conquesta i repartiment de Mallorca. Els inicis de la colonització (1230-1256). El Gall Editor: Pollença. 2022. 

Sucarrats, Josep. “La renúncia al somni d’Occitània”. Sapiens.  Desembre 50 (2006): 26-31.

Riera, Antoni. Els repartiments feudals de Mallorca i les seves conseqüències immediates (1230-1245). Institut d’Estudis Catalans/Universitat de Barcelona, 2017. https://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000249/00000092.pdf

https://www.enciclopedia.cat/gran-enciclopedia-catalana/conquesta-de-mallorca